Jo vull ser wedding planner

 La imatge d’un piano de cua, amb tres canelobres barrocs (dos damunt, un en terra, al costat, damunt d’un llençol), abandonat enmig d’un prat encatifat amb gespa impecable, em persegueix. No estic parlant d’una novel·la de Stephen King. Tampoc de l’enèsima sèrie de Netflix basada en relats d’Edgar Allan Poe. Estic parlant de la instantània capturada per un amic meu en una boda d’algú que no sé qui és i compartida, no sé si irònicament o no, en una story d’instagram.
La imatge descrita és només un exemple dels milers d’imatges que demostren l’exquisitesa, la sofisticació i el bon gust indiscutible de wedding planners, que es plasmen en l’atrezzo, els centres de taula, la indumentària, les gammes cromàtiques, els focs artificials, les actuacions de circ i performance i els photocalls esbojarrats que formen part dels enllaços més inoblidables que es puguin imaginar. Últimament imatges com aquestes col·lapsen el meu telèfon, consumeixen les meues dades. Soc jo o absolutament tothom s’està casant? Caldria dir també que tothom s’està precasant, i postcasant, ja que ara si es vol que el casament sigui pres seriosament pel respectable cal una preboda i una postboda. Cal entrar al convit corrent, saltant, cridant, ballant. Com Pastis devia entrar al X-Què el 1995. Cal que els convidats perdin el nord, absolutament deixats anar i embriagats d’eufòria, els tovallons rebregats des del segon 1 de tant fer-los girar a l’aire. Calen sorpreses constants, monòlegs emotius, patinadores, esquiadors, cavalls. Calen concursos i coreografies. Cal una pel·lícula amb plans detall de les mans del nuvi mentre es corda les sabates. Calen imatges que capturin la complicitat dels nuvis, que no poden evitar besar-se quan es creuen casualment pel passadís de casa, ell en calçotets, sortint de la dutxa, ella amb el raspall de dents a la boca, que torna al lavabo després de comprovar si havia posat en marxa o no el rentaplats. Abans no sabíem que necessitàvem tots aquests detalls. Ara ho sabem gràcies a les wedding planners, que es passegen entre taules engalanades als exteriors de castells medievals amb un micro sense fil estil Britney Spears i uns auriculars-diadema al cap. Soc jo o les wedding planners estan absolutament fora de si? És una professió tan complexa que no entenc. Les seues decisions em semblen tan aparentment arbitràries i injustificables que simplement prefereixo pensar que soc jo, que soc massa curt i no ho entenc. De la mateixa manera que no entenc què fan els físics a l’accelerador de partícules de Ginebra. 
Dic que soc massa curt i no ho entenc, però potser a més és que soc un cascarràbies. Perquè no tinc res en contra de les bodes i la gent que es casa. De veritat, jo estic casat. Tinc amics casats. Alguns han fet boda, i m’hi han convidat. I m’ho he passat de conya. Només és que com a bon culer tribunero, quan veig les coses des de la graderia i no en formo part, m’agrada jutjar i criticar. I això no es limita només a les bodes. M’agrada criticar-ho tot. No fa gaire vaig dedicar uns quants paràgrafs a les gender reveal parties. Podria parlar de les festes de graduació de 4t d’ESO. Els que em coneixen m’han sentit dir més d’una vegada que les festes de graduació, especialment les de 4t d’ESO, no tenen cap sentit. Segons el meu parer, el que realment té mèrit, el que s’hauria de celebrar com una fita a l’abast de ben pocs, fruit només d’una convicció, un esforç i una dedicació constants, és no graduar-se de 4t d’ESO. En aquests casos sí que estarien justificats els vestits llargs de catifa vermella, les sessions de manicura i perruqueria, les americanes i els llacets o corbates, les adidas noves de trinca d’un blanc encara impol·lut, les hores de peses, els arbustos frondosos cuidadosament situats davant del front. Perquè a la mínima que els alumnes es despisten i decideixen agafar el boli un dia, ni que sigui durant uns minuts, ja tenen un assoliment satisfactori. N’hi ha prou amb un dia. I no és tan fàcil passar-se quatre anys sense abaixar la guàrdia ni un moment i no fotent absolutament res. Els que coneixen la professió (i les directrius d’inspecció educativa) em donaran la raó. 
Dels balls de final de curs i les festes d’aniversari en espais llogats per a l'ocasió, de les graduacions de la guarderia… ja ni en parlo. Potser perquè aquí rau el quid de la qüestió. Jo no vaig anar a la guarderia. Fins als meus quatre anys vaig passar les hores parlant i jugant amb el meu amic invisible. Aquí es va començar a desenvolupar la meua sociopatia. A més, faig anys a l’agost. Això vol dir que mai em van cantar la cançó d’aniversari a l’escola ni em van posar una corona a classe. Vist amb perspectiva, ara ho entenc. Aquestes dos ferides em van deixar una cicatriu tan profunda que el dia de la meua graduació de batxillerat vaig agafar una merla que vaig acabar… molt malament, deixem-ho així. A la meua festa de graduació de final de carrera no hi vaig anar, per si de cas, tampoc vaig anar al viatge de final de carrera. Així de traumat estava. I ara estic aquí, amb quaranta tacos, trobant-ho tot malament i criticant-ho tot com si en tingués 80. Que injust haver nascut als 80. Amb aquests condicionants, si ara fos un adolescent estudiant, els psicopedagogs s’encarregarien de garantir-me un pla individual que, per garantir la meua estabilitat emocional, potser em permetria triar el dia i l’hora dels exàmens, em donaria carta blanca per fer les faltes d’ortografia que volgués i potser fins i tot em concediria una hora més per fer les proves de les PAU. Amb aquestes adaptacions, amb aquesta comprensió de la meua individualitat per part del sistema, potser hauria pogut apuntar més alt i no estudiar una trista filologia. Ves a saber, potser hauria pogut fer alguna cosa més ambiciosa amb la meua vida. Potser hauria pogut arribar a ser wedding planner.