Ahir al migdia intentava fer la migdiada al tren de rodalies quan va entrar jove amb un altaveu i un micro. Ja sabia perfectament de què anava la cosa. El que no m'esperava és la cançó amb què pensava inaugurar el seu selecte repertori. Va posar play i van començar a sonar aquells abominables acordions que tanta agonia m'han fet passar els últims mesos. I sí, va començar a cantar la cançoneta de Michel Tello que ja ha estat mencionada en aquest blog. Vaig posar-me els auriculars, però el jove portava la música a tota castanya i no hi va haver manera. La gent movia el cap amb aprovació i somreia, i vaig tornar a indignar-me amb el món. Me la sua el que fan i deixen de fer els banquers, però no puc suportar la gent que disfruta la cançoneta aquesta, com si fos un "descobriment", com si fos una cosa "orginal", o "fresca", o "divertida", com si ells haguessin "decidit" que la cançó els "agrada".
Quan sembla que les coses no poden anar pitjor, empitjoren. Només hi ha dues persones al món que em provoquin més malestar que el tello. Una és Axel Rose, evidentment. L'altra és Carlos Santana. I el noi es va posar a cantar Corazón Espinado, que si no recordo malament és una col·laboració entre Maná i Santana. Sí, Maná, aquells que han de posar les paraules "corazón" i "lluvia" no ja a cada cançó que fan, sinó a cada estrofa que escriuen. I Santana, aquell tio que fa que toca la guitarra de fons en videoclips infumables i es marca solos suposadament virtuosos efectivament inacabables. Al final de la cançó, mentre la guitarra de Santana sonava i sonava donant pel sac de mala manera, el jove va aprofitar per fer la volta pel vagó i demanar la col·laboració del públic. Hauria pogut tenir la delicadesa de parar la música, ja que havia acabat l'actuació. Però no, vam haver de suportar la guitarreta fins al final.
Sincerament, trobo molt més digne el senyor que va pel metro cantant Dragostea Dintei. Ell s'enfronta a un èxit passat de moda i el fa reviure. Tornar a sentir aquesta cançó quan no te l'esperes és una sorpresa divertida. I l'home que la canta té molta gràcia, ho he d'admetre, i demostra una certa originalitat i atreviment d'enfrontar-se a una cançó que no sona a totes hores a totes les emissores de ràdio i tv. Però cantar el Tello ara és previsible i oportunista. Cantar Maná amb Santana és inexplicable. Només es pot atribuir al mal gust.
