No feia ni cinc minuts que passejàvem a 37 graus pels carrers empinats de Lloret de Mar quan se'm va trencar la tira de la xancla-tanga i em vaig trobar amb l'excusa perfecta per rebuscar per les abundants botigues de souvenirs que omplen els carrerons de la vila a fi de comprar-me'n unes altres. Aquestes botigues són una autèntica fantasia. Rapitencs que us esborroneu cada vegada que passeu per davant dels souvenirs de la Ràpita i veieu l'obridor en forma de polla de diferents mides, o que recordeu nostàlgics les catifes de pell de vaca que durant anys van ser insígnia del poble; no heu vist res. Lloret és més, i més és més: més gent, més cotxes, més costes, més botigues, més motos, més semàfors, més pells socarrades, més banderes franceses penjades als balcons d'hostals de joventut, més salons de manicura, més tatuadors, més pells tatuades, més grups de joves borratxos, més comiats de solter, més botigues de souvenirs més grans i amb més objectes incomprensibles i, a part de tot això, més russos amb més diners. De fet, pocs minuts després de quedar-me descalç del peu dret vam assistir al desplomament a càmera lenta d'un senyor d'edat avançada a qui em permeto la llibertat d'atribuir la nacionalitat russa, basant-me en el fet que el jove que va venir a ajudar-lo al cap d'uns minuts i que es va identificar com a pharmacist i son parlava una llengua eslava. Just m'estava recolzant en un cartell que anunciava una empresa de lloguer de quads per hores per airejar la planta del peu socarrimada quan vaig veure que aquest home alentia el pas i acotxava el cap, mirant a terra. Em van venir al cap els addictes al fentanil de ciutats nord-americanes que surten als vídeos de youtube que no puc parar de mirar. Després, quan es va posar de genolls, vaig pensar que potser anava a resar. Però la lipotímia es va fer evident quan vam sentir el soroll de crani picant contra les rajoles del passeig marítim. He de dir que malgrat la deshumanització de la societat en què vivim, diverses persones, nosaltres inclosos, ens vam interessar pel seu estat, vam trucar al 112 i vam trobar el que es va identificar com el seu fill. L'home va recuperar el coneixement i es va aixecar al cap d'uns minuts i tot va quedar en un cop de calor: un souvenir més de Lloret que encara no es pot trobar en l'amplíssim catàleg de les botigues que, suposo que ja ho heu endevinat, han motivat el títol d'aquesta entrada.
Però abans d'arribar al moll de l'os, posem-nos en context. Passejàvem per Lloret perquè havíem de fer temps abans de poder accedir al nostre allotjament, que se situa a prop però fora de Lloret, en una de les urbanitzacions on els russos que omplen els pobles de la costa brava de Porsches Cheyenne estan comprant tots els xalets. Nosaltres no som russos milionaris, però tampoc tenim 20 anys i encara menys cap intenció de tatuar-nos i emborratxar-nos amb Sangría Don Simón. El que sí que tenim són amics estupendos amb cases estupendes, i esperant aquests amics fèiem temps passejant per Lloret quan ja havíem satisfet les ànsies de platja al matí, amb tot el que això implica. No us vull avorrir una altra vegada parlant de la mescla inversemblant de nous rics i quillos d'àrea metropolitana amb qui cal conviure per poder gaudir de les aigües cristal·lines i l'arena granulosa, fresca i, sobretot, gens apegalosa d'aquestes platges. Per veure el fons del mar a simple vista i sortir de la platja amb els peus nets s'han de viure també una sèrie d'experiències que ja vaig descriure en una altra entrada. Ara ens quedarem només amb un parell de highlights que em van robar el cor i que poden servir d'exemple: la russa esquelètica asseguda damunt d'una roca fent postures amb les cames aixecades mentre el seu nòvio li feia un book de fotos; el grup de tetes (així s'adreçaven els uns als altres) musculats i amb ulleres Carrera (sí, al 2023) que menjaven plàtans amb arrogància i tenien converses que incloïen: (1) bromes i comentaris homoeròtics sobre els seus cossos escolpits amb esforç durant tot l'any, esperant precisament aquells moments; (2) comentaris homòfobs per compensar les bromes homoeròtiques anteriors i evitar possibles malentesos; (3) reflexions sobre la societat en general que es podrien englobar en el concepte genèric de cunyadisme unga-unga.
