La gorda de Si te pego

Avui suava com un animal i ben just feia sis minuts que corria a la cinta quan la fortuna m’ha jugat una mala passada. Em vaig apuntar al gimnàs perquè volia posar-me pantalons de colors llampants superestrets del
 Topman per anar a l’Apolo. Molar té un preu: 96 euros (33 del gimnàs, 50 dels pantalons i 13 de l’entrada). També em vaig apuntar al gimnàs perquè trobava que havia de fer alguna cosa que m’ajudés a desconnectar i carregar piles mentals, encara que això em descarregués les piles de les cames. Durant les primeres setmanes d’anar-hi vaig veure que aquesta última raó era en realitat la més important, i vaig començar a donar crèdit a la pantalleta de la cinta que mentre vas corrent et va dient els minuts i segons que fa que sues com un condemnat sota la llegenda “Mental Wellness”. Sí, suar et fa sentir bé mentalment. Normalment. Avui he sortit del gimnàs amb ganes de tallar-me les venes. 

He aixecat la vista de la pantalleta de la cinta i he vist que a la tele que tenia just al davant posaven el vídeo de Eu se te pego. Havia sentit la cançoneta unes quantes vegades, però encara no havia tingut l’oportunitat de veure'n el vídeo. Primer m’ha fet gràcia. Un tio amb tan poca gràcia com el que canta això intentant ballar en un escenari com ballaria qualsevol xolo en una terrasseta d’estiu intentant caçar la primera petarda que se li posi davant. Camisa oberta sobre una samarreta (això és crear tendència), pentinat mediocre i gestos amb implicacions suposadament sexuals que, ho sento, però no colen. He pensat que ja està bé que la cançoneta tingui èxit: el noi guanyarà uns quants diners i segurament follarà més durant una temporada del que ha follat en la seva vida, i l’any que ve ningú es recordarà d’ell. Quan feia 50 segons que anava el vídeo i es repetia el mateix per cinquena vegada se m'ha acabat la simpatia, i el tio m'ha començat a fer rabieta. Surt al vídeo amb aquella cara de satisfacció, com conscient que ha creat un èxit, com si això tingués alguna cosa a veure amb el talent o amb la genialitat, quan en realitat només té a veure amb la repetició. Repeteix mil vegades una mentida i serà una veritat. Repeteix mil vegades una porqueria i serà un èxit de radiofórmula. Al vídeo se senten veus com de públic eufòric, que canta a crits la lletra de la cançó. No m'estranya gens, per força se l'han de saber de memòria, perquè senten els mateixos quatre versos quinze vegades cada vegada que escolten la cançó.

Llavors m'he començat a fixar en el públic de la pseudoactuació en pseudodirecte que és el vídeo. El 90% són dones, totes són altes, primes, guapes. De fet, allò sembla més un anunci de Corporación Dermoestética que un vídeo d'una cançó de terrasseta. Totes canten la cançó i somriuen i es refreguen les unes amb les altres, com a punt de començar a fer un lèsbic. I el tonto del cantant a dalt de l'escenari. De tant en tant es veu algun home entre el públic, però n'hi ha molt pocs. Els justos perquè allò no sembli una discoteca de lesbianes top models. Ni rastre de gordes. Ja sé que el vídeo no pretén ser representatiu de la societat, entre altres coses perquè si ho fos la meitat de la sala estaria buida perquè la gent no podria pagar-se l'entrada del concert, però una mica més de credibilitat sí que la podria tenir. Com he dit, totes són guapes, no hi ha gordes, cap porta ulleres. No cola. 

Llavors he mirat a banda i banda, i he vist que tothom al gimnàs mirava el vídeo. I qui més qui menys movia el cap amunt i avall, seguint el ritme, amb aprovació. A la cinta del costat dret de la meva hi havia una gorda. Corria i suava, mig ballava i somreia. Li agrada la cançó. I li agrada el vídeo. He estat a punt de dir-li que el vídeo li hauria de fer ràbia perquè és intolerant amb la gent com ella. Simplement, al món de Eu si te pego, les gordes no existeixen. Però llavors ho he vist clar. La gorda corre i sua a la cinta perquè vol ser com les dones del vídeo, i vol ballar i somriure com elles. I entén perfectament que la gent com ella no surti als vídeos com aquest. A la cinta del costat esquerre de la meva hi havia un tio. Segurament a ell ja li està bé que no surtin homes entre el públic del vídeo, i també li sembla bé que totes les dones que hi surten estiguin bones. Ell corre per intentar tirar-se a alguna tia com les que surten al vídeo. I segurament ha tingut la brillant idea d'utilitzar els repetidíssims versos amb connotacions suposadament sexuals de la cançó per tirar la canya a alguna tia, una maniobra sublim que no pot fallar. Ho he vist clar, la cançó sí que cola.

A la gent li encanta. A més té un acordió i canten en portuguès, es pot demanar res més? Amb això, la majoria de la gent té coberta la quota d'exotisme anual necessària per estar al dia. Qui més qui menys ha dit allò de "m'encanta com sona el portuguès", o "és que és molt càlid... no ho sé, molt sensual", i ha demostrat així com n'és, d'obert de ment i de cosmopolita. Fins i tot n'hi ha que s'atreveixen a fer algun comentari sobre la diferència d'accent entre el portuguès de Portugal i el del Brasil. 

