Ni chicha ni limoná

No fa gaire es van complir els 20 anys de l'aprovació del matrimoni homosexual a Espanya. Ho sé perquè em va sortir un reel fent-se'n ressò. En el vídeo es veien imatges de la votació, que va ser aprovada amb un total de 187 vots a favor, 147 en contra i 4 abstencions. Més enllà de la relativa sorpresa que em va suposar adonar-me que el 2004 era il·legal que dos persones del mateix sexe es casessin, em van cridar l'atenció les quatre abstencions i em van fer posar-me a pensar (una altra vegada) en el que creia (en passat) que era un dels mals més terribles de la nostra societat (juntament amb els psicopedagogs): l'equidistància.

A veure si m'explico: jo entenc perfectament la posició dels 147 que hi van votar en contra, perquè almenys era clara. Aquesta gent (que, per cert, són els que governaran Espanya prompte, els mateixos que han gestionat la crisi de la DANA a València, els que sembla que puguin cometre qualsevol delicte i provar la seua ineptitud de mil i una maneres diferents sense perdre ni una gota de la confiança dels seus votants...), aquesta gent no tenia cap problema amb el fet que els seus fills, germans i cosins gais compartissin pis amb un amic durant vint anys, s'agafessin de la mà amb un home en segons quins barris de la capital, o que fessin fel·lacions a desconeguts en els lavabos dels centres comercials. Si les teràpies de conversió de la família Rojas Estapé no li havien fet efecte al cosí José Mari, quin remei quedava? Però el que no volien de cap manera era pervertir la sagrada institució del matrimoni amb parelles de mariquites i bolleres, encara que això fos negar un dret fonamental als seus fills, cosins i germans desviats. Ells tenien les prioritats clares i van votar en conseqüència (una altra cosa és que mitja trama Gürtel es reunís anys després a la boda de Maroto... Però això a qui li importa? Certament, als seus votants, no). 

(Per cert, entre els 147 vots en contra n'hi havia 4 d'Unió. Suposo que aquests van votar en contra per temor d'anar a l'infern si no ho feien. Vist amb perspectiva, si es pogués tornar enrere en el temps, potser se'ls hauria de dir que, si tanta temor de l'infern tenien, potser s'haurien de rellegir el setè manament.)  

El que no podia entendre i em semblava del tot irritant era la posició dels quatre que es van abstenir. Com justifiques aquest posicionament? No els semblava ni bé ni malament que les parelles del mateix sexe tinguessin els mateixos drets que les parelles heterosexuals? No els semblava ni bé ni malament que els seus fills, cosins i germans homosexuals tinguessin els mateixos drets i oportunitats que els que no ho eren? Ser marica no els semblava pecat ni no-pecat? Aquesta indefinició només s'explica per la voluntat de quedar bé amb tothom. No volien enfadar el cunyat de l'Opus Dei ni la cosina lesbiana i van optar per triar el camí del mig. El problema és que quedar bé amb tothom és impossible, per més temptadora que resulti a primer cop d'ull la comoditat de no pronunciar-se.

En puc posar molts exemples i tots, per a mi, estan malament. No fa gaire en un institut uns alumnes van penjar una bandera de l'arc de Sant Martí per commemorar el dia de l'orgull. Uns altres alumnes de la mateixa classe (sospito que anaven al gimnàs, però no puc confirmar si feien crossfit o no) van portar una bandera franquista, al·legant que si es podien penjar "banderetes" a l'aula, ells volien penjar la seua. La direcció del centre, que suposo que no volia fer enfadar cap família, va triar el camí del mig i va prohibir penjar qualsevol bandera al centre, obviant que una bandera reivindica la llibertat de totes les persones a viure d'acord amb la seua naturalesa (també la dels gymbros) i l'altra reivindica la llibertat d'uns quants per oprimir els col·lectius que consideren que no encaixen amb la seua ideologia...