La qüestió és que després d'unes hores de platja necessitàvem més experiències fortes i vam decidir jugar-nos la integritat física baixant la costa del pàrquing del supermercat de l'entrada de Lloret, que ja la voldrien a Port Aventura, per comprar quatre coses per a la tarda, i després vam pagar un dineral per aparcar en un solar més a prop del centre amb la finalitat de passejar una mica i fer un gelat, i va ser en aquest moment quan se'm va trencar la xancla. Després de valorar moltes opcions vaig decidir comprar-me'n unes de les de tota la vida, no les de la tira entre els dits, per canviar i perquè semblaven còmodes. Als tres minuts ja se m'havia encetat la pell del peu pel fregament amb el plàstic de la xancla i va ser llavors quan vaig agrair haver fet cas al meu company i no haver-me comprat una gorra que segons la xica de la botiga i segons jo mateix em quedava de puta mare, tot i que amb prou feines m'entrava al cap (evidentment el meu company no hi estava d'acord, i m'ho va fer veure amb paraules amables). Vaig anar la resta de les vacances amb calcetins blancs per baix de les xancles, a l'estil dels francesos, belgues i holandesos jubilats, que és el mateix estil dels adolescents autòctons, que es passen tot l'hivern amb calcetins curts per deixar els turmells a l'aire (això si no van tot l'hivern amb pantalons curts directament) i tot l'estiu amb calcetins blancs, alts i gruixuts per contrastar amb les xancles Adidas o Nike blau marí. He de dir que després d'una setmana d'haver-me sumat a la moda d'aquests dos col·lectius aparentment dispars trobo que anar amb xancles i calcetins és molt còmode i no descarto agafar-ho per costum, fins i tot quan se m'hagin curat les llagues dels peus i el plàstic de les xancles s'hagi reblanit una mica. El que sí que és cert és que anar amb les xancles amb calcetins i la gorra d'adolescent (gorra de clatellada, que se'n podria dir) potser hauria sigut massa, i és per això que unes línies més amunt deia que després vaig agrair haver fet cas al meu company i no haver-me comprat la gorra.
El cas és que a la mateixa botiga de souvenirs on em vaig comprar les xancles hi havia samarretes d' I + cor + Lloret i tota una sèrie de variants d'aquest disseny molt enginyoses. Entre les més destacades, a parer meu i a parer del responsable de la botiga, ja que eren aquestes quatre les que tenia exposades al carrer, formant un quadre que podria ser molt representatiu de la societat en què vivim, hi havia les següents: I 💓 BIG BOOBS; I 💓 LATINAS; I 💓 MILF'S; I 💓 MY BOYFRIEND. D'aquestes quatre samarretes podríem extraure'n una sèrie de conclusions, potser precipitades, que de tota manera no em puc estar d'explicar a continuació. La primera: la ment privilegiada responsable del disseny de les samarretes ha de ser per força un HCBH (home CIS blanc heterosexual). La segona: el públic potencial dels dissenys de l'HCBH són HCBHs en un 75%, dones heterosexuals en un 25% (el tallatge de les samarretes i una altra conclusió precipitada em fan desestimar que l'HCBH estigués pensant en homes homosexuals com a possibles compradors de la quarta samarreta). La tercera: l'HCBH pensa que d'alguna manera un missatge que apel·la a la fidelitat i la lleialtat cap al seu nòvio és tan enginyós, divertit, desenfadat, etc. (poseu aquí l'adjectiu que vulgueu) per a una noia com els altres tres missatges que apel·len a la sexualitat desbocada, la cossificació de les dones i la promiscuïtat per a un noi. La quarta, l'HCBH té dificultats per empatitzar amb la mentalitat femenina o mirar-se les coses amb una òptica que s'escapi dels postulats més rancis del patriarcat (aquesta conclusió és especialment precipitada, atès que jo no soc ningú per parlar de com veu les coses una dona i, a més, potser el dissenyador HCBH sí que entén les dones i tot i així pensa que aquest disseny és el que li donarà més beneficis, potser perquè seran precisament HCBHs els que compraran la quarta samarreta per regalar-la a les seues parentes). La cinquena: el dissenyador HCBH no sap per a què serveix l'apòstrof en anglès.
Tot i aquests raonaments, més o menys discutibles, em vaig veure molt temptat de comprar-me la samarreta d'I 💓 BIG BOOBS, perquè per un moment vaig pensar que seria molt subversiu que algú com jo la portés. Només feia unes hores de la convivència a la platja amb el grup de nois que menjaven plàtans i em feia gràcia disfressar-me de membre d'un col·lectiu com el seu, privilegiats que es poden permetre el luxe de votar segons quines opcions polítiques (o de no votar) sense veure els seus drets compromesos i la seua seguretat amenaçada, només potser la seua integritat moral i la seua intel·ligència (encara que pensant en els tetes de la platja, no crec que això els preocupés gaire...). Una altra vegada, vaig fer-li cas al meu company, que em va fer veure que la samarreta era ridícula, que amb la samarreta posada jo tindria un aspecte ridícul, i que ningú entendria o a ningú li importaria el més mínim la suposada broma subversiva que implicaria que un home homosexual portés una samarreta amb aquest missatge.
