Com se presenten les festes, xiquets?

Aquests últims dies m'he hagut d'enfrontar, sense que jo hi estigués preparat en absolut, a aquesta pregunta. És un clàssic. És una manera com una altra de saludar, d'entaular conversa, com ho podria ser parlar del temps o preguntar pels familiars, pròpia de l'època de l'any. Com que m'he proposat mantenir una aparença de normalitat i evitar a tota costa que la gent em vegi com un sociòpata, m'he esforçat per contestar-la tan bé com he sabut:
-Ai, bé...
I això és tot. És una resposta breu, imprecisa, buida, si voleu, però fa el fet. És una resposta eficaç perquè se'n pot deduir que les festes majors no em són del tot indiferents i no em generen cap tipus d'animadversió.
Per acabar de demostrar que em congratula l'arribada de Sant Jaume, he decidit escriure aquesta entrada. Es tracta de fer un sumari de les celebracions que tindran lloc al poble els propers 10 (sí, 10) dies. El programa de festes és inabastable. No us penseu ni per un moment que m'he llegit el pdf (i encara menys el llibret) on es citen tots i cadascun dels actes programats, estava molt ocupat llegint les instruccions de muntatge d'un moble d'Ikea que ja tinc muntat. Per això caldria advertir que la informació sobre les festes que s'inclou en aquesta entrada podria ser vaga, imprecisa, reduccionista o directament errònia. No obstant això, crec que no m'equivoco si dic que tots els actes de festes es poden repartir en tres grans categories:

 

1) Excuses per fartar

En aquesta categoria s'inclourien les musclades, dinars populars, sopars de colla, dinars familiars, mañanita, esmorzars... És la part de les festes que més m'agrada. No és que necessiti que arribin les festes majors per menjar de manera totalment desproporcionada, fins al punt de sentir-me culpable quatre o cinc dies després i haver d'anar a córrer com un desgraciat, però es podria dir que en aquests dies les bacanals gastronòmiques són especialment exagerades. Les fartaneres se succeeixen en una espiral sense escapatòria que dura deu dies. Al final de la setmana sempre m'imagino un forat al ventre, un tub d'accés directe a l'estómac (com aquell que li havien fet a aquella vaca d'una granja de no sé on, en un experiment que estic segur que només perseguia millorar l'activitat digestiva de l'animal), doncs això, un tub que em permeti introduir-me la mà a l'estómac i treure'n el menjar a grapats. L'únic problema d'aquestes celebracions d'exuberància gastronòmica és que tot sovint estan lligades a actes de les categories 2 o 3, i això implica, en alguns casos, apropar-se massa a l'abisme.

2) Excuses per beure fins a perdre la dignitat

Suposo que com en totes les celebracions de tots els pobles de totes les èpoques de l'any. La tradició diu que celebrar és emborratxar-se, almenys en aquesta zona del planeta. En aquesta categoria s'inclourien les nits de ball amb orquestres espectaculars, que presenten un repertori inqüestionable i fan les delícies d'un públic tan entregat que li és igual ballar Gloria Estefan que Mecano, Julio Iglesias o la Oreja de Van Gogh. Els més valents aguanten fins al final, quan les orquestres treuen la seva ànima més contracultural i avantguardista i s'atreveixen amb temes rockeros de... no ho sé, Melendi. Però és que això no és tot, i l'oferta nocturna és encara molt més variada. Per als que prefereixen les sessions a la música en directe, diversos clubs del poble ofereixen festes per a tots els gustos. Per posar-ne un exemple, només en un d'aquests locals durant les festes de l'estiu passat es van arribar a programar sessions de Hits Comercial, de Comercial Hits, de Patxangueo Hits i fins i tot hi havia una nit especial amb un dj convidat que prometia Patxangueo Hits Commercial (amb dues m). Les possibilitats són, doncs, infinites, i la varietat de les propostes, aclaparadora. Però això no és tot.

Dic que no és tot perquè si parlem d'actes que donin al poble una justificació per beure tants cubalibres com el fetge permeti (perquè, que no es despisti ningú, d'això es tracta en realitat) cal mencionar la desfilada de carrosses. Confeti, disfresses, purpurina, cubalibres unlimited, tractors i música aberrant a tot drap s'ajunten per donar forma a un dels pocs actes de festes realment populars que no impliquen la tortura de cap ésser viu. (Bé, potser m'he precipitat en aquesta última afirmació). Hi ha de tot, uns anys et trobes pirates, vikings, homes vestits de dona... Altres anys es veuen indis, vikings, homes vestits de dona. I fins i tot recordo un any en què hi havia una carrossa de pirates, una de vikings i una amb homes vestits de dona. Les disfresses i les decoracions són espectaculars. Algunes freguen l'expressionisme o l'art abstracte i costa una mica identificar la temàtica de la comparsa, però tant fa. El que realment dona sentit a l'acte, el que la gent que hi participa i la gent que ho va a veure vol és una exhibició del tot desinhibida pels carrers del poble de diferents graus d'intoxicació etílica, i això no falla mai, no importen les disfresses.