A mitja cançó m'he posat els auriculars i he buscat alguna cosa ben estrident i me l'he posat a tota castanya. Només així s'entén que no m'hagi suïcidat. No podia deixar de córrer, encara em faltaven 10 minuts. Escoltar la cançó fins al final hauria estat massa dur. I no podia apagar la tele. Llavors he pensat que, en realitat, jo no sóc tan diferent de la resta. La gorda del costat corria per ser com les dones del vídeo. Jo corro per posar-me pantalons estrets, i no ho he deixat de fer ni en una situació tan extrema com la de tenir un vídeo com el de Tello als nassos. Això m'ha posat de mal humor, i el meu Mental Wellness del dia se n'ha anat a la merda.

els mals del transport públic

El trajecte Barcelona Cerdanyola cada dia em dóna més disgustos. No, aquest no és un text per destacar les misèries de Rodalies. Això seria massa evident. Aquest és un text per lamentar les misèries dels passatgers de Rodalies. Avui a l’anada he trobat un dels meus personatges preferits. Un heavy. Amb melena, samarreta d’Iron Maiden o qualsevol altra cosa per l’estil, xupa de pell, grans a la cara. També porta ulleres de multiòptica, d’aquelles de muntura metàl·lica fina, de colors absurds. Li queden fatal, com la melena. No tinc res en contra de les cabelleres llargues, però és que s’està quedant calb. Es pot ser heavy sense portar el pèl llarg, algú li ho hauria de dir. Evidentment, té sobrepès, i aquella cara de matar-se a palles que tenen tots els de la seva espècie. Aquest heavy és un vell conegut meu. Me’l trobo cada dia. Encara que no puc estar al 100% segur que és el mateix cada dia, perquè per a mi tots els heavies són iguals. En qualsevol cas, assumim que és la mateixa persona. El meu amic sempre llegeix un llibre. El volum 79.349 d’alguna saga. Ha de ser una saga, si no, no val. Els llibres, llargs. Com la melena. Normalment viatja absort en el seu món de mags i dracs. Jo li miro la regata del cul, que li sobresurt ben bé tres dits per sobre dels pantalons; o la calba, que se li veu a contrallum entre els cabells fins; o les calaveres i les destrals de la samarreta. Avui el heavy no ha pogut llegir. 

S’ha trobat amb un company, assumim que de la universitat. Assumim també que són informàtics, i que estudien a l’autònoma. El company era un nerd, deixeu-me dir-ho encara que sigui evident. El nerd li ha anat parlant tot el viatge. Era EVIDENT que el heavy no tenia ganes de parlar. Està enganxat al volum 79.349 de la saga que llegeix. Segurament el mag està a punt de llençar el conjur definitiu per salvar alguna civilització amenaçada. El heavy ha tret el llibre de la bossa i ha fet la intenció de començar a llegir. El nerd ha començat a explicar-li que la seva germana s’havia canviat el color del pintaungles. El heavy mig aixecava la vista per fer veure que l’escoltava, mig l’abaixava perquè el nerd notés que volia llegir. El nerd ha continuat parlant del gat de la seva padrina com si res. El heavy no tenia valor per dir-li que volia llegir, i el seu llenguatge gestual, tot i que evident, no era prou contundent perquè el seu company s’adonés que l’estava molestant. O potser el nerd sabia perfectament que al heavy no li importava una merda el que li estava explicant, però això a ell tampoc no li importava una merda. El cas és que la situació era molt violenta. Fins i tot jo m’he començat a sentir incòmode. He baixat a Cerdanyola i el heavy continuava aixecant i abaixant la vista, mig dient que sí amb el cap mig fent-se el despistat. No es pot complaure i passar de la gent a la vegada. El nerd parlava de l’úlcera d’estómac que havia tingut el seu avi. He caminat fins a la feina pensant si em feia més ràbia el nerd, per la seva absoluta falta d’empatia, o el heavy, per ser tan heavy. No m’he decidit.

A la tornada tot anava bé fins que a Arc de Triomf han pujat dues noies amb carpeta e la Universitat Ramon Llull. No les descriuré, perquè crec que tothom té una idea de com poden ser aquestes dues noies. Qui no la tingui, la tindrà després de llegir el diàleg. Assumim que estudien empresarials. Assegudes al meu costat, han començat a parlar de noms. Normal, segurament quan acabin la carrera es casaran i es posaran a parir com boges. Segurament ja li han dit al seu pare a quina illa de la polinèsia francesa volen anar a la lluna de mel.

-Saps quin nom m’agrada molt?

-Quin?

-Però que consti que fa més de deu anys que m’agrada eh!

-Quin?

-Bella.

-Com la de Crepúsculo?

-Sí! No! Sí, vull dir, a mi m’agradava ja abans de la saga. Però és que ara a tothom li agrada aquest nom!

-Ja, és veritat!

-És una putada! A mi ja m’agradava abans.

En la meva opinió, a aquestes noies els passen moltes altres putades.

-A mi m’agrada Júlia.

-A mi també. Però en italià. Giullietta.

-Com l’Alfa Romeo Giullietta.

-Sí! Sona millor!

Aquí ja m’ha quedat clar fins a quin punt els referents canvien depenent de cadascú.

-Sí, és veritat.

-Sí, és veritat.

La conversa ha seguit endavant després d’aquestes dues grans aportacions.

-A mi també m’agrada Marc.

-Mmh.

-T’has fixat que tots els Marcs són guapos?

Aquí hi ha hagut una rialla de “m’agrada que em facis aquesta pregunta”.

-No cal que m’ho diguis! He sortit amb dos!

Aquí he apujat el volum del reproductor al màxim i he mirat cap a l’altre costat fins que he arribat a la meva parada. En dies com avui, deixaria la feina només per no agafar mai més el transport públic. Procuro no cagar-me en tot i no tenir tanta mala bava, però és que la gent ho posa molt difícil.