Fa uns mesos que la meva consciència de classe s'ha
aguditzat. No és que hagi madurat, ni que ara m'interessi la política, ni que
la crisi hagi precaritzat la meva situació laboral de manera considerable i
m'hagi fet obrir els ulls. Bé, això últim sí que m'ha passat, però no és per
això que ara tinc un especial sentiment proletari i m'agafen ganes de deixar-me
rastes, i fer-me sindicalista, i encadenar vagues generals, i fantasiejo amb la
possibilitat d'un atemptat a la secció de joiera d'El Corte Inglés. El detonant
del meu recent sentiment de pertinença i orgullosa identificació amb les
classes diguem-ne no adinerades, de les quals per altra banda sempre he format
part, té a veure en realitat amb un nen de 19 anys a qui faig classes
particulars.
És gràcies a aquest nen, fill de directiu d'una
gran empresa, alumne de la Salle, practicant habitual de pàdel, propietari
legal de tres bars a la ciutat i conductor d'un mini coupé tot i no tenir
carnet de conduir; que em sento orgullós dels meus anys al col·legi públic,
institut públic i uni pública, gràcies als quals mai vaig necessitar que cap
profe em vingués a fer classes particulars a casa. Gràcies a aquest nen, fill
d'una rossa de pot que té com a única obsessió gastar-se tants diners com pugui
abans que el seu marit la deixi per una noia més jove, més guapa i més prima;
sóc conscient de la sort que vaig tenir de treballar als estius per guanyar els
diners que necessitava per pagar el pis d'estudiant durant l'hivern, ja que
passar juliol i agost en un veler de vint-i-cinc metres a Eivissa prenent el
sol i banyant-me en aigües transparents m'hauria convertit en un ignorant
desagraït del tot incapaç de valorar els petits plaers de la vida. El nen, que
tot i que fa 19 anys que viu en el mateix sisè pis, que en realitat són dos
sisens pisos units en un de sol, amb vistes espectaculars a tota la ciutat, per
cert, l'altre dia em va preguntar quina era la parada de metro on havia de
baixar per anar a casa seva, deixant clar d'aquesta manera que el transport
públic era una cosa totalment aliena a la seva realitat. Va ser gràcies a ell,
doncs, que em vaig adonar de fins a quin punt és lloable viatjar sota terra,
compartint un metre quadrat amb sis persones més, contribuint així a destruir
el planeta una mica més a poc a poc.
Repeteixo mentalment aquests raonaments una i una
altra vegada, i intento creure-me'ls, mentre pujo la Diagonal, dirigint-me cap
a casa del nen. Són les tres de la tarda i per la vorera em creuo amb desenes
d'homes vestits amb tratge i corbata que entren i surten dels edificis
d'oficines, van i vénen de dinar en algun dels restaurants de la zona. A la
motxilla, la forquilla fa soroll en moure's a dins del tàper buit mentre
camino. Veig les seves camises, les seves ulleres de sol, els seus cotxes i els
seus rellotges brillants, i em sento orgullós de les meves sabates que comencen
a esgarrar-se pel taló, de la meva targeta del bícing. De fet, ara m'agradaria
portar alguna samarreta desgastada i no un polo, però l'acadèmia que em
contracta per fer les classes a domicili no em deixa portar samarreta sense coll.
No en un barri tan distingit. A la porta d'un restaurant amb un rètol que
anuncia un menú executiu a 35 euros un grup de quatre o cinc homes de quaranta
o cinquanta anys fan un cigarro. Acaben de dinar. No puc evitar fixar-me que en
els pantalons grisos del tratge d'un dels homes es veu clarament una gota de
pipi. El teixit delicat ha absorbit la gota que l'home, amb la pressa per
sortir a fer els cigarro amb els companys després de fer pipi, no s'ha espolsat
del tot bé. I és precisament aquesta gota la que em dóna la petita victòria
moral que em permet seguir endavant i no posar cap bomba a la secció de joiera
que tant freqüenta la mare del meu alumne. No em cal repetir-me que val
més treballar repartint publicitat que prendre el sol en un veler. Qui cony s'ha de creure una burrada així? Amb la gota en tinc prou per riure malèficament per dins i
pensar que els diners compren ròlexs, minis, velers i dobles pisos amb vistes,
però al final la gota sempre hi és, per fer-los tocar de peus a terra, per
recordar-los que són tan vulnerables i patètics com tota la resta.
