Tothom fantasieja de tant en tant amb
la possibilitat de viure una altra vida. Alguns somien ser futbolistes,
estrelles del rock, actors, djs d'alguna discoteca d'Eivissa, advocats
laboralistes. D'altres no es limiten a somiar, sinó que estan convençuts que
són artistes (incompresos), models (absurdament ignorats) o creadors de
tendències (no reconeguts, per enveja, és clar) i, en conseqüència, adopten les
seves actituds i les seves maneres de fer, almenys fins allà on els arriba la
butxaca. Les meves aspiracions no són tan ambicioses, i de vegades m'imagino
que sóc un treballador de la RENFE, més concretament, la responsable de
dispensar bitllets a la taquilla de l'estació de tren de
l'Aldea-Amposta-Tortosa.
Suposo que no sóc el primer que es
pregunta per què l'estació es diu així: l'Aldea-Amposta-Tortosa. Un
desconeixedor del territori podria pensar-se que l'estació està entre els tres
pobles -no és el cas- i que està ben comunicada via autobús o altres mitjans
amb els tres pobles -tampoc és el cas. La denominació és especialment absurda
si tenim en compte que Tortosa ja té una altra estació i que Amposta és a una
distància curta, sí, però que en cap cas es pot cobrir sense agafar algun altre
mitjà de transport. No sé si mai s'ha donat el cas (ni si es donarà) que algú
es plantegi fer una escapada de cap de setmana a Amposta. M'imagino la
conversa: "On podríem anar de cap de setmana? Què et sembla si anem al
sud, a algun lloc on arribi el tren, així no hem d'agafar el cotxe. Amposta
podria estar bé, no? (...)" En qualsevol cas, si la denominació de
l'estació es deu a motius comercials, o a una certa voluntat de donar-li bombo,
haurien pogut escollir algun nom més evocador, amb més força. No ho sé, però posats
a posar noms injustificables, m'imagino la sensació d’aventura que provocaria
agafar bitllets per anar a l'estació de l'Aldea-Wellington-Sant Petersburg, o
alguna cosa així. La proposta està feta, ho deixo dit.
Torno al tema que
m'ha motivat per fer aquesta entrada: he dit que de vegades m’imagino com m’agradaria
ser la dispensadora de bitllets de l'estació de l'Aldea-Amposta-Tortosa. Sí,
m'imagino aquelles tardes tranquil·les, asseguda sobre el coixí portat de casa
per atenuar el dolor de les hemorroides, llegint la Cuore, la Lecturas, la Danielle
Steel. Meravellant-me en veure les sensacionals ofertes disponibles a pàgines
web de venda de roba i complements per internet. Ostres, un bolso que costava
2500 euros per 1120. Ostres, una crema anticel·lulítica professional,
utilitzada per la mateixa Kate Moss, per només 350 euros. Llàstima que el meu
sou raquític no em permetria comprar-me cap d'aquelles gangues, però només
mirar-les i valorar-les, encara que fos per internet, en hores de feina, seria
ja tot un privilegi. Treballaria vint o trenta minuts cada dues hores, just
abans de la sortida d'un tren regional, i la quantitat de viatgers per atendre
seria cada vegada més minsa, gràcies a la venda per internet de bitllets de
tren, i al fet que cada vegada hi ha més gent que no es compra el bitllet, amb
l'esperança que no passi el revisor. I tot això em deixaria temps per a mi, per
pensar en les meves coses, per imaginar-me una altra vida, una com la d'algun
dels personatges de la Cuore, que
segurament es compren bolsos com els que veuria per internet, i sense haver de
recórrer a les ofertes increïbles que només una navegadora audaç com jo mateixa
és capaç de trobar.
