Güesenmen!

Fa uns mesos em vaig veure en la terrible situació de presenciar com en una classe de 4t d'ESO es jugava a Kahoot. Per als qui teniu la sort de no saber què és, una breu descripció: es tracta d'una aplicació web per fer qüestionaris que es poden respondre des del mòbil o l'ordinador per un nombre indeterminat de participants. La gràcia és que l'aplicació va comptant els encerts/punts de cada participant i crea una classificació que es va actualitzant amb cada pregunta. Al final hi ha confeti, pòdium i felicitacions per al guanyador (tot a dins de la pantalla, és clar). Aquesta aplicació és molt útil en sopars de quintos, dinars d'empresa i altres situacions en què els temes de conversa escassegen. Suposo que també deu anar bé als mestres i professors que necessiten fer un repàs diferent, interactiu i emprant eines digitals dels sabers de l'assignatura (o simplement arribar d'alguna manera al final de la jornada laboral sense recórrer als ansiolítics). Perquè penso que fa 10 anys que ha perdut la gràcia de la novetat, perquè la musiqueta de la pàgina web em posa nerviós i perquè m'agrada portar la contrària, sempre m'hi nego en rodó quan algun alumne demana que fem un Kahoot a classe. 

Però un dia assistia com a professor de suport a la classe d'un company i ell no té posicionaments tan radicals com els meus, així que va sucumbir a les peticions dels alumnes. Durant els primers 15 segons, els alumnes van semblar interessats: era el moment d'escollir els avatars i posar-se noms enginyosos amb referències mig velades a sexe i drogues. Després va començar el qüestionari. En la primera pregunta, els alumnes havien d'escollir la bona entre dues opcions: veritat o fals. La cosa semblava que anava bé. En la segona, hi havia quatre opcions que contenien enumeracions breus (tres o quatre elements). Calia triar la resposta que contenia l'enumeració amb els elements que es corresponien amb una categoria concreta, a l'estil de: 

Quina de les següents enumeracions conté només mamífers? 

       a) serp, mosca, balena, gos.

       b) iguana, vaca, alga, tigre

       c) persona francesa, gat, girafa, gallina

       d)  cérvol, porc, bou embolat, ratolí 

Aquí ja es van començar a sentir esbufecs i protestes per la complexitat i l'extensió de les opcions. Un dels participants els iaios del qual es diuen Maria Cinta, Isidre, Teresina i Joan Miquel va mirar el company de taula i li va dir "mucho texto, bro..." mentre marcava una de les quatre opcions a l'atzar per no haver-les de llegir i processar totes. A partir de la pregunta tres, la classe es va convertir en un desori de crits i improperis en el qual jo era l'única persona que es llegia les preguntes que el meu company havia trobat al buscador de qüestionaris predeterminats amb tanta dedicació.

Fa unes setmanes, escoltant un pòdcast que pel que sembla dicta absolutament tota la meua ideologia i interessos, les presentadores van traure un tema que em va fer recordar aquesta anècdota. Segons elles, vivim en l'època de l'antiintel·lectualisme. Per explicar-ho breument, la idea és que si bé fa uns anys als de la meua generació el que ens feia pànic era quedar com a catetos i intentàvem amagar la nostra ignorància quan temíem que ens pogués deixar en evidència (i encara més, consideràvem positiu o fins i tot desitjable arribar a convertir-nos, potser algun dia, en persones cultes), ara sembla que hi ha una mena d'orgull monguer i que està mal vist saber coses, parlar bé, mostrar interès pel coneixement o fer raonaments elaborats. Qualsevol enunciat de més de cinc paraules és elitista, excloent, pedant i, per tant, es rebutja. Segons les presentadores, hi ha un eslògan que es repeteix molt sovint allà on és més fàcil conèixer a fons i de veritat les persones: les columnes de comentaris en xarxes socials. L'eslògan en qüestió és "it's not that deep, bro" i pel que sembla es pot usar per sortir amb el cap ben alt de qualsevol discussió massa complexa per a les capacitats o els interessos de qui el fa servir. Vaig pensar que el "mucho texto, bro" que havia sentit a classe era una variant traduïda d'aquesta frase tan útil i que, com sempre, les meues gurús radiofòniques tenien raó.

