Flamencs i mascaretes quirúrgiques

Fa aproximadament un any escrivia una entrada en aquest blog per commemorar amb sincer estusiasme la setmana més important de l'any per als rapitencs i rapitenques. Malauradament, i per causes que tots coneixem, aquest any no podrem gaudir del desplegament de cultura, tradició, fraternitat i alegria que són les festes majors del poble. De tota manera, soc d'aquells que sempre intenten veure el got mig ple, fixar-se en la cara positiva de les coses, com queda sobradament demostrat en entrades anteriors.

Amb la perspectiva d'un estiu marcat per les recomanacions restrictives que implica el COVID19, em vaig imaginar que havia arribat el moment de gaudir dels mesos més calorosos de l'any d'una manera més senzilla, reposada i connectada amb la natura. Els mesos de confinament combinats amb les pluges abundants de la primavera semblaven haver fet reviscolar el medi. Es tornaven a veure abelles i libèl·lules volant entre els arbustos dels solars per primera vegada en anys (dels mosquits no diré res perquè, com tots sabem, no ens han deixat mai). Embriagat d'optimisme m'imaginava un estiu com el que sense dubte deuen tenir cada any els voluntaris de Green Peace de plaça Catalunya i els clients habituals dels restaurants vegans de Gràcia. Cancel·lats els concerts i els festivals, anul·lats els viatges transatlàntics, prohibides les festes i els sopars multitudinaris, aquest havia de ser l'any de les petites coses. Una passejada a mitja tarda per prendre un gelat artesanal. Un sopar senzill a la terrassa a base de productes de proximitat amb un grup reduït de familiars o amics del cercle habitual de contactes. Una sortida en bicicleta al vespre. Un parell d'hores de prendre sol, llegir i prendre el bany en una platja poc concorreguda.

Convençut que el civisme i la generositat que caracteritzen la vasta majoria d'individus de l'espècie humana faria que gairebé tothom, per no dir tothom, seguiria les recomanacions del govern d'evitar desplaçaments innecessaris, fa uns dies vaig decidir anar a passar la tarda a la platja del Trabucador (a l'Aluet, o a la Costa, com en diuen els indígenes). Vaig suposar que les recomanacions restrictives del govern de la Generalitat combinades amb la consciència social de la gran majoria de ciutadans farien que, per primera vegada en uns quants anys, veuria la platja com la veia quan era menut i els meus pares m'hi portaven els caps de setmana: buida, verge, inabastable. Si heu provat d'anar-hi últimament, ja sabeu que no podia estar més equivocat.

Només arribar a l'entrada de la platja, em va sorprendre la quantitat de cotxes aparcats, alguns fins i tot en doble fila, des de l'inici de la barra del Trabucador. Per un moment no sabia si estava al delta de l'Ebre o al centre comerial la Maquinista en temporada de rebaixes. Vaig agafar la carretereta (per dir-ho d'alguna manera) que porta platja endins, convençut que a uns pocs centenars de metres trobaria el que buscava: espai, distància, aïllament, comoditat. Vaig conduir un bon tros de la carretera sensiblement reduïda en amplada per la doble fila de cotxes aparcats i la cosa no millorava. Finalment em vaig trobar una tanca que prohibia el pas, no es podia accedir més enllà a causa del mal estat en què la barra del Trabucador havia quedat després del temporal Glòria (o potser hauria de dir després de dècades d'embassaments, transvasaments, males polítiques, interessos econòmics, egoisme i antropocentrisme desfermats). En qualsevol cas, em vaig haver de resignar i vaig aparcar el cotxe en doble fila. Vaig agafar la tovallola, el llibre i vaig creuar les petites dunes que separen la carretera de la mar de fora. L'espectacle que em vaig trobar a continuació em va fer pujar uns quants graus més en la meva escala particular de misantropia i pessimisme.

Para-sols, pèrgoles, tendes de campanya, ràfies, furgonetes, cadires, hamaques, fogonets, neveres, llits inflables i taules plegables, entre altres gangues de la secció d'oportunitats del Lidl, ocupaven absolutament tot l'espai que quedava entre les dunes i la mar. En vaig tenir un fart per trobar un racó on estirar la tovallola. Em va tocar situar-me al costat del que suposo que era una família d'almenys nou membres, d'almenys tres generacions diferents. Per una qüestió de pura proximitat i perquè serveixin d'exemple del que es podia trobar a tots els racons de la platja que jo recordava com una llarga extensió semideserta d'arena, els descriuré, a ells i al seu desplegament.