Com passa sempre,
però, no tot serien avantatges. La contrapartida serien els clients emprenyats,
aquells que es pensen que tenen alguna mena de dret per haver pagat 14 o 15
euros per un trajecte de de 200 quilòmetres; aquells que s'indignen cada any,
quan el preu del bitllet puja un 10 o un 15 per cent; aquells que, quan el tren
arriba una hora o una hora i mitja tard, s'indignen i volen que els tornin els
diners, i volen fulls de reclamació, com si els hagués de llegir algú.
Això podria ser un
problema, però després de reflexionar-hi, he arribat a la conclusió que la
solució no seria gaire complicada. Com en totes les feines, l'experiència fa
mestres. I els dies que els trens funcionessin malament, els dies que preveiés
retards i viatgers indignats i sol·licituds de fulls de reclamacions, sabria com
sortir-me'n sense despentinar-me. Sabria que el que s'ha de fer en aquests
casos és tan senzill com retardar l'hora del descans fins al moment just en què
el tren amb una hora i mitja de retard i dos-cents passatgers indignats arriba
a l'estació. Llavors només hauria d'abaixar la persiana de la taquilla
tranquil·lament i penjar el cartellet de "Disculpeu, tornem d'aquí a vint
minuts". I els viatgers, decidits a posar un full de reclamacions i, el
que és pitjor, donar-me feina com per justificar la meva merda de sou, es
trobarien amb la persiana abaixada i el cartellet als nassos. Cansats després
de tres o quatre hores de tren i amb ganes d'arribar a casa, desestimarien per
complet la possibilitat d'esperar aquells vint minuts més només per canalitzar
la seva ira en un full de reclamacions, o contra una innocent treballadora de
taquilla com jo. Mentrestant, jo em menjaria l'entrepà tranquil·lament, i em
prendria el cafè que hauria anat a buscar prèviament a la cafeteria per no
haver de fer-ho amb els passatgers indignats ja a l'estació, i llegiria la Lecturas, o buscaria gangues, o
m'emocionaria amb el final d'alguna novel·la de la Steel, quan el galant per fi
demostra que el seu amor era vertader des del principi, i que mai havia volgut
ofendre la protagonista. Si, a causa de la freqüència amb què els trens arriben
amb retard, algun dia m'oblidés d'anar a buscar el cafè abans de l'arribada del
tren retardat, o tingués la necessitat imperiosa d'anar al lavabo just en
aquell moment, i hagués de sortir del meu amagatall amb alguns viatgers amb
ganes de tocar la pera encara esperant a l'estació, hauria après ja a dir-los
amb tota la parsimònia del món que precisament aquells són els meus trenta (no
vint) minuts de descans i que jo tinc dret a fer el descans quan més em
convingui, i seria capaç d'aguantar les acusacions i els mig insults dels més
exaltats sense immutar-me. I la meva vida laboral seria una bassa d'oli, i
seria capaç de mantenir la calma enmig del caos.
Per desgràcia, els
somnis de viure una altra vida normalment no es fan realitat, i jo no sóc la
treballadora de la taquilla de l'estació de l'Aldea-Amposta-Tortosa, sinó un
dels passatgers indignats, un dels més exaltats, un dels que l'altre dia es van
esperar que la dona sortís i la van acusar d'amagar-se de la feina, i la van
mig insultar. Després, tornant a casa en cotxe, mentre passava pel costat
d'Amposta, em vaig sentir malament en veure la quantitat d'ira que havia
acumulat en un moment contra aquella pobra treballadora que, al cap i a la fi,
no tenia cap culpa del retard del tren. En aquell moment, li hauria fotut dues
hòsties pel simple fet d'haver-se negat a apujar la persiana perquè jo i uns
quants descontrolats més poséssim un full de reclamacions, al·legant que encara
li quedaven vint minuts de descans (i sis o set pàgines del capítol de la
novel·la de Danielle Steel, m'imagino). Vaig trobar que en la seva negativa va
demostrar una fermesa i un convenciment admirables, molt més admirables que les
meves ganes de llançar un còctel molotov a la taquilla.
