Dit així, podria semblar que m’he llançat a l’abisme de l’escriptura automàtica, que flirtejo amb el surrealisme, però res d’això. No tinc ni el més mínim interès per saber què hi pot haver amagat en el meu subconscient. Per això mai he pres drogues. Sospito que no en sortiria res de bo.
La qüestió és que tinc un gra. Un gra habita a la meva orella. Recordo l’època en què em guanyava la vida explicant la diferència entre present simple, utilitzat per parlar de situacions estables o hàbits, i present continuous, utilitzat per parlar de situacions transitòries o accions imminents. Si el català funcionés com l’anglès, el present simple de habita estaria més que justificat. Fa prop de set mesos que el gra ocupa la part posterior de la meva orella dreta. És per això que al cap d’unes setmanes de tenir-lo, veient que no hi havia manera de rebentar-lo, tot i les tortures diverses a què el vaig sotmetre, em vaig començar a preocupar. El gra no rebentava, ni disminuïa, ben al contrari. Poc a poc, es va anar convertint en el protagonista de la meva vida. En parlava amb familiars i amics, hi pensava abans d’anar a dormir. Quan parlava d’altres coses, quan mirava Ru Paul's Drag Race o escoltava música, en realitat, per dins, jo pensava en el gra. Per això vaig decidir anar al metge. Com si fos tan fàcil.
El primer problema amb què em vaig trobar va ser l’intricadíssim sistema que s’ha implantat arran de la situació de pandèmia per demanar hora al CAP. S’ha acabat l’hàbit medieval de trucar per telèfon per agafar hora, amb els riscos de contagi que això suposa. Ara tot es fa a través d’internet. Cal admetre que, si el que es pretenia era reduir l’afluència d’usuaris als centres d’atenció primària i bandejar totalment del sistema les persones posem que de més de 60 anys, qui va idear el sistema és un geni. Jo tinc 36 anys, he llegit alguna vegada que se suposa que soc un natiu digital. Però d’això res de res. A qui vull enganyar, estic escrivint un bloc a l’any 2021. Hi ha alguna cosa més vaporwave que això? Sé que utilitzar el terme vaporwave així a la valenta pot semblar pedant, gratuït i fins i tot excloent, però m’és igual. Vaig llegir alguna cosa sobre el concepte no sé on i em va fascinar tant que em vaig proposar utilitzar-lo sempre que fos possible. Aquí el teniu. Però reprenent el tema, quan vaig haver de demanar hora per al metge de capçalera, em vaig veure superat. Ho vaig intentar diverses vegades però no me’n sortia, perquè els passos que calia seguir per fer-ho eren massa nombrosos i complicats, i superaven amb escreix la meva implicació, el meu interès i els meus coneixements informàtics. No m’agrada Mago de Oz. Per tant, no tinc amics informàtics que em puguin ajudar en situacions com aquesta. El que sí que tinc és una germana que és més gran que jo -i, per tant, menys nativa digital-, que treballa al sistema sanitari, així que li vaig demanar ajuda i em va explicar a poc a poc i amb indicacions curtes i clares com ho havia de fer. Vaig superar el primer escull.
L’aplicatiu em va prometre que aviat rebria una trucada del CAP i així va ser, les coses com són. Una xica molt agradable em va oferir una visita telefònica per al cap de 64 dies. Això era a final de desembre i m’oferien una trucada del metge a principis de març. Li vaig comentar que el que volia era que el metge em mirés un gra i vaig insinuar la dificultat de fer-ho per via telefònica. Em va dir que les visites ara es feien per aquesta via i que si el que volia era que em veiés el metge, hauria de presentar-me al CAP i anar per la via d’urgències. Així va començar la trilogia de visites infructuoses a l’assistència primària de la sanitat pública catalana que ha motivat aquest text. He escrit infructuoses, sí. Això no és cap espòiler, qualsevol persona que no hagi viscut en una cova o a Pedralbes en els últims anys sap que la sanitat pública se n’està anant a la merda.
En la primera visita em va atendre un metge molt simpàtic que parlava amb un accent difícil de definir. Em va mirar el gra entre dos i sis segons i em va tranquil·litzar dient-me que, amb una mica de pomada, en qüestió de dies l’acumulació de pus es decidiria a sortir a la superfície i que estigués preparat per recollir grans quantitats de líquid blanquinós. Em vaig dir a mi mateix que tindria la fregadora amb aigua i lleixiu sempre preparada per si de cas, però van passar dues setmanes, posant-me la crema al matí i a la nit, i el gra seguia com si res.
