Per algun motiu
ara del tot incomprensible vam pensar fa unes setmanes que era una bona idea
agafar un ferri que sortia d’un port de la costa oest de Manhattan per fer un
minicreuer pel Hudson fins a l’illa de l’Estàtua de la Llibertat. En ple agost.
I sí, vivim a Barcelona, i estem acostumats a les atrocitats de tot tipus que
els humans cometen de manera impune quan activen el mode turista. Però ens vam
despistar, i un disset o divuit d’agost, a les 11 del matí, fèiem cua sota el
sol, esperant el nostre torn per pujar a la barca. Érem gairebé els únics
occidentals de la cua, de manera que vam decidir mimetitzar amb l’entorn per
passar desapercebuts. Em vaig posar una gorra i ulleres de sol, era la
indumentària oficial. El meu company es va penjar una càmera de fer fotos del
coll. Vam apurar un ice-coffee repugnant mentre resseguíem les ziga-zagues que
marcaven unes cintes amb l’emblema de Liberty Cruise. En arribar al final de la
cua, una simpàtica hostessa ens va preguntar quants érem, i ens va obligar a posar
al costat d’una miniatura de l’Estàtua de la Llibertat per fer-nos una foto que
més tard ens intentarien vendre per un ull de la cara.
Vam pujar a la
barca i ens vam asseure en una de les fileres de quatre cadires plegables que
hi havia al primer pis de la coberta. Vam triar la part esquerra perquè hi
havia més lloc, i perquè a la dreta hi havia un tio 1, amb cara de francès; 2, amb
una boina d’aquelles detestables, les del cangur, les que et fan agafar ganes
de decapitar-lo amb una moto-serra i tirar el cap per la borda només per perdre
de vista la boina; 3, amb unes ulleres de muntura metàl·lica fina de color
vermell, que feien joc amb la samarreta i la boina, i 4, mastegava xiclet amb
la boca oberta. La fortuna va voler que una família de xinesos amb quatre nens
petits s’assegués darrere nostre. Ja sabem que molts orientals tenen la
mania de parlar molt fort. Ja sabem que els turistes són inevitablement
escandalosos. Ja sabem que quatre nens junts, sobreexcitats per les vacances o
no, orientals o no, poden ser una tortura. Quan vam voler canviar de lloc, era massa tard. El
tio de la boina ens va mirar un moment i va mig aixecar el cap, com
saludant-nos. No li vam contestar.
El primer tast de
conducta turística desinhibida el vam tenir quan encara pujaven els últims
passatgers a la barca, amarrats al port. Un altre ferri tornava de fer una
ruta, també carregat de turistes, i la gent no va dubtar a aixecar-se per
saludar-los amb la mà, entusiasmada, donant la benvinguda al port a una colla
de desconeguts. Ho vaig trobar ridícul, però vaig digerir-ho amb filosofia i
vaig atribuir aquest comportament a l’ambient familiar i distès del ferri. Vaig
fer algun comentari irònic al meu acompanyant. Vaig intentar somriure i
empatitzar amb l’excitació general. Als cinc minuts de crits i disputes entre
els nens del darrere per sortir en primer pla a les fotos que els feia el pare
hauria volgut ser fumador de puros per deixar que la fum els anés directament a
la cara, intoxicar-los els pulmons encara tendres i vulnerables i amargar-los
així l’existència durant els cinquanta minuts que havia de durar el viatge. Al
quart d’hora resava perquè caigués una de les barres que sostenia la lona que
feia de para-sol i acabés amb la vida d’aquells entranyables infants de manera
prematura, i amb l’excursió, de passada. Però res d’això va passar. Vam començar
a avançar lentament cap al sud, direcció Ellis Island. Una veu ens donava
indicacions en anglès a través d’uns altaveus que devien tenir tants anys com
jo. La gent assentia com si entengués el que deia la veu. Els nens cridaven i
ploraven. El pare els cridava perquè es col·loquessin de la millor manera per
fer-los una foto amb Manhattan de fons. En una disputa entre dos dels xiquets
per asseure’s a la cadira que hi havia a tocar de la borda em van tombar el
segon ice-coffee del dia a terra. No vaig dir res. El pitjor encara havia
d’arribar.
Una remor
d’exaltació va recórrer la gentada quan els altaveus van dir alguna cosa de “right” i “liberty”. Crits, cops i empentes. En pocs segons, el 98 per cent de
la gent que hi havia a la barca s’acumulava a la part dreta (si sabés què volen
dir, faria servir les paraules babord i estribord en comptes de repetir tantes
vegades dreta i esquerra, però no és el cas). La gent s’acumulava, s’empenyia,
es donava cops, s’esclafava i es refregava entre ohs i ahs d’admiració, fent tot el que fos necessari per obtenir la millor instantània de l’Estàtua de la Llibertat. El 2 per cent restant el conformàvem el meu company i jo i la
tripulació del ferri. Ens vam acontentar de mirar les vistes de l’altra part, i
d’agafar-nos a la barana per no relliscar i caure cap a la dreta com a
conseqüència de la inclinació alarmant que havia agafat la barca. Al cap d'uns minuts el ferri va
girar cua i va començar a desfer el camí, de manera que l’estàtua quedava ara a
l'esquerra. No ens vam moure, i va passar el que havia de passar. Vaig recordar
aquelles imatges que surten al telenotícies el primer dia de rebaixes de l’any,
després de la campanya de Nadal, en què una multitud histèrica entra corrents, com una bandada de nyus fugint dels lleons, al centre comercial. El centre comercial érem nosaltres. Unes quantes cadires
van sortir volant, la gent les apartava per posar-se en línia per fer-se una
foto amb l’estàtua de fons. Una dona va caure a terra en llençar-se literalment
per ocupar un espai que havia quedat lliure i va tirar dues cadires que hi
havia al costat a terra. Una es va trencar. A un home li van tirar la càmera a terra en un cos a cos trepidant. La inclinació del ferri es va
invertir. Un senyor em va demanar en alguna cosa semblant a l’anglès que
m’aixequés i em fes a un costat per poder fer una foto als seus fills, la seva
dona, la seva cunyada, el seu cunyat i la seva sogra, tots junts amb l’estàtua
de fons. No li vaig contestar.
Hi va haver
moments de tensió, però poc a poc ens vam anar allunyant de l’estàtua i la gent
es va anar tranquil·litzant, relaxada després del moment d’èxtasi. Poc a poc la
gent es va anar asseient. Un home va recollir tres cadires que havien quedat
tirades al mig del passadís. La calma es va apoderar progressivament de la barca, després de la tempesta de flaixos, crits i empentes. Va ser llavors quan no vaig poder reprimir-me més i
vaig treure el turista salvatge que porto a dins, i que havia intentat reprimir
durant tot el trajecte en un intent absurd d’autoconvèncer-me que jo era molt més
civilitzat que la resta de passatgers. Em vaig aixecar, em vaig asseure amb mig cul foraborda i vaig començar a cridar “Bye bye, statue! Bye bye!”, mentre saludava de manera exagerada amb el braç el monument emblema que acabàvem de visitar.
