Divendres vaig veure com al caprabo del barri tornaven a ternir colacao marca eroski, és a dir, colacao que és colacao però que va en un pot d'un groc lleugerament més pàl·lid, on no posa colacao, i que val la meitat del preu del colacao que va en un pot on posa colacao. Mentre, extasiat, agafava pots d'aquest colacao i els amuntegava al carro, una llagrimeta d'emoció em queia per la galta. Tot s'havia acabat. Havia sobreviscut als sis mesos més perillosos de la meva vida i ara m'esperava un futur ple de comfort i seguretat, almenys mentre em duressin els vuit pots de colacao marca eroski que finalment em vaig endur a casa.
Els sis mesos de perillositat absoluta havien començat quan un divendres com qualsevol altre vaig anar a comprar al caprabo i vaig comprovar que no hi havia colacao eroski i que només n'hi havia de marca. Minuts després, la caixera em va comentar que no era que l'haguessin canviat de lloc, ni que s'hagués esgotat, sinó que simplement "ja no en tenien". Com que tot i els meus vint-i-llargs encara no m'ha arribat el moment de substituir el got de llet amb colacao del matí per un cafè amb llet (i sospito que aquest moment no m'arribarà mai), i com que només els futbolistes i les persones d'una absoluta frivolitat es poden permetre el luxe de pagar el doble per un mateix producte només perquè el groc del plàstic del pot és més càlid, i jo no encaixo en cap d'aquests dos perfils, vaig haver de pensar en alternatives, i em vaig veure forçat a començar un període de debat constant entre la vida i la mort. I no és que a partir d'aquell dia decidís substituir el colacao del matí per arsènic, això hauria estat molt menys temerari; a partir d'aquell dia vaig haver de comprar el colacao al Dia del barri.
No és que el súper estigui brut, que ho està. No és que el cd de regaetton total que sona a totes hores com a fil musical sigui una atrocitat, que ho és. No és que venguin coses caducades, que les venen. És la caixera. Recorda la rival canadenca de Ginger Inokuma, però enlloc de cara afable té cara de rap, o de rata, i enlloc de kimono porta pantalons baixos i samarretes ajustades per sobre del melic, i menja xiclet amb la boca oberta, i porta els cabells llargs tenyits de groc fosforescent, i porta un tatuatge amb motius tribals molt discret entre l'esquena i el cul. I té uns nunchakos o una katana amagats a la caixa, i espera l'oportunitat d'utilitzar-los amb ànsia. La primera vegada que vaig entrar al dia va sacsejar dos xiquets negres perquè sospitava que li havien robat un paquet de xiclets, tot i que després de registrar-los no els va trobar res a les butxaques. La segona vegada va escridassar una dona velleta perquè no tenia solts per pagar i ella anava justa de canvi a la caixa. La tercera vegada em va deixar esperant a la caixa mentre anava a vigilar un moro per si li havia mangat alguna cosa, bàsicament perquè com que era moro, no se'n refiava, com ella mateixa va dir en veu alta. Una altra vegada em va dir de tot perquè vaig entrar al súper pel costat que no tocava: vaig passar pel costat esquerre de la caixa enlloc de pel costat dret. Mai he comprat en aquell dia sense sentir-la cridar, insultar o maleir per a ella mateixa, però en veu alta, algú. I no vull arribar a veure com treu la katana (perquè estic segur que la té). I no és que tingui res en contra dels supermercats Dia, una vegada en vaig veure un de molt acollidor, molt net, amb els passadissos amples i ben il·luminat, amb treballadors amables, en un poblet de muntanya a Cantàbria. Parlo ara del Dia del meu barri. Comprar en aquell súper és la cosa més arriscada que he fet mai i, ara, gràcies als senyors d'eroski, o als de colacao, sento que la meua vida no penja d'un fil, i pensar en el futur torna a tenir sentit.
