La vida et posa proves. Cada vegada més difícils. I el fet d’anar-les superant és la mostra de l’evolució personal, de l’assoliment de la maduresa. Les proves són de tot tipus. Podríem resumir la trajectòria vital de qualsevol centrant-nos en unes quantes d’aquestes proves. Per exemple, i quan dic per exemple vull dir que he triat un exemple a l’atzar, podríem resumir la trajectòria d’una persona fixant-nos en com ha anat superant els problemes intestinals que se li han presentat al llarg de l’existència. De seguida ens adonarem que cada vegada la persona els ha anat superant millor, però també ens adonarem que aquests problemes cada vegada han estat més severs.
El primer record escatològic que tinc és de quan feia primer de pàrvuls: sense més ni més vaig alleugerir la càrrega a classe. No era gaire cosa. I l’incident no va sortir a la llum pública, per dir-ho d’alguna manera. No és que tingués un mal de ventre insuportable, simplement és que estava molt relaxat i no era del tot conscient de la gravetat de les conseqüències. Vaig passejar el paquet fins a casa com si res. Després la meva mare em va haver de posar dins la banyera i em va netejar entre irritada, fastiguejada i atònita. A l’institut ja controlava els meus intestins, però encara no havia après una de les lliçons bàsiques en el món dels lavabos públics: s’ha de comprovar que hi ha paper abans d’anar per feina. Per sort, jo era un dels pocs alumnes que sempre agafava un exemplar del diari de l’estudiant a secretaria als matins. A la universitat vaig enfrontar-me a les urgències dels matins de ressaca i les complicacions dels lavabos sense forrellat. En aquella època vaig passar dels diaris gratuïts als paquets de mocadors de paper a la bossa i vaig agafar un costum que he mantingut en tots els edificis públics que he freqüentat des de llavors per raons acadèmiques o laborals: vaig explorar l’edifici a consciència fins que vaig trobar el labavo més aïllat, sempre net, sempre desert, sempre amb paper, i me’l vaig fer meu. Era un lavabo de la tercera planta del departament de filologia clàssica. Amb l’entrada al món laboral, em vaig haver d’enfrontar a les dificultats dels combois de rodalies i la insalubritat absoluta dels lavabos de les estacions. Un matí, a l’estació de Sant Andreu Arenal, vaig lluitar la més difícil de totes les batalles fins aquell moment. Mentre feia equilibris per mantenir la porta tancada, no entrar en contacte en cap moment amb la tassa immunda i aguantar els pantalons arromangats perquè no suquessin en el líquid marronós del terra em pensava que havia tocat sostre, o fons, i que un cop superada aquella situació atroç hauria arribat a la meva maduresa personal. Però m’equivocava.
La cosa va ser fa un parell de setmanes. La combinació del quebab del sopar de la nit anterior, el cafè amb llet del matí, i el trajecte de dues hores en autobús –sense lavabo– fins al poble suposava una nova fita en la meva trajectòria. Fins ara havia hagut de lluitar contra contratemps que semblaven ridículs al costat d’aquesta situació: falta de paper, lavabos minúsculs, bruts i sense porta... Però en qualsevol cas, la cosa sempre es podia superar, perquè sempre hi havia on fer el fet, en millors o pitjors condicions. Recordo una vegada que havia sortit a navegar per la badia amb una barqueta de lloguer i vaig haver d’anar combinant els esforços intestinals amb esforços per nedar i allunyar-me del que anava expulsant. Però fins i tot en aquest cas tenia on fer el fet, i només m’havia de preocupar d’assegurar-me que els cagallons que suraven i semblaven perseguir-me no acabessin agafant-me. Però aquesta vegada no hi havia cap possibilitat d’evacuació, i no volia tornar a començar el cicle i repetir l’escena de pàrvuls. Evidentment, no estava disposat a fer parar el conductor a l’àrea de servei i sotmetre’m a l’escarni de la resta de passatgers. Hauria desitjat tenir una tènia de sis o set metres a l’intestí perquè s’anés menjant tot el que el meu estómac anava tirant cap avall, però lamentablement no era el cas. Així que m’imaginava la situació, amb el conductor al final del trajecte, a Vinaròs o Penyíscola, intentant despertar-me sense èxit, i comunicant a la policia després la meva defunció, amb els intestins rebentats. Però una vegada més, em vaig sobreposar a les dificultats i vaig trobar un nou mètode ideal en aquestes situacions: em vaig adormir. Potser per a alguns aquest mètode no funciona, perquè no tenen l’habilitat que jo he desenvolupat en anys de trajectes en tren d’adormir-me quan i on vull. O potser més que una habilitat desenvolupada, el fet que em pugui adormir d’aquesta manera és conseqüència de la meva pròpia condició: sempre tinc son. Així que vaig procurar pensar en alguna altra cosa, alguna cosa interessant, i vaig procurar relaxar-me al màxim, i poc a poc la meva ment i el meu cos es van anar desconnectant, i l’activitat intestinal va parar. És cert que a l’entrada del poble, quan ja m’havia despertat, la cosa es va reactivar, i vaig acabar corrent pels carrers del meu barri per arribar a casa, i un cop allà no vaig dir ni hola als meus familiars, que feia mesos que no em veien el pèl; però vaig superar la situació. No vaig haver de passar pel mal tràngol de suplicar al conductor que parés l’autobús, i no vaig morir amb les entranyes destrossades. Així que, mentre em rentava les mans al lavabo de casa, amb paper i porta, net i familiar, vaig pensar que potser ara sí que puc dir que ja sóc una persona madura, i que ja he superat la prova més difícil. O almenys així ho espero, perquè si encara n’hi ha una altra de pitjor, no vull imaginar-me com serà.
