l'art de la combinatòria

Com que sóc de caràcter extremament indecís, m’he passat mitja vida agonitzant davant les dicotomies més simples. Qualsevol situació que m’exigia una decisió, per trivial que fos, es convertia en un drama. A l’hora d’esmorzar, per exemple. Colacao o cafè? Galetes o cereals? Al tren, escoltar música o llegir? Les nits de festa, rom o gintònic? Vestir-me sempre ha estat una tragèdia. Anar a sopar fora, encara pitjor. Per no parlar del pànic a l’hora d’exercir el dret a vot a les eleccions, o de la impossibilitat de prendre una opció sexual determinada. La majoria de vegades he anat trampejant la situació de manera que no he hagut de decidir-me. Quan m’ha estat possible, he combinat les diverses opcions de manera més o menys equilibrada. A l’esmorzar, per exemple, els dies parells prenc cafè i cereals, i els dies senars, colacao i galetes. Quan no es poden combinar les dues opcions, deixo que els altres decideixin per mi. Això és el que he fet fins ara amb la meva vida sexual, per exemple, o quan vaig a sopar fora. A les eleccions, sempre deixo que sigui l’atzar qui triï quin partit votaré. Així que es podria dir que la meva vida ha estat sempre un gran dubte, un pànic constant a prendre la decisió equivocada. M’he passat anys esquivant el moment de prendre una determinació, però això ha canviat. L’altre dia, mirant MTV, vaig veure la solució.

La solució em va arribar en forma de videoclip. La imatge d’Alicia Keys, dreta davant del piano, fent veure que el toca i movent el cul embotit en uns pantalons negres de pell brillant va ser reveladora per a mi. Això, explica’t així a pèl, pot semblar absurd. Cal una mica de context. Alicia Keys tocava el piano dreta (amb el conseqüent mal de ronyons, m’imagino) i movia el cul embotit en uns pantalons negres de pell brillant en un videoclip que comparteix amb un cantant de rap que es diu Jay Z. Es veu que han fet una cançó junts. Imagineu-vos el dilema del realitzador del videoclip. Fem un vídeo com els vídeos de rap o fem un vídeo com els vídeos d’Alicia Keys? Fer un vídeo de rap és senzill: calen cotxes cars i noies vestides com putes ballant com putes i mirant a la càmera com putes al voltant de cantants vestits de la manera més hortera possible, amb ulleres horteres i gorres que justificarien qualsevol agressió. Fer un vídeo d’Alicia Keys implica un piano. Però, com combines els dos vessants? Com fas que els dos artistes es vegin representats al vídeo? El realitzador en qüestió va trobar la solució en un exercici de sincretisme tan brillant com senzill. Va agafar un piano, va llençar al foc el banc del piano, va vestir Alicia Keys com la protagonista de l’anunci de busco a jacks i la va posar inclinada davant del piano, fent veure que el tocava al mateix temps que ballava movent el cul de banda a banda. El resultat no pot ser més brillant. Allà tens l’essència del soul (perquè Alicia Keys ve del soul, no?) en el piano de cua i al mateix temps veus un bon cul ben cenyit, ben a la vista, movent-se de banda a banda, i això és el que s’espera d’un bon vídeo de rap. Bravo.

Qui va dir que la vida és prendre decisions? Qui va dir que la vida és triar uns camins i deixar de banda els altres? S’equivocava. L’art de la combinatòria és la solució. Ara cada dia esmorzo llet amb cafè, colacao, cereals i galetes. I al tren llegeixo i escolto música al mateix temps. Les nits de festa barrejo tots els tipus d’alcohol que em trobo per davant, sense cap tipus de criteri. Als matins em poso tota la roba que trobo a l’armari, una peça sobre l’altra. A les properes eleccions, votaré tots els partits. No sé quan tornaré a anar a sopar fora, perquè, ara com ara, demanar tota la carta s’escapa de les meves possibilitats. Però algun dia ho faré. I si no he practicat aquest mateix exercici combinatori en el terreny sexual, és perquè encara no he trobat les persones adequades, o perquè els seixanta queden molt lluny.

