Un minut de silenci

Com sabeu el passat 25 de novembre va ser el dia contra la violència masclista. Aquest tema va sortir a la conversa en una sobretaula amb amics i coneguts i algú va preguntar allò de “i el dia contra la violència feminista quan és, eh? I el dia de l’orgull hetero?”. No voldria que aquest bloc es convertís en un pamflet polític però, per altra banda, crec que seria una irresponsabilitat per part meua no aprofitar un altaveu mediàtic d’aquestes proporcions per defensar els interessos d’un col·lectiu que cada dia ha d’afrontar més marginació, injustícies i desigualtats: els homes blancs, CIS i heterosexuals. En les següents línies miraré de sintetitzar les coercions contínues que els pobres membres d’aquest col·lectiu pateixen a diari, amb la intenció que entre tots en prenguem consciència i siguem una mica més curosos i tolerants quan tractem amb ells.

Amb el pas dels anys, les teories feministes, de gènere i queer s’han anat institucionalitzant i han anat arraconant els drets d’un col·lectiu -els homes heteros- que tot i que ha fet tots els esforços possibles per actualitzar-se i adaptar-se als nous temps, ara se sent injustament oprimit. Perquè amb els anys, els membres d’aquest col·lectiu han après(1) que no està bé desfogar-se després d’un mal dia a la feina fotent-li quatre bufetades a la dona, però és que ara sembla que amb això no n’hi ha prou i, si li peguen una surreta al cul en públic (un gest amorós, gens possessiu ni objectificador), sempre hi ha algú que aixeca les celles. I sí, amb el temps els homes blancs, CIS i heteros també han après(2) que no està bé dir “negre de merda” a un jugador negre, ni llençar-li plàtans per comparar-lo amb un primat(3), però ara, a més, es veu que també està malament dir-li “maricon de merda” a un jugador de l’equip rival, com si no ho haguéssim fet tota la vida amb Guti sense que aquí passés res. Alguns fins i tot insinuen que hi ha jugadors que potser són homosexuals però no ho diuen per evitar pressió mediàtica, com si això fos possible. Com si no sabéssim tots que els homosexuals són bons ballarins, patinadors, potser fins i tot gimnastes, però que el futbol és un esport d’homes (CIS, heteros). Com sabeu, fins i tot es va muntar un ciri perquè el director d’una federació nacional de futbol es va agafar els collons com a mostra d’alegria i orgull en la celebració d’un títol de futbol femení. Per un gest! La política de la cancel·lació no dona treva. Que potser no ens estem passant de frenada? Per sort, la UEFA no ha entrat en aquesta escalada sense sentit i de moment es queda només amb les pancartes de NO TO RACISM, i segueix sense fer cap al·lusió a l’homofòbia ni al masclisme. 

1. Les xifres de crims de violència masclista posen en dubte aquesta afirmació.

2. Qualsevol retransmissió esportiva posa en dubte aquesta afirmació.

3. Que no ho som tots?

Això pel que fa l’esport, però és que la cultura està pitjor. Ara ja no hi ha ni una sèrie de ficció, o pel·lícula, on no hi surti almenys algun personatge homosexual, encara que sigui un secundari. Amb l’excusa de la quota de representació, en les pel·lícules i les sèries van començar a aparèixer personatges negres per tot arreu, i això encara es podia pair, però és que ara hi ha d’haver una mica de tot: mariques, lesbianes, bisexuals, no binaris… I els pobres homes CIS heterosexuals han de suportar veure com a les seues ficcions preferides també hi apareixen personatges que no són com ells, amb el trasbals que això suposa i les conseqüències nefastes que això pot tenir en la societat del futur. Perquè pensem-ho, si entre les generacions que ara són adultes, i que van créixer mirant sèries i pel·lícules on el 100% de les famílies eren normatives (així es diuen ara les famílies com déu mana) i el 100% dels personatges eren CIS i heterosexuals, si entre aquestes generacions hi ha milers de gais, lesbianes, etc.(4), què passarà en el futur? L’efecte crida pot ser nefast i ja veiem que el creixement de la població mundial… bé, això no és un problema.

4. Si acceptem la teoria que la representació de personatges del col·lectiu LGTBIQ+ en la cultura generarà més persones LGTBIQ+ en el futur, l’existència de persones adultes en el present que pertanyen a aquest col·lectiu només es pot explicar per la presència de Boris Izaguirre a Crónicas marcianas.

A més a més, hi ha la qüestió de les sigles: cada vegada n’hi ha més i defineixen conceptes més estranys i complicats. Alguns fins i tot en anglès. Cal fer-ho tan difícil? No tothom està preparat per entendre i assimilar sis o set lletres seguides, així, com si res. No fem tanta bandera de la inclusió? Què passa amb les pobres persones que no poden processar tanta informació seguida? Sembla que ara cadascú hagi de ser diferent, sense ordre ni concert. Una persona pot decidir ser el que ella vulgui sense demanar permís als pobres homes CIS heterosexuals, que senten la seua veu silenciada. Com si la manera com una persona es percep o es defineix en un barri de Badalona no tingués res a veure ni afectés de cap manera els comensals d’una taula que fa un menú entre setmana a l’Asador de Antonio, a Vallderoures. 

