M'estava eixugant el clor de les cames amb una tovallola que commemora la victòria d'Espanya al mundial de futbol de Sud-Àfrica i que no tinc ni la més remota idea de com va arribar al meu calaix de les tovalloles de platja quan el meu veí em va interrompre. El meu veí i jo no ens havíem vist mai fins aquell moment, però fa temps que som enemics.
No sé com es diu el meu veí, però sé que és d'Osca (o això em va dir l'administradora de la comunitat) i que porta un Jaguar. Com que he arribat a la conclusió que molts homes CIS heterosexuals defineixen la seua identitat en base al cotxe que porten, a partir d'ara em referiré al meu veí com senyor Tincunjaguar. Tincunjaguar viu a 300 kilòmetres de la casa que té en propietat al costat de la meua. Pel que em va explicar l'administradora de la comunitat, Tincunjaguar és en realitat el promotor de totes les cases aparellades que formen la comunitat on visc. Aprofitant la bombolla immobiliària de principis dels 2.000, en va vendre vuit i se'n va quedar dos: una la té llogada tot l'any a una dona gallega, encantadora i misteriosa i l'altra la té a la venda per un preu ridícul (per inflat) i la lloga a través d'Airbnb. Aquest últim fet és el que ha motivat la nostra enemistat.
Entre el 15 de juliol i el 15 d'agost de cada estiu, Tincunjaguar explota la seva caseta decrèpita a 50 metres del mar i hi allotja una selecció del bo i millor del turisme cutre de la costa Daurada. I no estic parlant de famílies de quatre generacions de Saragossa alimentades única i exclusivament a base de productes Hacendado. Això seria molest, però tolerable. Estic parlant de grups de jovenets que fan les seues primeres vacances amb el cotxe dels seus pares i aprofiten per fer festes a base d'MDMA i trap reproduït a tot drap amb els altaveus del mòbil. Colles de divorciades amb la pell socarrada i els cabells de colors indescriptibles conseqüència de tints aplicats per elles mateixes al xalet mateix aprofitant les vacances (no parlaré de les seues ungles), que discuteixen cridant sobre Master Chef i es consolen les unes a les altres en els sovintejats atacs de plors desconsolats. Famílies franceses desorientades formades per un batibull endogàmic amb tants adults i tants nens que ni ells mateixos saben qui és el pare de qui, qui el marit de qui, qui els germans de qui, ni qui ha de recollir els banyadors, flotadors, matalassos inflables i tovalloles abandonats a la piscina comunitària raquítica que ocupen de manera exclusiva i ininterrompuda durant els dies que duren les seues vacances. La selecció tan delicada dels llogaters per part de Tincunjaguar ocasiona molèsties, com ja heu degut suposar. Com que tinc l'ànima d'un vell de vuitanta-sis anys, em queixo. I truco sovint als mossos. I demano explicacions a l'administradora. I indago sobre la llicència de lloguer per vacances de la casa de Tincunjaguar (que per desgràcia resulta que existeix). I li he escrit per Airbnb més d'una vegada demanant-li que parli amb els seus llogaters perquè no facin festes entre setmana fins a les 5.00 h, i perquè modifiqui l'anunci de la casa que s'ofereix com un allotjament de fins a 12 (!) persones.
La qüestió és que llevat del mes que va del 15 de juliol al 15 d'agost, Tincunjaguar no aconsegueix llogar la seua casa pel simple fet que és una casa vella i decrèpita en una part pobra i decrèpita de la costa Daurada, i a la comunitat s'està la mar de tranquil. La resta de veïns són discrets i poc sociables, com jo. Procurem no coincidir mai a la piscina. Intercanviem salutacions cordials i breus quan són absolutament imprescindibles. Ningú es posa en la vida dels altres. Per això ningú em va dir res quan vaig decidir que, ja que tenia la meua plaça de pàrquing ocupada per la moto, la bici i mil andròmines més en un conjunt desordenat que en una altra comunitat faria que els meus veïns es fessin preguntes sobre la meua salut mental, podia ocupar la plaça del costat, que sempre està buida, amb el meu cotxe. Veient que d'aquesta manera el meu cotxe es mantenia més net (això és només una manera de parlar) i que la plaça de davant també estava sempre buida, vaig convèncer el meu company perquè hi aparqués el seu cotxe. I així successivament. Aquest fet va motivar el primer intercanvi de paraules cara a cara entre el meu veí i jo.