Hi ha milers d'exemples que donen suport a la tesi que vivim en l'era de l'antiintel·lectualisme. Ser ignorant mola, perquè demostra actitud. Saber coses és de plasta. La gent s'enorgulleix de la pròpia incultura i, confrontats amb gent més culta, troben la manera de desacreditar-los o ridiculitzar-los. Tots hem sentit que segons quin festival de música té un cartell amb "noms de grup inventats" (és a dir, no hi van Coldplay) o que en no sé quina pel·lícula "no passa res" (no hi ha cap persecució que acaba amb camió en flames bolcat i entravessat, bloquejant una autopista de set carrils). De vegades hem de fer concessions per no fer-nos els pedants i admetre que sí, que no sabem qui són els grups que hem pagat 200 euros per veure, i que no hem entès una puta merda de la pel·li que van fer al cineclub perquè no entenem l'anglès i no sabem llegir, i que hi vam anar només per deixar-nos-hi veure. Jo mateix he controlat els espasmes en la meua expressió facial quan algú ha demanat "la compta" en un restaurant o m'ha parlat de tal cançó de "Radiohit" (referint-se a Radiohead), i no els he corregit per evitar ser acusat de purista i arrogant (al cap i a la fi, que al 2025 algú parli de Radiohead o que s'adreci al cambrer en català és una victòria tenint en compte els temps que corren...). 

Quan vaig preguntar a uns adolescents a punt d'acabar el batxillerat on es veien d'aquí a deu anys, em van dir que dirigint una empresa en un paradís fiscal (l'empresa encara no sabien de què seria, però tindria alguna cosa a veure amb la intel·ligència artificial, l'institut on acabaven el batxillerat era públic). Com que per sort o per desgràcia vivim en societat, tot el que fem és polític, perquè afecta els altres, i com que ara l'antiintel·lectualisme ho domina tot, també marca la política. Per exemple, és molt fàcil i ràpid atribuir a la immigració magrebina (si venen d'Alemanya, Badalona, Aragó o Extremadura no hi ha problema) la culpa del mal funcionament de la seguretat social, el preu dels lloguers, la ruïna de l'educació pública i les mancances en infraestructures. Tractar d'analitzar amb profunditat d'on venen i de quina manera es podrien resoldre aquests i altres problemes fa molta peresa. Els missatges curts, breus i concisos arriben, agraden i es poden digerir. Es poden recordar i repetir. Donen poca faena. Per això les orquestres de festes del poble cantaven una mitjana de disset cançons en quatre minuts, encadenant només els millors 14 segons de cada tema, perquè la cosa no es fes llarga ni pesada. Sense una estrofa que ens posés en antecedents, era impossible saber per què dos hombres con un mismo destino es barallaven por el amor de esa mujer, però a ningú semblava importar-li. Al contrari, tothom estava bocabadat, admirant els vestits, les pantalles i els làsers... (però també és cert allí no ballava ningú, suposo que no tenien temps d'agafar el ritme de les cançons entre transició i transició). I així amb tot.

Per acabar, diré que com tothom acabo de mirar la sèrie de Netflix Superestar, que explica el fenomen del tamarismo de principis del 2000. Entre tots els personatges que apareixen a la sèrie em quedo amb l'Arlekin. L'any 2000, ell ja havia entès que el personal prefereix un missatge curt i directe, encara que sigui sense cap sentit, a un discurs llarg, raonat, justificat i avorridíssim. La qüestió és acabar de pressa i passar a una altra cosa. Com quan fem scroll a les xarxes. El que li va passar és que anava massa avançat al seu temps, vint-i-cinc anys, concretament. Si hagués aparegut avui, amb el seu Güesenmen (que no planteja preguntes, ni fa pensar, no demana atenció ni té "mucho texto, bro") hauria arribat a president del govern. Tri-qui-tri! 