Perquè això és així, els pobres homes CIS heterosexuals viuen ara immersos en un mar de dubtes: qüestionant-se sempre si per un comentari o altre els titllaran de masclistes, d’homòfobs, de trànsfobs, o de qualsevol altre terme el significat del qual no tenen del tot clar. Em sembla que va ser José Coronado que va dir que li agradaria viure en un país on no l'acusessin de masclista si cedia el pas a una "senyoreta" a la porta de l'ascensor. Imagineu-vos quin estrès deu patir el pobre home. Una mica en la mateixa línia, però referint-se als òrgans de govern, la visionària Esperanza Aguirre va dir, i això va ser anys abans dels seus dies de Kale Borroka, que ella creia en la "paridad", no en "las paridas". Per desgràcia en els temps que corren el discurs dominant és un altre i poca gent escolta veus sàvies i autoritzades com les dos que acabo de citar.

Els abanderats del lobby feministia i LGTBQI+ s’omplen la boca parlant d’espais segurs, però on són els espais segurs per als homes CIS heteros? Abans podien tenir una conversa obertament homòfoba en veu alta al vestidor amb altres gymbros(5) sense cap problema(6), o anar a sopar amb excompanys de l’equip de futbol i deixar anar comparacions entre transexualitat i malalties mentals com si res, i quedar-se tan amples. Però ara sempre hi ha la nòvia d’un amic (que tampoc és tan amic, i que a l’equip ni tan sols era titular habitual) o encara pitjor, l’amic marica de la nòvia d’un amic, que els mira amb cara de fàstic i els recorda que a l’Organització Mundial de la Salut hi treballa gent que sap alguna cosa més de malalties mentals que ells i els seus cunyats i que aquesta gent ja va deixar clar el 2018(7) que la transexualitat no és una malaltia mental. I aquest amic marica i pesat encara no deixa anar el tema i els explica, poc a poc i amb condescendència, que la diferència entre transexualitat i anorèxia és que la primera condueix cap al trànsit, l’acceptació del cos i una nova vida se suposa que més feliç, mentre que la segona condueix a la mort per inanició. I els pobres homes heteros CIS,  fastiguejats, opten per recórrer a l’argument de la seguretat social i els costos de les operacions de canvi de sexe, amb l’esperança que això tancarà el tema i ells es podran beure el trifàsic de Ballantines tranquils. Però els mariques pesats, amics de les nòvies dels excompanys d’equip, encara no es donen per vençuts i els pregunten com és possible que els preocupi més l’impacte en les arques de l’Estat de les hipotètiques operacions d’un  0,2% de la població que l’impacte del préstec als bancs, del frau fiscal dels més rics, dels contractes inflats concedits a dit, de la despesa militar, de la monarquia o fins i tot del fet que el seu cunyat i els cunyats dels seus cunyats no declarin ni un 40 % del que facturen. En un moment de d'excitació desfermada, els mariques pesats arriben a preguntar en veu alta si no pot ser que l'Estat es gasti més diners en coca (fent referència als hàbits d'alguns personatges de nom increïblement llarg, familiars propers de personatges realment importants) que en operacions de canvi de sexe.

5. El meu nou terme preferit, que he après d’unes alumnes. (abans, el meu terme preferit era criptobro). 
6. Tot indica que ara també.
7. Sí, això no va ser així fins al 2018, encara que sembli mentida.

Arribats a aquest punt, els nostres protagonistes, esgotats d’haver d’aguantar tanta loquacitat i militància desvergonyida, decideixen matar la conversa amb la resposta definitiva: “Tu tens la teua opinió i jo tinc la meua, i totes les opinions s’han de respectar”. En altres temps, en temps millors, ni tan sols hauria calgut arribar a aquest punt. Però és que avui dia, envalentonats pel lobby LGTBQI+ i feminista, i per les polítiques d’esquerres, els mariques pesats, o fins i tot les nòvies d’alguns excompanys, els rebaten aquest últim argument dient que no existeix l’equidistància, que no posicionar-se és de fet posicionar-se a favor de l’statu quo, que no totes les opinions són respectables, i encara gosen traure el mòbil i posar-los el vídeo d’Extremismo mal, d'Ojete Calor(8). I els pobres homes blancs, CIS, heterosexuals, miren horroritzats el vídeo on de fet apareixen dos senyors transvestits i es pregunten què cony vol dir equidistància i acaben mirant cap a una altra banda, canviant de tema o sortint a fumar un cigarro només per deixar la taula.

8. Els homes CIS heteros no entenen com pot haver-hi un grup musical amb aquest nom.

A aquestes i moltes altres vexacions es veuen sotmesos avui dia els pobres membres d’aquest col·lectiu. És per això que des d’aquest bloc voldria demanar un minut de silenci pels pobres homes blancs, heteros i CIS, que a més de sentir-se perduts i desemparats han d’aguantar mirades de menyspreu i superioritat moral per part d’esquerrosos que es creuen millors que ells pel simple fet de no mirar El hormiguero cada nit. Pobres homes.