Quan treballava en un altre centre, una professora de castellà em va ensenyar un mapa que els alumnes li havien fet a classe amb Las lenguas de España. Quan li vaig preguntar com era que al mapa el catalán i el valenciano estaven pintats de colors diferents, ella es va limitar a respondre'm amb l'accent andalús una mica impostat que adoptava quan volia fer una gracieta: "yo, en política, no me meto". Més o menys com Melody, que també amb salero andalús va respondre "yo soy artista y cantante" quan li van demanar la seua opinió sobre la participació d'Israel a Eurovisió (on, per cert, també es van prohibir totes les banderes per evitar que n'hi hagués de Palestina...). La diferència és que, efectivament, Melody no és experta en conflictes internacionals, però la meua excompanya sí que havia estudiat lingüística.

Potser soc jo que m'equivoco i tinc posicionaments massa radicals, i Melody no anava tan desencaminada. L'equidistància és tan seductora, la indefinició tan còmoda! Que li ho diguin a Santi Balmes, que en un concert recent, entre cançó i cançó va començar una petita intervenció dient que Netanyahu és la cara del feixisme i després, sense més ni més, va decidir arrodonir el parlament amb joies com "esta es MI opinión", "que cada uno piense lo que quiera" i "al final, esto es una celebración...". En què quedem? Sembla que va començar fort, potser deixant-se portar per l'emoció o potser perquè s'hi va sentir d'alguna manera obligat, i després li va agafar el cangueli. Més li valdria haver-se marcat un Melody i limitar-se a dir que ell és artista i cantant...

Posicionar-se et pot portar problemes, mentre que l'equidistància és comodíssima, com anar amb xancles i calcetins (sí, des d'aquí vull reivindicar aquesta combinació, que no ha de ser patrimoni exclusiu dels adolescents magrebins amb gorra i xandall del PSG que xuplen wifi davant de la botiga Apple). És fàcil de digerir i té un gust subtil, com un plat de bajoques bullides. Va bé amb tot, com una jaqueta texana. És per això que, cada vegada més, quan apareix algú amb un discurs clar i ben definit ni els mitjans ni la societat estem preparats per assimilar-ho. Ja li va passar fa molts anys a Sinéad O'Connor o més recentment a Letícia Sabater. He d'admetre que jo mateix, l'altre dia, em vaig sentir una mica violent quan en el moment climàtic de la cançó climàtica d'un concert d'una banda irlandesa va aparèixer a les pantalles gegants del costat de l'escenari un missatge: Israel is committing genocide, use your voice. Em vaig incomodar de la mateixa manera que m'incomodava quan era petit i en una pel·lícula sortien dos homes besant-se... Bé, això no és veritat, a qui vull enganyar? Quan era petit mai sortien dos homes besant-se en una pel·lícula, no fos cas que els xiquets es tornessin mariquites... i mira! Reprenent el fil, suposo que em vaig incomodar una mica perquè no estem acostumats a veure missatges així: clars, inequívocs, curts i directes. Ara ens sentim molt més segurs quan les coses es presenten de manera una mica aigualida, amb matisos, sense estridències, fetes de manera que no puguin ofendre a ningú... 

Em penso que acabaré aquesta entrada contradient-me, com tantes altres vegades, i donant la raó als que criticava al principi del text. Potser a partir d'ara aplicaré la doctrina Melody en el meu dia a dia, i les coses em resultaran més fàcils, i li cauré bé a tothom. Quan enxampi un alumne repetidor de tercer cobrant-li un euro a un alumne de primer per entrar al lavabo, els posaré una falta greu als dos, per si de cas. Quan en una junta d'avaluació es voti si un alumne amb set assignatures suspeses ha de passar al curs següent o no, diré que tot em sembla bé, per si de cas. Quan em demanin l'opinió sobre els bous embolats o em comentin que l'altre dia, als Valentins, el bou capllaçat es va desplomar quan no feia ni deu minuts que l'estiraven a ple sol pels carrers del poble respondré: a la gent, això, li agrada. Quan no sàpiga si em ve més de gust una pizza barbacoa o una carbonara, me les demanaré les dos. I així amb tot.