Jo vull ser wedding planner

 La imatge d’un piano de cua, amb tres canelobres barrocs (dos damunt, un en terra, al costat, damunt d’un llençol), abandonat enmig d’un prat encatifat amb gespa impecable, em persegueix. No estic parlant d’una novel·la de Stephen King. Tampoc de l’enèsima sèrie de Netflix basada en relats d’Edgar Allan Poe. Estic parlant de la instantània capturada per un amic meu en una boda d’algú que no sé qui és i compartida, no sé si irònicament o no, en una story d’instagram.
La imatge descrita és només un exemple dels milers d’imatges que demostren l’exquisitesa, la sofisticació i el bon gust indiscutible de wedding planners, que es plasmen en l’atrezzo, els centres de taula, la indumentària, les gammes cromàtiques, els focs artificials, les actuacions de circ i performance i els photocalls esbojarrats que formen part dels enllaços més inoblidables que es puguin imaginar. Últimament imatges com aquestes col·lapsen el meu telèfon, consumeixen les meues dades. Soc jo o absolutament tothom s’està casant? Caldria dir també que tothom s’està precasant, i postcasant, ja que ara si es vol que el casament sigui pres seriosament pel respectable cal una preboda i una postboda. Cal entrar al convit corrent, saltant, cridant, ballant. Com Pastis devia entrar al X-Què el 1995. Cal que els convidats perdin el nord, absolutament deixats anar i embriagats d’eufòria, els tovallons rebregats des del segon 1 de tant fer-los girar a l’aire. Calen sorpreses constants, monòlegs emotius, patinadores, esquiadors, cavalls. Calen concursos i coreografies. Cal una pel·lícula amb plans detall de les mans del nuvi mentre es corda les sabates. Calen imatges que capturin la complicitat dels nuvis, que no poden evitar besar-se quan es creuen casualment pel passadís de casa, ell en calçotets, sortint de la dutxa, ella amb el raspall de dents a la boca, que torna al lavabo després de comprovar si havia posat en marxa o no el rentaplats. Abans no sabíem que necessitàvem tots aquests detalls. Ara ho sabem gràcies a les wedding planners, que es passegen entre taules engalanades als exteriors de castells medievals amb un micro sense fil estil Britney Spears i uns auriculars-diadema al cap. Soc jo o les wedding planners estan absolutament fora de si? És una professió tan complexa que no entenc. Les seues decisions em semblen tan aparentment arbitràries i injustificables que simplement prefereixo pensar que soc jo, que soc massa curt i no ho entenc. De la mateixa manera que no entenc què fan els físics a l’accelerador de partícules de Ginebra. 
Dic que soc massa curt i no ho entenc, però potser a més és que soc un cascarràbies. Perquè no tinc res en contra de les bodes i la gent que es casa. De veritat, jo estic casat. Tinc amics casats. Alguns han fet boda, i m’hi han convidat. I m’ho he passat de conya. Només és que com a bon culer tribunero, quan veig les coses des de la graderia i no en formo part, m’agrada jutjar i criticar. I això no es limita només a les bodes. M’agrada criticar-ho tot. No fa gaire vaig dedicar uns quants paràgrafs a les gender reveal parties. Podria parlar de les festes de graduació de 4t d’ESO. Els que em coneixen m’han sentit dir més d’una vegada que les festes de graduació, especialment les de 4t d’ESO, no tenen cap sentit. Segons el meu parer, el que realment té mèrit, el que s’hauria de celebrar com una fita a l’abast de ben pocs, fruit només d’una convicció, un esforç i una dedicació constants, és no graduar-se de 4t d’ESO. En aquests casos sí que estarien justificats els vestits llargs de catifa vermella, les sessions de manicura i perruqueria, les americanes i els llacets o corbates, les adidas noves de trinca d’un blanc encara impol·lut, les hores de peses, els arbustos frondosos cuidadosament situats davant del front. Perquè a la mínima que els alumnes es despisten i decideixen agafar el boli un dia, ni que sigui durant uns minuts, ja tenen un assoliment satisfactori. N’hi ha prou amb un dia. I no és tan fàcil passar-se quatre anys sense abaixar la guàrdia ni un moment i no fotent absolutament res. Els que coneixen la professió (i les directrius d’inspecció educativa) em donaran la raó. 
Dels balls de final de curs i les festes d’aniversari en espais llogats per a l'ocasió, de les graduacions de la guarderia… ja ni en parlo. Potser perquè aquí rau el quid de la qüestió. Jo no vaig anar a la guarderia. Fins als meus quatre anys vaig passar les hores parlant i jugant amb el meu amic invisible. Aquí es va començar a desenvolupar la meua sociopatia. A més, faig anys a l’agost. Això vol dir que mai em van cantar la cançó d’aniversari a l’escola ni em van posar una corona a classe. Vist amb perspectiva, ara ho entenc. Aquestes dos ferides em van deixar una cicatriu tan profunda que el dia de la meua graduació de batxillerat vaig agafar una merla que vaig acabar… molt malament, deixem-ho així. A la meua festa de graduació de final de carrera no hi vaig anar, per si de cas, tampoc vaig anar al viatge de final de carrera. Així de traumat estava. I ara estic aquí, amb quaranta tacos, trobant-ho tot malament i criticant-ho tot com si en tingués 80. Que injust haver nascut als 80. Amb aquests condicionants, si ara fos un adolescent estudiant, els psicopedagogs s’encarregarien de garantir-me un pla individual que, per garantir la meua estabilitat emocional, potser em permetria triar el dia i l’hora dels exàmens, em donaria carta blanca per fer les faltes d’ortografia que volgués i potser fins i tot em concediria una hora més per fer les proves de les PAU. Amb aquestes adaptacions, amb aquesta comprensió de la meua individualitat per part del sistema, potser hauria pogut apuntar més alt i no estudiar una trista filologia. Ves a saber, potser hauria pogut fer alguna cosa més ambiciosa amb la meua vida. Potser hauria pogut arribar a ser wedding planner.