Vaig decidir tornar al metge. La xica de l’entrada, la que et fa posar una segona mascareta per damunt de la que ja portes, em va rebre amb cara de disgust i em va fer saber que no els funcionava internet. Em vaig quedar dret uns segons, pensant què se suposava que havia de fer jo amb aquella informació. Vaig estar a punt de dir-li que no coneixia ningú que escoltés regularment Mago de Oz. La conversa no va anar a més i vaig entrar a recepció. La xica de recepció em va recordar que no tenien internet. Vaig tornar a passar per uns instants d’incertesa, però aquesta vegada la conversa sí que es va definir. Em va indicar que m’esperés davant la porta 7 i que ja sortirien a cridar-me. Em vaig asseure en una cadira al costat de la porta 7 -tots els bancs de la sala d’espera estaven parcialment coberts de cintes que suposo que indicaven on es podia seure i on no, però he de reconèixer que la informació era poc clara i vaig preferir curar-me en salut optant per la cadira aïllada que, tot i ser certament incòmoda, quedava just davant de la porta de la qual m’havien de cridar, esperava, en breu. Tenia per davant un temps mort d’aquells en què no pots posar-te a treballar, ni endreçar la casa, ni fer exercici, ni fer cap altra activitat mínimament productiva i, per tant, pots dedicar sense cap mena de remordiment ni distracció a llegir. Aquestes estones eren força habituals quan vivia a la ciutat i em movia amb transport públic i ara les trobo a faltar, de manera que he d’admetre que no em va importar haver d’esperar una estona per segona vegada en un mes en la mateixa sala d’espera. Em vaig submergir en la novel·la d’Alan Pauls que duia entre mans en aquells dies i els minuts van anar passant de pressa. De tant en tant aixecava el cap per veure si algú sortia de la porta 7 i, en veure que no era el cas, tornava a la lectura. Així va passar una hora i quart. Ja em començava a impacientar quan vaig veure un home jove, que resultava ser el meu metge de capçalera, sortir atabalat de la porta 7 i deixar anar, adreçant-se a un company infermer, que sortia a fer una visita domiciliària. Van passar per davant meu sense veure’m. No vam creuar mirades. Vaig fer la intenció d’aixecar la mà, com per demanar l’atenció del doctor o l’infermer, però no va servir de res. Em vaig mirar les mans. Em preguntava si m’havia tornat invisible. Sempre he tingut clar que la invisibilitat és el segon millor superpoder possible, després de la possibilitat d’aturar el temps sense envellir, és clar. Per tant, és un molt bon superpoder, però en cas de tenir-lo, no se m’acudiria utilitzar-lo per asseure’m a llegir a la sala d’espera del CAP. Potser per entrar al d’Ocaña cada matí i emportar-me sis o set dònuts de xocolate (perquè tothom sap que els dònuts menjats en estat invisible no engordeixen). O per colar-me al vestidor de la secció d’handbol del Barça (perquè no té secció de llançament de martell, no?). Però en qualsevol cas, no per perdre el temps en una cadira que, ara ho notava més que abans, era especialment incòmoda. Vaig tornar a recepció per preguntar si tot anava bé. Quan em va veure arribar, la xica que m’havia atès feia una bona estona em va demanar disculpes. S’havia oblidat de passar nota al metge que tenia algú esperant d’urgències. Es va justificar dient que anaven molt atabalades i em va recordar que no els funcionava internet. Em va dir que potser el metge no tardaria. Em va proposar que tornés l’endemà.
