Fantasia capilar

Ahir vaig entrar al metro i de seguida vaig notar alguna cosa rara a l'ambient. Hi havia una mena de tensió a l'aire. Tothom mirava al terra, ningú parlava. Tothom semblava inquiet, com amb moltes ganes d'arribar a la seva parada i baixar del metro cagant llet. Com si una gran desgràcia hagués passat. De seguida vaig veure de què es tractava.

Primer vaig veure la samarreta 69 Maestro del Sexo arrapada. Després vaig veure les ulleres de sol, no als ulls, no al cap, no al coll de la samarreta. Vaig veure les ulleres al front del subjecte, en paral·lel a la seva posició lògica i habitual, però dos dits per sobre. I sí, eren unes Oakley. I sí, som a finals de 2010. I després vaig veure la gomina. I dic la gomina i no el pentinat, o els cabells, o la cresta, o qualsevol altra cosa, perquè en aquell cap hi havia més gomina que cap altra cosa. I no és que hi hagués més gomina que cap altra cosa perquè el noi s'havia posat mig pot de fixador al cap. Dic que hi havia més gomina que cap altra cosa perquè cabells, el que són cabells, n'hi havia quatre o cinc, en aquell cap. Sis o set a tot estirar. I el tio, tot un entusiasta, se'ls engominava. I se'ls pentinava a l'estil modern, despentinats. I la imatge era desoladora.

Per això la gent del metro estava tan tensa. Era impossible no mirar aquell pentinat imaginari. I era impossible mirar-lo i no sentir-se fatal. Hi havia una dona que no va poder més i va esclafir a plorar. I no n'hi havia per menys. "Però què fa?" vaig pensar. I mira que els anuncis de Giorgi són lamentables. Tan fan de David Villa deu ser? O encara pitjor, tan fan de Bisbal? Vaig deduir que no devia tenir família. Si tingués família, li ho dirien. Li dirien "això que fas està molt malament". Li dirien "assueix-ho, en aquest cap no hi ha prou pèls per a tanta gomina". Li dirien "Resigna't". "Rapa't, per favor". Qualsevol persona que tingués una mica de misericòrida per aquell noi, li hauria dit totes aquestes coses. Però semblava que ningú ho havia fet. I la cosa era dramàtica.

Algú ho havia de fer i, per un moment, em vaig sentir especialment solidari i vaig decidir que ho faria jo. Però de seguida vaig canviar d'idea per tres raons.
La primera:
Sempre costa dir aquesta mena de coses. Com quan parles amb algú amb qui no tens molta confiança i veus que té restes de menjar a les dents, o un gra enorme al front, o una sola cella. No pots parar de mirar-ho, però no t'atreveixes a dir-li res. Ho passes fatal, però és una de les coses que s'ha d'aprendre de superar en aquesta vida.
La segona:
Si li hagués dit això del seu problemeta amb el pentinat, li hauria hagut de dir també que, per favor, canviés d'ulleres de sol i que, per favor, no les portés al front. I també li hauria hagut de dir que, per favor, no es posés mai més la samarreta 69 Maestro del Sexo. Que era cutre, que no deia molt a favor de la seva personalitat i que, a més, li anava menuda. Eren massa coses de cop i potser el noi no les hauria acceptat, més venint d'un desconegut, i hauríem tingut un conflicte. I jo no sóc una persona de conflictes.
La tercera:
A mi ningú em va dir que em tallés els cabells quan vaig decidir deixar-me'ls llargs. Ningú es va molestar a prevenir-me de la humiliació absoluta que vaig patir durant els dos anys que em va durar la dèria. I ara no puc mirar cap foto del període 2003-2005 sense que em salti una llagrimeta. Aquest és el preu que pago per no haver estat conscient de les meves limitacions. El noi del metro també haurà de pagar les conseqüències dels seus actes. És impossible predir quines seran aquestes conseqüències, però jo no sóc ningú per oposar-me entre el noi i el seu destí i, a més, el noi no es mereix un camí més fàcil que la resta de mortals. La vida és així.