Ni chicha ni limoná

No fa gaire es van complir els 20 anys de l'aprovació del matrimoni homosexual a Espanya. Ho sé perquè em va sortir un reel fent-se'n ressò. En el vídeo es veien imatges de la votació, que va ser aprovada amb un total de 187 vots a favor, 147 en contra i 4 abstencions. Més enllà de la relativa sorpresa que em va suposar adonar-me que el 2004 era il·legal que dos persones del mateix sexe es casessin, em van cridar l'atenció les quatre abstencions i em van fer posar-me a pensar (una altra vegada) en el que creia (en passat) que era un dels mals més terribles de la nostra societat (juntament amb els psicopedagogs): l'equidistància.

A veure si m'explico: jo entenc perfectament la posició dels 147 que hi van votar en contra, perquè almenys era clara. Aquesta gent (que, per cert, són els que governaran Espanya prompte, els mateixos que han gestionat la crisi de la DANA a València, els que sembla que puguin cometre qualsevol delicte i provar la seua ineptitud de mil i una maneres diferents sense perdre ni una gota de la confiança dels seus votants...), aquesta gent no tenia cap problema amb el fet que els seus fills, germans i cosins gais compartissin pis amb un amic durant vint anys, s'agafessin de la mà amb un home en segons quins barris de la capital, o que fessin fel·lacions a desconeguts en els lavabos dels centres comercials. Si les teràpies de conversió de la família Rojas Estapé no li havien fet efecte al cosí José Mari, quin remei quedava? Però el que no volien de cap manera era pervertir la sagrada institució del matrimoni amb parelles de mariquites i bolleres, encara que això fos negar un dret fonamental als seus fills, cosins i germans desviats. Ells tenien les prioritats clares i van votar en conseqüència (una altra cosa és que mitja trama Gürtel es reunís anys després a la boda de Maroto... Però això a qui li importa? Certament, als seus votants, no). 

(Per cert, entre els 147 vots en contra n'hi havia 4 d'Unió. Suposo que aquests van votar en contra per temor d'anar a l'infern si no ho feien. Vist amb perspectiva, si es pogués tornar enrere en el temps, potser se'ls hauria de dir que, si tanta temor de l'infern tenien, potser s'haurien de rellegir el setè manament.)  

El que no podia entendre i em semblava del tot irritant era la posició dels quatre que es van abstenir. Com justifiques aquest posicionament? No els semblava ni bé ni malament que les parelles del mateix sexe tinguessin els mateixos drets que les parelles heterosexuals? No els semblava ni bé ni malament que els seus fills, cosins i germans homosexuals tinguessin els mateixos drets i oportunitats que els que no ho eren? Ser marica no els semblava pecat ni no-pecat? Aquesta indefinició només s'explica per la voluntat de quedar bé amb tothom. No volien enfadar el cunyat de l'Opus Dei ni la cosina lesbiana i van optar per triar el camí del mig. El problema és que quedar bé amb tothom és impossible, per més temptadora que resulti a primer cop d'ull la comoditat de no pronunciar-se.

En puc posar molts exemples i tots, per a mi, estan malament. No fa gaire en un institut uns alumnes van penjar una bandera de l'arc de Sant Martí per commemorar el dia de l'orgull. Uns altres alumnes de la mateixa classe (sospito que anaven al gimnàs, però no puc confirmar si feien crossfit o no) van portar una bandera franquista, al·legant que si es podien penjar "banderetes" a l'aula, ells volien penjar la seua. La direcció del centre, que suposo que no volia fer enfadar cap família, va triar el camí del mig i va prohibir penjar qualsevol bandera al centre, obviant que una bandera reivindica la llibertat de totes les persones a viure d'acord amb la seua naturalesa (també la dels gymbros) i l'altra reivindica la llibertat d'uns quants per oprimir els col·lectius que consideren que no encaixen amb la seua ideologia...