Rakel i Kristian

Passes de determinada i edat i comences a preocupar-te per coses que abans t’haurien semblat ridícules. Et sorprens un matí en pantaló curt corrents el passeig. Comptes els cigarros que et fumes. Comptes els cubates que et beus. Comences a menjar verdures. T’interesses pel menjar japonès, pel libanès, pel mexicà. Definitivament, ja no vas tant al quebab, ni menges tantes pizzes preparades. Aprens a cuinar plats amb noms exòtics i et fas un especialista en amanides. Cada vegada tens més tardes de cine i menys nits de borratxera. A vegades, vas al teatre. A vegades, vas a museus. A vegades, vas a passejar sense cap motiu en concret. A vegades, quedes per esmorzar amb amics, en franges horàries del diumenge que abans no existien per a tu. Mires més partits de futbol. Llegeixes més llibres. Llegeixes més el diari. Mires els concerts de lluny, a vegades, assegut. Mires sèries d’animació sobre el conflicte de fer-se gran i t’hi veus reflectit. I ja t'està bé. Penses en estalvis, en viatges, en electrodomèstics, en fundes de sofà, en llums, en nòrdics, en caixes de l’Ikea per guardar la roba d’estiu a l’hivern i la d’hivern a l’estiu, en rellotges de paret, en cortines, en americanes, en sabates de vestir. Penses en sabates de vestir, no en vambes. Fins que arriba un dia en què veus les vambes brutes i velles que no has tirat mai per si algun dia te les tornaves a posar, i descobreixes que fa dos o tres anys que no te les poses, i veus clar que ja no te les posaràs, perquè ja no peguen amb la roba que portes ara. Has trobat l’element detonant.
Llavors et rebel·les. Tornes a fumar despreocupadament, vas al quebab sovint, surts i t’emborratxes fins a no poder més, els diumenges t’aixeques a les mil, tornes a escoltar discos que feia anys que acumulaven pols, vas a concerts i et poses a primera fila, recuperes texans oblidats que combinen amb les vambes que són la causa de tot, et deixes créixer la barba, no et pentines... T’oblides de les caixes de l’ikea, de les cortines, de les fundes del sofà. T’oblides de baixar la bassura, d’ordenar l’armari, de fer llit. I un dia, fent cubates en un bar del poble et sembla que encara no ha passat tant el temps, i que si ha passat tens recursos per tornar enrere, com en una màquina del temps, i que aquesta màquina és fàcil de pilotar i que només cal estar alerta per controlar-la i no deixar que el temps es torni a accelerar. I penses que el millor de tot és que l’última vegada que et vas posar els texans que ara portes no et podies pagar els cubates que ara et beus, ni el sopar de fa una hora. Així que el present és una versió millorada del passat. I no pots estar més a gust.
La llàstima és que la nit s’allarga i fas cap a típic bar que hauries d’esquivar a qualsevol preu. Allà comproves que hi ha màquines del temps i màquines del temps. Hi ha gent amb màquines del temps tan potents que encara no han oblidat com es ballava a les discoteques light, i que mantenen l’estil que els va fer populars a l’institut. Hi ha gent amb màquines del temps tan potents que segueixen portant cigarros darrere de l’orella, i encara van en pantalons de xàndal les nits que surten de tranquis. Hi ha gent amb màquines del temps tan potents que han ballat les mateixes cançons que a tu ara et fan gràcia perquè fa deu anys que no les sents cada cap de setmana d’aquests mateixos deu anys. Hi ha gent amb màquines del temps tan potents, que encara se senten radicals quan escriuen coses amb K, qualsevol cosa, però que sigui amb K, i fora dels missatges de mòbil. I penses que, segurament, aquesta gent tindrà fills d’aquí un anys o dos. Probablement bessonades. I seguiran ballant com ballen ara mateix. I seguiran portant pantalons de xàndal, i cigarros a les orelles. I, el pitjor de tot, seguiran escrivint amb K. Potser posen noms amb C a les criatures només per poder escriure’ls amb K, ja des de ben menuts. Krla i Kris. Rakel i Kristian. Krlos i Kmil. Per raons que ara no explicaré, noms com Karim o Kamal no són del gust d’aquesta gent, tot i que inclouen la K des d’un principi. El cas és que aquestes reflexions són un nou element detonant, però a la inversa. Ara t’agafen ganes de fer-te gran, de pensar, no ja en caixes d’ikea, sinó en hipoteques! I penses que al dia següent tens molta feina i que no t’hauries d’aixecar molt tard i ja no et fas l’última copa que en altres temps no hauries perdonat i te’n vas a casa cinc minuts després d’haver entrat al bar.