Tincunjaguar va venir a la piscina i em va preguntar si el cotxe blau que hi havia aparcat a la plaça 6 del pàrquing era meu (ho era). De seguida em va dir que ell era el propietari de la plaça i va començar a explicar-me, amb un to alliçonador, que el més normal en aquests casos és preguntar a l'administrador qui és el propietari de la plaça per veure si aquest estaria interessat a llogar-la. Em va explicar molt a poc a poc, amb oracions curtes i paraules senzilles, que la plaça és propietat privada, que ell ha pagat uns diners per aquella plaça i que, per tant, no està bé que l'ocupi jo. També em va explicar que ell té una casa de lloguer a Airbnb que s'ofereix amb dues places de pàrquing i que, és clar, no pot ser que quan arribin els llogaters se la trobin ocupada. (Per cert, Tincunjaguar va saber que jo tenia el meu humil Toyota a la seua plaça perquè havia baixat a comprovar-ho a peu, ja que el seu Jaguar ni de conya entra al pàrquing esquifit de la comunitat). Després em va tornar a comentar la possibilitat de llogar-la. Mentrestant, jo m'eixugava les aixelles amb el dibuix de la copa del món i li deia que no es preocupés, que de seguida trauria el cotxe de la plaça. Ni tan sols vaig respondre-li a l'oferiment de llogar la plaça de pàrquing. Mentre ell tornava a explicar-me ben a poc a poc conceptes bàsics sobre impostos sobre béns immobles i propietat privada, jo pensava en la calor que faria al cotxe durant les dues o tres setmanes que hauria d'aparcar-lo al carrer, fins que deixés de tenir llogaters a la casa i jo pogués tornar a ocupar la seua plaça de pàrquing per la cara durant tot l'any.
El meu respecte per la propietat privada de Tincunjaguar és tan minso que de vegades m'he plantejat la possibilitat d'aprofitar un racó de la seua terrassa per deixar-hi la bici. I m'agradaria fer sopars amb amics al seu porxo, més gran i amb més ombra que el meu. I fins i tot m'agafen ganes de regar les meues plantes connectant la mànega al sortidor del seu jardí pel simple fet que sé que si ho sabés el trauria de les caselles. Per no parlar dels meus gats, que evidentment es pixen i es caguen a la seua terrassa. Pensava aquestes i altres coses mentre ell em repetia dues o tres vegades més la possibilitat de llogar la plaça de pàrquing i jo el mirava amb un somriure cordial. I ell llegia a la meua cara que tornaré a ocupar la seua plaça tan aviat com en tingui l'oportunitat, perquè sé que no farà 300 km per comprovar que no faig servir sense pagar uns metres quadrats que igualment estaran buits tot l'any. Ell sap que ho faré i jo sé que ho sap. I quan ja m'havia eixugat i baixava cap al pàrquing per traure el cotxe pensava si el meu poc respecte per la propietat privada (he d'admetre que sovint agafo mandarines i llimones dels arbres del jardí d'un altre veí, i que per Sant Jordi tallo roses del roser d'un altre veí de més avall) és realment una qüestió de principis comunistes o simplement és degut a la comoditat i l'oportunitat. Realment té sentit que el meu cotxe s'embruti i es faci malbé al carrer tot l'hivern quan hi ha una plaça de pàrquing buida? He de deixar d'utilitzar durant 11 mesos un espai disponible, a cobert, just baix de casa meua, només perquè per llei pertany a un senyor que viu a la quinta forca i que a més ens amarga l'estiu a la resta de veïns per quatre duros mentre ell dorm tranquil·lament a la seua mansió dels Pirineus? El cas és que mentre em feia aquestes i altres preguntes vaig veure el Jaguar del meu veí aparcat al carrer i em vaig fixar en el generós assortiment de banderetes rojigualdes que penjaven del seu retrovisor interior. No tinc res en contra de l'attrezzo automobilístic en general ni de les banderes d'Espanya en particular (ja us he dit que pocs minuts abans m'eixugava el cul amb una tovallola que commemora la victòria d'Espanya al mundial de futbol de fa uns anys). Potser va ser perquè precisament la nit anterior havia intentat mirar Estiu 1993 a RTVEPlay i vaig comprovar fastiguejat que en aquesta plataforma de la televisió pública espanyola, que paguem entre tots, una pel·lícula que va ser rodada en català, una llengua oficial del país plurinacional que és Espanya, estava disponible NOMÉS en un doblatge vomitiu (com tots els doblatges, d'altra banda) al castellà, una de les quatre llengües oficials del país plurinacional que és Espanya. I se'm va ocórrer que aquest fet possiblement li devia semblar bé a Tincunjaguar. Tendències comunistes a banda, qualsevol càrrec de consciència per ocupar la seua plaça, que tants impostos i maldecaps li comporta, es va esvair.