Havia decidit que el gra de l’orella era part de mi i que hauria d’aprendre a conviure-hi durant la resta de la meva vida. Va ser només per la insistència de la meva parella i dels familiars que vaig accedir a fer un tercer i últim intent, al cap de dues o tres setmanes. Em vaig tornar a presentar al CAP, em vaig posar dues mascaretes a la vegada, vaig parlar amb la xica de recepció i em vaig asseure aquesta vegada davant de la porta 10. No vaig córrer el risc de llegir, no fos cas que tornés a passar a l’estat invisible. Aquesta vegada sí que em van cridar i em va atendre una metgessa molt simpàtica, que em va mirar i em va tocar el gra durant uns 12 segons aproximadament, em va tranquil·litzar dient-me que efectivament era un gra i que probablement es reabsorbiria progressivament (al contrari del que m’havia dit el metge de la primera visita) i, el més al·lucinant de tot, em va entendre quan li vaig parlar en català i em va respondre en la mateixa llengua, cosa que no m’havia passat en un CAP en els últims deu anys. Em va receptar ibuprofè i antibiòtic i em va dir que me’ls prengués durant quinze dies.
No puc dir que sortís satisfet de la visita. Tenia l’esperança de rebre un tractament una mica més contundent que ibuprofè, atès que les dimensions del gra començaven a ser exagerades. Però el fet que almenys aquesta vegada m’haguessin visitat i que la doctora m’hagués tranquil·litzat traient-li importància a la protuberància que feia mesos que m’acompanyava va ser suficient. Vaig prendre’m el medicament durant els quinze dies que m’havia dit la doctora. El gra seguia com si res.
Potser va ser fruit de la irritació que em provocava la presència prolongada del gra, cada vegada més gran. Potser el bony de darrere l’orella m’oprimia alguna vena i em dificultava la irrigació del cervell. El cas és que al cap d’unes setmanes em vaig sorprendre a mi mateix assentint en converses en què companys de feina criticaven el funcionament de la seguretat social i lloaven la practicitat i la rapidesa de les vies alternatives. Jo, que sempre he estat defensor (i usuari) de l’escola i la sanitat pública, que sempre miro d’actuar amb una certa responsabilitat social i que intento no deixar-me endur per la crítica fàcil i desinformada, compartia converses en què es criticava la gestió de la pandèmia per part del govern. Es criticava la situació de l’atenció primària i jo assentia convençut. Una cosa portava a una altra i després es criticava el toc de queda, el tancament de restaurants, la limitació a sis de reunions. Una cosa portava a una altra i es posava en dubte l’ús de la mascareta. Alguns intrèpids -valents amb personalitat pròpia, individus i no ovelles que segueixen el ramat- presumien de no mossegar l’esquer i asseguraven que portaven la mascareta (de roba) només per evitar sancions o mirades reprovatòries, i admetien no canviar-se-la durant setmanes. Una cosa portava a una altra i en la conversa s’insinuava que potser tot això del COVID era només una excusa per capgirar el sistema i carregar-se d’una vegada per totes la sanitat pública i limitar les llibertats de la gent. Jo escoltava aquestes converses en silenci, però en formava part. Escoltava aquestes i altres idees i em tocava el gra amb l’índex de la mà dreta.
A veure, no soc cap conspiranoic. No soc dels que pensa que ens haurien de deixar fer el que volem i que només ens estan retallant les llibertats i tal i qual per dominar-nos. Fa temps que quedo amb pocs amics. Vaig molt amb compte quan visito els meus pares. Soc dels afortunats que han tingut l’oportunitat de posar-se la vacuna i ho he fet. Jo, sincerament, no penso que la terra sigui plana. No he estudiat medicina, ni biologia, ni tinc cap màster en virologia, de manera que penso que potser els científics en saben més que jo sobre aquest tema. Però això no treu que pugui denunciar que l’atenció que vaig rebre al CAP en fins a tres ocasions va ser, com a mínim, decebedora. Per això vaig decidir fer la meva primera incursió en el món de les consultes mèdiques privades.