He dit que eren aproximadament nou membres, però vaig comptar almenys dotze seients entre hamaques, cadires plegables i tamborets. La família que anomenaré a partir d'ara Z havia muntat un campament amb més estris, aparells i sofisticació que molts pisos d'estudiants universitaris. Tres taules plegables s'alineaven a l'ombra de dues pèrgoles, una blanca i una de ratlles verdes i blanques, al costat d'una tenda de campanya two seconds i a pocs metres d'una petita barbacoa que encara treia fum. Una senyora gran seia en una hamaca a l'ombra i menjava olives directament d'una llauna de La Española. Al seu costat, un home d'entre 30 i 60 anys seia, fumava i bevia cervesa. Les llaunes de cervesa buida les llençava en una bossa de plàstic del Mercadona que tenia penjada d'una altra cadira, les puntes dels cigarros les llençava a terra. Damunt la taula hi havia encara els plats de plàstic amb les restes del dinar, que no feia gaire havien acabat. Em va semblar veure una cafetera Dolce Gusto, suposo que la devien connectar a la furgoneta. Em va semblar veure dos pots buits de Fabada Asturiana i plàstics de truites de patata precuinades. Em va semblar veure una ampolla de Tinto de Verano Don Simón a terra, entre dues hamaques. Vaig veure desenes de vores de talls de meló de moro escampades per damunt la taula, un parell o tres també havien caigut a terra. A l'altra punta de la taula, una adolescent d'entre 10 i 27 anys menjava pipes i escoltava música amb el mòbil. Algú potser es deu pensar que amb la capacitat d'organització i infraestructura de la família Z la noia devia escoltar música amb un altaveuet bluetooth, o amb uns auriculars sense fils, però no. Escoltava la música amb l'altaveu del mòbil. La proximitat obligada em va permetre sentir algunes de les cançons. No sabria dir de quin artista es tractava, però sí que puc dir pel contingut de les lletres i pels moviments de la noia mentre cantava i ballava les cançons per a ella mateixa, asseguda a l'hamaca, que aquella música devia ser la banda sonora dels rituals d'aparellament que la joventut d'avui dia practica a les festes que ells anomenen amb un substantiu qualsevol i el sufix castellà -eo. Em va semblar veure que portava unes lletres xineses tatuades a l'avantbraç. Vaig veure com llençava les pells de pipa a terra. Dos membres més de la famíla Z estaven drets, al voltant de les taules. Un home d'entre 21 i 40 anys portava unes ulleres de sol Carrera i els pantalons del banyador doblegats fins al capdamunt de les cuixes, suposo que com algun jugador de futbol. Una dona d'entre 21 i 56 anys vigilava una parella de nens d'entre 3 i 17 anys que jugaven a pales a escassos centímetres de la meva tovallola. En un moment determinat el joc de pales va evolucionar i es va convertir en una petita baralla pel contingut d'una bossa de Cheetos que la mare havia tret d'una de la dotzena de bosses de plàstic del Mercadona que tenien escampades entre les taules i el maleter obert de la furgoneta. Era hora de berenar. En acabar la bossa, un dels nens la va llençar a terra. Vaig mirar la mare, per veure si li deia alguna cosa, però no s'hi havia fixat, s'estava encenent un cigarro. A continuació em va semblar que l'altre nen anava a recollir la bossa, i ho va fer, però en realitat ho va fer per omplir-la d'arena i llençar-la amb totes les seves forces a l'esquena de l'altre nen. Això va desencadenar una segona baralla, ara amb gots de plàstic plens d'arena pel mig, un dels quals va anar a caure damunt la meva tovallola. Un dels nens va venir corrents, el va agafar i va sortir disparat perseguint a l'altre. No em va dir res. Vaig tornar a mirar a la que suposava que era la mare per veure si feia alguna cosa al respecte, però no ho havia vist, tenia el cap ficat dins la tenda de campanya i el braç amb el cigarro encès estirat cap enrere, m'imagino que per no introduir fum a l'habitacle on un nombre indeterminat d'infants feien la migdiada. Vaig mirar l'adult de les ulleres Carrera, per veure si ell sí que notava la meva incomoditat i maldava les criatures que m'acabaven d'omplir la tovallola d'arena. No vaig aconseguir establir contacte visual. En part per les ulleres i en part perquè estava fent flexions (ell, evidentment, no jo). La dona gran i el senyor que bevia cervesa parlaven a crits amb altres membres de la família Z que estaven dins l'aigua. L'adolescent no havia aixecat la vista del mòbil en els últims 23 minuts. Resignat, em vaig aixecar i vaig anar a fer un capbussó, no sense haver d'esquivar en entrar a l'aigua dues mascaretes quirúrgiques que flotaven a la voreta del mar.

Observant-los a ells i a tots els altres campaments no improvisats des de la distància i la calma que vaig aconseguir després d'endisar-me vora cent metres en l'aigua, em preguntava per què les autoritats competents no fan res per evitar situacions com aquesta. Potser soc jo l'única persona que troba aberrant una ocupació de l'espai natural d'aquestes característiques, amb totes les incomoditats i les deixalles que suposa. Potser soc l'únic que troba que limitar l'accés a la barra del Trabucador a un nombre determinat de banyistes al dia no és una idea estrafalària. Potser soc l'únic que pensa que un aparcament de pagament -com els que hi ha a absolutament tot arreu- ja faria bona part de la feina, ja que molts dels que menjaven pipes i bevien cerveses del Lidl a la platja aquella tarda potser renunciarien a aquestes jornades d'acampada desproporcionada si haguessin de pagar tres eurets per vehicle. Per un moment em vaig indignar amb les autoritats competents, fins que després de donar-hi moltes voltes em sembla que vaig entendre per què ningú fa res per controlar aquest despropòsit. Les autoritats competents segurament van més enllà del que la majoria dels mortals veiem. Nosaltres veiem una botella buida de Tinto de Verano Don Simón a terra i unes mascaretes quirúrgiques flotant en ple parc natural i ens indignem, però ells van més enllà. Ells pensen en el futur. On va la gent que ja ho ha vist tot? On es volen fer una selfie els turistes més intrèpids? La resposta és Chernobyl, el llac de Novosibirsk, l'abocador de Sao Paulo i altres paratges postapocalíptics. Si la cosa segueix així, la barra del Trabucador podria rivalitzar d'aquí a uns anys amb destins com els mencionats més amunt. Un simple aparcament de pagament i tota la perspectiva de convertir-nos en una de les referències del turisme trash postapocalíptic del futur quedaria en res. Quan tothom hagi anat a tot arreu, només els quedarà venir aquí. Suposo que és això el que estan pensant les autoritats competents, perquè si no, no ho entenc.