3) Oportunitats per mostrar la cara més brutal i primitiva de nosaltres mateixos

En aquesta tercera i última categoria entrarien una gran varietat d'actes, atès que la brutalitat i els instints primaris es poden manifestar de moltes maneres, algunes més evidents i altres més subtils. Des de la fascinació pel foc i les explosions, amb l'espectacle pirotècnic d'inici i final de festes, fins al concurs d'arrossegament, una competició salvatge que consisteix a veure el cavall de qui és capaç d'aguantar més treball forçat i inútil al cop del sol sense desplomar-se. L'engalanament i l'exhibició de les noves generacions de fadrines, com si es tractés d'una fira de mostres, també podria formar part d'aquesta categoria. Al cap i a la fi, tothom passa per l'aparador del fotògraf a veure qui és la dama més guapa i per comprovar si la reina fa honor o no a la corona. De manera més o menys implícita, es tracta de comprovar que al poble hi ha bon gènero i de sentir-nos orgullosos de la qualitat dels nostres gens, que es manifesten en la bellesa indubtable de les noves generacions de rapitenques. Em pregunto si per ser dama cal saber qui va ser Confucio.
Però deixem-nos de preàmbuls i parlem ja de la manifestació de brutalitat i barbàrie per excel·lència. Els protagonistes absoluts de les festes. Els bous. Si més no, són els que s'emporten una part més important del pressupost, i és indiscutible que es compten entre els actes amb més afluència de públic de tota la setmana, i això que n'hi ha cada dia, matí, tarda i nit. La plaça té alguna cosa que emociona, atreu, fascina. Potser és la possibilitat imminent d'un esclat de violència, el perill, el risc d'una agafada, la presència de l'ambulància. No ens n'hem d'estranyar, al cap i a la fi en el passat les places dels pobles s'omplien per veure execucions. Hi anava tothom, allò era tradició també. Hi ha una mena de plaer morbós en les converses posteriors a una tarda de bous, quan es comenta un accident en qualitat de testimoni amb algú que aquella tarda ha arribat tard perquè s'ha quedat fent la migdiada. "Era de fora...". "Diuen que no té res, demà segur que torna a estar a la plaça...". "Ha relliscat i quan s'ha aixecat ja el tenia damunt". "Li ha pegat tres o quatre sacsades i la sort és que no l'ha xafat...". Pronunciar paraules com aquestes no té preu.
He començat aquest paràgraf titllant els bous de manifestació de brutalitat i barbàrie, però que no se'm malinterpreti. La brutalitat i la barbàrie no necessàriament són dolentes. El sexe pot ser brutal i bàrbar, i no hi tinc res en contra, sempre que sigui consentit i entre adults, és clar. El rugbi (entre altres esports) també és brutal i bàrbar, i els jugadors de rugbi no em desperten cap antipatia. Així doncs, que els bous siguin una manifestació de brutalitat i barbàrie no implica que siguin dolents. Ben al contrari, es podria dir que anar als bous és un acte de bondat, per diversos motius. Tothom sap que si no fos pels correbous, l'espècie s'extingiria, perquè no serveix per a res, i no cal dir que les espècies que no ens serveixen per a res als humans no tenen raó de ser. També és un acte de bondat perquè al cap i a la fi participar de la festa ajuda els ramaders, que si no haurien de viure d'una altra cosa, o reinventar-se. Com era un acte de bondat seguir viatjant en carro quan van arribar els cotxes, perquè si no, de què havien de viure els fabricants de carros? Però és que a més, els animals viuen de meravella tot l'any, com a reis, per estar una estoneta a la plaça amb foc a les banyes o passejar-se lligats pel poble fent una mica de carrera contínua. Ells en són conscients, ho entenen i hi estan d'acord. Fan veure que estan una mica estressats per donar vida a l'espectacle i prou. De fet, ens estan agraïts, perquè segurament es temien que amb els canvis d'hàbits de la vida moderna, que han implicat canviar totes les formes d'entreteniment, se'ls acabaria el xollo. Però poden estar tranquils, aquí ens estimem les tradicions.
Sempre hi haurà alguns descreguts que diuen "A mi els bous no m'agraden", "Jo només vaig pels caragols, no passo del xiringuito". El que no saben aquests descreguts és que els caragols, les canyes, el pa amb tomata, etc. no tindrien el mateix gust si a pocs metres no hi hagués una baqueta fotent cornades a taulons de fusta, o entropessant amb les escales de la piràmide i caient per l'altra banda. La botifarra a la brasa de les nits de bou embolat no seria tan saborosa sense un animal amb flames a les banyes i guspires a centímetres dels ulls, animal que evidentment està encantat de cremar-se els ulls com a complement ideal en forma d'espectacle per al sopar a base de carn a la brasa del públic. Si al mig de la plaça hi hagués, per dir alguna cosa, una competició esportiva, no seria el mateix. No tindria el mateix encant. Tot forma part de la màgia, de la tradició. Tradició que ens defineix i forma part de la nostra identitat. Ens fa sentir part d'una comunitat determinada i fa que ens sentim atacats quan algú la qüestiona. De la mateixa manera que llençar una cabra des d'un campanar forma part de la identitat i les tradicions de la gent d'alguns pobles d'Espanya. Llençar un gerro, per exemple, des del campanar no seria el mateix. O, si anem a l'extrem, també és tradició practicar l'ablació genital a les nenes en alguns països. Això també forma part de la seva identitat, i les identifica com a part d'una comunitat. Ja se sap, les tradicions són les tradicions.

Dit això, només em queda desitjar a tothom unes bones festes. Així és com s'ha de saludar a tothom els pròxims dies. Sapigueu que si no em veieu en algun dels actes mencionats més amunt no serà en cap cas perquè tinc plans millors. Probablement estaré mirant porqueria televisiva sobre rumors de futbol, o matant zombis a la PS4, activitats tan inútils i menyspreables com la que més.