Quan treballava en un altre centre, una professora de castellà em va ensenyar un mapa que els alumnes li havien fet a classe amb Las lenguas de España. Quan li vaig preguntar com era que al mapa el catalán i el valenciano estaven pintats de colors diferents, ella es va limitar a respondre'm amb l'accent andalús una mica impostat que adoptava quan volia fer una gracieta: "yo, en política, no me meto". Més o menys com Melody, que també amb salero andalús va respondre "yo soy artista y cantante" quan li van demanar la seua opinió sobre la participació d'Israel a Eurovisió (on, per cert, també es van prohibir totes les banderes per evitar que n'hi hagués de Palestina...). La diferència és que, efectivament, Melody no és experta en conflictes internacionals, però la meua excompanya sí que havia estudiat lingüística.

Potser soc jo que m'equivoco i tinc posicionaments massa radicals, i Melody no anava tan desencaminada. L'equidistància és tan seductora, la indefinició tan còmoda! Que li ho diguin a Santi Balmes, que en un concert recent, entre cançó i cançó va començar una petita intervenció dient que Netanyahu és la cara del feixisme i després, sense més ni més, va decidir arrodonir el parlament amb joies com "esta es MI opinión", "que cada uno piense lo que quiera" i "al final, esto es una celebración...". En què quedem? Sembla que va començar fort, potser deixant-se portar per l'emoció o potser perquè s'hi va sentir d'alguna manera obligat, i després li va agafar el cangueli. Més li valdria haver-se marcat un Melody i limitar-se a dir que ell és artista i cantant...

Posicionar-se et pot portar problemes, mentre que l'equidistància és comodíssima, com anar amb xancles i calcetins (sí, des d'aquí vull reivindicar aquesta combinació, que no ha de ser patrimoni exclusiu dels adolescents magrebins amb gorra i xandall del PSG que xuplen wifi davant de la botiga Apple). És fàcil de digerir i té un gust subtil, com un plat de bajoques bullides. Va bé amb tot, com una jaqueta texana. És per això que, cada vegada més, quan apareix algú amb un discurs clar i ben definit ni els mitjans ni la societat estem preparats per assimilar-ho. Ja li va passar fa molts anys a Sinéad O'Connor o més recentment a Letícia Sabater. He d'admetre que jo mateix, l'altre dia, em vaig sentir una mica violent quan en el moment climàtic de la cançó climàtica d'un concert d'una banda irlandesa va aparèixer a les pantalles gegants del costat de l'escenari un missatge: Israel is committing genocide, use your voice. Em vaig incomodar de la mateixa manera que m'incomodava quan era petit i en una pel·lícula sortien dos homes besant-se... Bé, això no és veritat, a qui vull enganyar? Quan era petit mai sortien dos homes besant-se en una pel·lícula, no fos cas que els xiquets es tornessin mariquites... i mira! Reprenent el fil, suposo que em vaig incomodar una mica perquè no estem acostumats a veure missatges així: clars, inequívocs, curts i directes. Ara ens sentim molt més segurs quan les coses es presenten de manera una mica aigualida, amb matisos, sense estridències, fetes de manera que no puguin ofendre a ningú... 

Em penso que acabaré aquesta entrada contradient-me, com tantes altres vegades, i donant la raó als que criticava al principi del text. Potser a partir d'ara aplicaré la doctrina Melody en el meu dia a dia, i les coses em resultaran més fàcils, i li cauré bé a tothom. Quan enxampi un alumne repetidor de tercer cobrant-li un euro a un alumne de primer per entrar al lavabo, els posaré una falta greu als dos, per si de cas. Quan en una junta d'avaluació es voti si un alumne amb set assignatures suspeses ha de passar al curs següent o no, diré que tot em sembla bé, per si de cas. Quan em demanin l'opinió sobre els bous embolats o em comentin que l'altre dia, als Valentins, el bou capllaçat es va desplomar quan no feia ni deu minuts que l'estiraven a ple sol pels carrers del poble respondré: a la gent, això, li agrada. Quan no sàpiga si em ve més de gust una pizza barbacoa o una carbonara, me les demanaré les dos. I així amb tot.