Com dirien els joves d’avui dia, va ser una fantasia. Només vaig haver de trucar a un número de telèfon i em van donar visita per a la tarda del mateix dia. La visita es trobava a la segona planta d’un bloc de pisos del centre del poble. Hi vaig pujar amb un ascensor que feia olor de net. Em van rebre adreçant-se’m pel meu nom. Em van fer seure en una cadira encoixinada. Sonava música de Brian Eno de fons, hi havia plantes. No vaig tenir temps d’acabar de llegir els títols universitaris concedits per Su Majestad el Rey al metge que em visitaria que ja m’estaven cridant perquè passés a la consulta. Ni tan sols havia tingut temps de plantejar-me la possibilitat de treure el llibre de la motxilla. El metge, que va resultar ser un home gran, seriós però atent i simpàtic, que parlava amb un accent 100% del territori, em va mirar el gra, el va tocar, el va pressionar, em va fer estirar en una llitera per veure’l millor, després em va fer aixecar, després em va fer estirar en una altra llitera i me’l va punxar amb una xeringa per succionar-ne el pus, que gairebé va omplir el cilindre de plàstic -ho sé perquè el metge va insistir perquè ho comprovés apropant-me la xeringa plena de líquid a la cara-, després va desinfectar-me la petita ferida que havia causat la punxada i me la va tapar amb una tireta diminuta, i tot això explicant-me amb detalls els seus raonaments i fent el seu diagnòstic amb paraules clares i properes. Vaig sortir de la visita content i satisfet, amb hora per a una segona revisió al cap de set dies, amb el gra considerablement desinflat, amb una quantitat de diners gens menyspreable menys a la butxaca -quantitat que no revelaré per pura discreció- i amb un dubte: potser m’hauria de passar a la mútua?
Aquests dies ens escandalitzem perquè en una comunitat que ens hauria de ser igual però que, per desgràcia, no ens ho és, ha guanyat les eleccions de manera aclaparadora una psicòpata fatxa que, no ens enganyem, només és la versió actualitzada d’una altra psicòpata fatxa, la seva predecessora. No hi ha cap altra manera de definir-la. És una psicòpata i és fatxa. Una persona pot ser psicòpata, però no ser fatxa. Vull dir que potser la més gran fantasia d’algú és saltar al balcó del veí quan no hi és, entrar a casa seva, esperar-lo amagat a l’habitació i sorprendre’l quan arribi de treballar posant-li una bossa de plàstic del Mercadona al cap i estrenyent-la fort al voltant del coll per veure com la bossa es va infant i desinflant, enganxant-se i desenganxant-se del relleu de la cara, deixant entreveure la forma de nas i boca, cada vegada més a poc a poc, amb menys intensitat, fins que la vida se’n vagi definitivament del cos del veí, per masturbar-se després amb la mateixa bossa del Mercadona com a joguina fetitxista. Una persona així, no en tinc cap dubte, és un psicòpata i està com una puta cabra, però potser aquesta persona no va als bous, ni porta un braçalet amb la bandera d’Espanya, ni es justifica atacant les minories, ni insulta els diferents, ni afirma que els seus són millors que els altres, ni és fan de Rafa Nadal. No tinc constància que la psicòpata fatxa que ha guanyat les eleccions de la comunitat que per desgràcia no ens és indiferent tingui fantasies iguals o semblants a la que acabo de descriure -tot i que no ho puc descartar-, però sí que sabem que mostra la mateixa empatia per la vida dels altres que algú que sí que les tingui. El modus operandi és diferent. L’escala i el nombre de víctimes, també. Per tant, no hi ha cap dubte que és una psicòpata. Tampoc es pot qüestionar que és fatxa fins a la medul·la. Tot això ho dic perquè els catalans ens escandalitzem de les polítiques neoliberals de la psicòpata fatxa que han deixat morir milers de persones perquè sí (moltes més de les inevitables, donada la situació) com a conseqüència de reduir al màxim les inversions en sanitat pública (amb el consegüent impuls al sector privat). No podem entendre com la gent l’ha votat en massa, i pensem que els electors d’aquesta comunitat són directament idiotes perquè es deixen enganyar amb discursos simplistes i estúpids i es venen per la possibilitat de fer dues canyes a la tarda, i ens vanagloriem de tenir una societat que ideològicament es troba a anys llum de la societat que governa la psicòpata fatxa. Però pensant-ho millor, després de la meva experiència en el CAP del poble dels últims mesos i havent escoltat algunes converses com les que he comentat més amunt, em pregunto si les polítiques que s’estan aplicant en la nostra comunitat no són més semblants a les de la psicòpata fatxa del que ens pensem, i si la predisposició per trobar respostes senzilles i poc elaborades (però còmodes i fàcils d’acceptar) per a problemes complexos d’algunes persones del nostre voltant no s’apropa més del que convindria a la manera de veure les coses de molts dels electors de la comunitat que definitivament no ens és igual, electors que no dubtem de tractar d’idiotes amb una condescendència que potser no està del tot justificada.