Ara fa dos o tres dies que Tincunjaguar té la casa llogada a un grup indeterminat de matrimonis joves amb fills i filles. Els veig asseguts a la taula de seua terrassa menjant pipes a la tarda. Els veig arribar al carrer en direcció contrària i aparcar de qualsevol manera els seus Seats Leon (irònicament, no fan servir la plaça de pàrquing que ha motivat aquest escrit). Els sento queixar-se dels mosquits a crits. Els sento discutir, amb insults i amenaces, sobre la millor manera de maleducar els seus fills. Els sento jugar al Candy Crash amb el volum del mòbil a tota llet. Em molesta baixar a la cala i haver de posar-me en un raconet per no sortir a les fotos que es fan constantment, elles de perfil i amb el taló del peu de davant aixecat, ells flexionant els braços per marcar bíceps. No vaig a la piscina comunitària perquè em fa mania banyar-me en la mateixa aigua en què s'han banyat elles, amb les seues pelleringues amb tatuatges tribals i els seus cabells tintats de rosa, i ells, amb els seus calçotets CK per baix dels banyadors Quicksilver. Fa tres matins que escolto en bucle Vulgar Display of Power de Pantera a tot drap per no haver de compartir les vibracions de l'aire amb la seua música, que consisteix en duets pop heteronormatius (no sé si és Santi Balmes o Dani Martín; no sé si és Antònia o Cristina*). I, sobretot, em fa ràbia haver de contenir-me perquè no em sentin els meus veïns quan el que em demana el cos és cantar Devil Came to Me, de Dover, a crits; Amores de barra, d’Ella Baila Sola, amb sentiment; o De ley, de Rosarito, amb duende, com faig cada matí durant la resta de l'any mentre faig el llit.
Per tot això, he arribat a la conclusió que en realitat no tinc res de comunista. Ho he d'admetre, em molesta compartir la platja, la piscina, el jardí i l'aire que respiro, i si no visc amb un estil de vida encara més irresponsablement consumista i capitalista és perquè no m'ho puc permetre. Si pogués gastar més, ho faria. Em compraria una casa més gran. O em compraria la casa del costat només per tenir-la buida. I posaria una tanca a l'accés a la platja. Això sí, encara que fos multimilionari, no pagaria ni un euro per ocupar la plaça de pàrquing del meu veí.
*Antònia o Cristina són noms inventats. Em refereixo a una d'aquestes cantants sortides de les últimes generacions d'OT que no tenen nom artístic i es fan anomenar pel seu nom de pila, com si amb això ja n'hi hagués prou, atesa la seua popularitat indiscutible. On han quedat els grans artistes del passat, amb noms artístics adequats a la seua singularitat (i amb això em refereixo a Rosa de España, Chenoa o David Bisbal d'Empordà)?**
**A les dos persones que heu llegit el text fins al final: Sé que és molt injust correspondre la vostra fidelitat i motivació amb un acudit tan lamentable com David Bisbal d'Empordà, però no me n'he pogut estar.
