La cosa va més o menys així. Un
subjecte X, com podria ser jo, espera per entrar al lavabo d'un pub de poble,
en una nit d'aquestes que s'ha de sortir sí o sí, a les tantes de la matinada.
Un subjecte Y, que podria ser qualsevol, s'espera just davant del subjecte X.
Arriba el seu torn, i entra. Fins aquí tot segueix el protocol. Just al costat
fan cua sis o set dones vestides de noia. Sempre he pensat que és injusta la
separació per gèneres als lavabos, especialment quan com en aquest cas, només
hi ha dos lavabos individuals, que es tanquen amb forrellat i asseguren
perfectament la intimitat dels usuaris. De tota manera, com que la separació em
beneficia, de moment ja m'està bé. Al cap d'una estona sospitosament llarga, el
subjecte Y surt del lavabo, i aquí és on hi ha el conflicte. És alt i fort (dic és perquè és una dada objectiva) i es
pensa que està bo i és guapo (dic es
pensa perquè és el que hi
ha). Com deia, just quan surt del lavabo, el subjecte Y, en un moment de
galanteria inspiradíssima, es posa de costat, fent-me invisible darrere la seva
esquena ampla, i amb els braços convida a passar al lavabo d'homes una de les
dones vestides de noia per davant meu. Tot això, no cal dir-ho, sense tenir en
compte la meva presència. La seva mirada no es creua amb la meva en cap moment.
Després d'un intercanvi de somriures còmplices, la dona vestida de noia entra
al lavabo, el subjecte Y gira cua i se'n va, pletòric per la seva ocurrència i
per la segona o tercera ratlleta de la nit. Avui és Nadal!
Si jo fos d'una altra manera, en
aquest moment hauria tingut dues opcions. L'opció A hauria estat tocar
l'esquena del subjecte Y, per fer-li notar que jo era allà, i que m'hauria
pogut tenir en compte. Com a mascle que sóc, li hauria donat la mà virilment,
reforçant els vincles homosocials indubtablement existents, i sense paraules li
hauria transmès la meva aprovació rotunda -i necessària per a ell encara que no
me l'hagués demanat- del seu gest. L'opció B hauria estat tocar l'esquena del
subjecte Y, per fer-li notar que jo era allà, i començar alguna discussió
absurda que amb una mica de sort hauria pujat una mica de to, ens hauríem pogut
donar un parell d'empentes i perdonar-nos la vida amb la mirada, amb la tan
necessària pujada d'adrenalina i autoestima consegüent. Per desgràcia, em va
faltar decisió i em vaig limitar a mirar a terra i esperar pacientment el meu
torn, maleint-lo perquè havia deixat el cubata a la barra, pensant que
l'expedició al lavabo seria breu, i segurament el gel s'estava desfent de feia
estona i en tornar em trobaria un exgintònic calent i aigualit.
Tot plegat em va fer
sentir com el típic marginat de l'institut de les pel·lícules americanes, el
que passa sempre desapercebut, especialment a ulls dels més populars, dels que
juguen a futbol americà (en el nostre cas seria l'equip de futbol del poble) i
lliguen amb les ties bones, que òbviament són animadores de l'equip de futbol
americà (en el nostre cas les animadores no sé ben bé què serien, majorettes,
potser?). El tio superpopular, jugador de futbol americà, triomfador insaciable
entre les femelles del poble seria, no cal dir-ho, el subjecte Y. L'animadora
reguapa seria, no cal dir-ho, la dona vestida de noia que se'm va colar al
lavabo a invitació del subjecte Y. El fet que la mateixa nit m'hagués trobat
diversos excompanys d'institut, i que fins i tot hagués hagut de donar
explicacions per no acudir als sopars de quintos, o no formar part del grup de
whatsapp dels quintos, accentuava aquesta sensació de tornada als anys
d'adolescència, d'identificació amb els arquetips que tots coneixem de tantes
pel·lícules i sèries.
Només hi havia dos
detalls que no encaixaven. El primer: normalment, a les pelis americanes, el
marginat està secretament enamorat de l'animadora de l'equip de futbol americà i, per increïble que sembli, al final sempre aconsegueix entendrir el cor de la
noia reguapa i lligar-se-la a pesar dels músculs del jugador de futbol americà.
El segon detall que no encaixava era molt més senzill i evident: tenim més de
trenta anys. A ningú li importa qui era l'estrella de l'infantil A d'un equip de futbol de poble, i les mamelles de l'exmajorette li penjarien ja fins al melic si no fos per les meravelles de la llenceria moderna. Jo en sóc ben conscient, però n'hi ha que no ho tenen tan clar.
