Fa temps que baixo a la mateixa estació de metro. I fa temps que una petarda surt a la desesperada del vagó per ser la primera a agafar l’ascensor per pujar al carrer. És una dona de trenta-cinc o quaranta anys, d’aquelles que vesteixen com si en tinguessin disset. Sempre me la trobo asseguda al primer vagó, que és el vagó on jo entro perquè és el que més em convé per sortir al carrer quan arribo a l’estació. Sempre viatja asseguda, normalment ocupa dos seients, un per al seu cul i l’altre per al seu bolso. Deu ser d’aquelles que entren al vagó abans de deixar sortir els passatgers per assegurar-se un seient.
El primer dia que vam coincidir, jo venia d’una altra ciutat, i portava una maleta de deu o dotze quilos, així que m’hauria agradat agafar l’ascensor. Però la meva amiga m’ho va impedir sense cap mania, va córrer com una posseïda cap a l’ascensor i es va afanyar a prémer el botó per no compartir el seu trofeu amb ningú. Mentre es tancava la porta de vidre vaig provar de mirar-la a la cara per expressar-li tot el fàstic que sentia per ella, però ella va abaixar la mirada i va fer veure que llegia missatges de mòbil.
Mentre pujava les escales carregant la maleta vaig pensar que ja estava bé així, que segurament aquesta era una de les petites victòries personals que la gent necessita per sentir-se especial, i que prou pena tenia ella que una de les seves petites victòries personals fos agafar l’ascensor del metro. Vaig pensar que, si fa o no fa, aquella dona era tan desgraciada com la gent que paga uns diners extra amb una companyia d’avions cutre per embarcar abans que la resta de passatgers i sentir-se així especial durant un segons. És una de les imatges més lamentables que he vist mai, gent caminant altiva cap a la porta d’embarcament de l’aeroport, passant abans que la plebs, per pujar a un avió d’Easyjet.
Ara han passat uns mesos i la meva relació amb la dona que agafa l’ascensor segueix exactament igual, seguim sent desconeguts, jo segueixo cagant-me en ella cada vegada que surt com una boja del metro i corre cap a l’ascensor, ella segueix llegint missatges de mòbil. Només ha canviat una cosa: el seu cul. Ara ocupa tres seients de metro: dos per al seu cul i un per al bolso. De fet, l’altre dia portava maleta perquè venia d’un viatge i vaig pensar que ja estava bé que agafés l’ascensor ella, perquè segurament les seves natges pesaven més que la meva maleta. Paradoxalment, la dona sempre va menjant barretes Special K, d’aquelles que se suposa que ajuden a mantenir la línia, però la seva línia s’ha alterat força durant els últims mesos. Segurament no ha llegit tots els passos de la fórmula Special K que s’expliquen a la part posterior de la capsa, està massa ocupada llegint missatges de mòbil. De tota manera, hi ha una cosa que em preocupa, perquè si la dona segueix la progressió que ha tingut en els últims mesos, un dia no gaire llunyà es quedarà enganxada a l’ascensor, i l’hauran de treure amb una grua, o hauran de posar càrregues explosives a l’estació per rebentar els vidres, i això, més enllà de les incomoditats per als veïns, entre els quals m’hi compto, pel soroll dels explosius i la grua, suposarà una despesa important per a l’Ajuntament i, sincerament, ja es malgasten prou diners públics.
