He superat el FOMO

La setmana passada vaig anar a un concert de rock. Dit així no sembla gran cosa, però per a mi, tenint en compte el moment vital en què em trobo, va ser un esdeveniment extraordinari. He de confessar que vaig aixecar els braços, amb l'índex i el dit menut estirats i la resta de dits recollits. També que em vaig beure un nombre indeterminat de cerveses en aproximadament una hora, escalfant motors per donar-ho tot durant el concert, i que l'estratègia em va funcionar. Vaig cantar i no em vaig arrugar quan, entre empentes, em venien bafarades d'olor de suor. Malgrat les cerveses, vaig aguantar tot el concert sense anar al lavabo (fet remarcable tenint en compte la meua edat). Quan hi vaig anar, un cop acabat el xou, no em van molestar les aglomeracions en les escales que baixaven cap als urinaris, ni haver de pixar en una paret amb un desguàs allargat en terra, amb altres individus buidant la bufeta a pressió a menys de dos centímetres a dreta i esquerra, respirant més bafarades de suor, ara combinades amb tuf d'orina reconcentrada. No em va molestar res de tot això, i tampoc em va saber greu pagar quatre euros per cada una de les canyes de tirador que em vaig beure. Em va semblar que tot valia la pena, perquè m'ho vaig passar de conya i perquè em trobava immers en un núvol de nostàlgia i connexió amb una realitat que fa anys que no forma part de la meua vida.

L'endemà, la boca seca i el mal de cap no van impedir que se'm despertés un vell conegut: el fantasma del FOMO. Ja sé que aquest és un terme que ja està passat de moda. No intento semblar guai ni res per l'estil fent-lo servir ara, simplement és que ve al cas. A més, el Termcat no proposa cap alternativa catalana equivalent, sinó que l'admet tal qual, amb majúscula, així que estic legitimat a fer-lo servir. Si alguna de les sis o set persones que llegiran això no sap què vol dir FOMO, cliqueu a l'enllaç, i així m'estalvio una explicació masculina condescendent (aquest és el terme que proposa el Termcat per a mansplaining).

El cas és que m'ho vaig passar tan bé que em vaig començar a plantejar si no m'estic perdent massa coses tots els caps de setmana que passo a casa mirant partits de futbol, programes de reformes de cases i concursos de drag queens. "Hem d'anar a més concerts", li vaig dir al meu company. "Hem de sortir més, en general, encara que d'entrada faci pal", vaig afegir. Em vaig posar a mirar l'agenda de proximitat. No em puc permetre desplaçar-me a Barcelona cada cap de setmana, així que vaig buscar propostes per la zona. Em va saber greu descobrir que em vaig perdre, el cap de setmana passat, la VI The Gold Tuning Show de Deltebre. Després d'indagar sobre el tema, una amiga em va confirmar que la combinació Deltebre + tuning va complir amb les expectatives. Preguntada sobre si s'havia follat algun cotxe, com la protagonista de Titane, la meua amiga va contestar que sí. No dubto de la veracitat de les seues paraules. 

Una mica decebut per haver-me perdut aquest espectacle, però encara esperançat, vaig seguir buscant. Una de les millors opcions que vaig trobar va ser un carnaval temàtic sobre els anys 90. La veritat és que semblava una proposta molt bona: segurament sonaria Gala, Chumbawamba i La Oreja de Van Gogh, amb Amaia, és clar. A més seria l'oportunitat perfecta per traure'm una de les espines que porto clavades al cor des de fa anys: no haver-me disfressat mai de Chimo Bayo. La realitat és que la festa era divendres, i quan va arribar el dia ja havia passat una setmana des del concert. El FOMO havia perdut una mica de força i la festa era tardíssim: a les 22.30h! A la meua edat, a les 22.00 h se'm tanquen els ulls, així que vaig haver de descartar anar-hi.

Mirant alternatives de més proximitat vaig veure que al poble hi havia la Gala Anual de la Federación Española del Toro con Cuerda, amb un programa farcit d'actes en la ciudad de la Rápita. Entre els més destacats, hi havia una salida en barco por la Bahía de los Alfaques, una degustación de la mejor cocina marinera, la gala anual presentación del congreso en el auditorio, una cena de gala i, al terminar la cena, fiesta con la mejor música en Nuevas Algas. Cap dels actes m'acabava de venir bé per horaris i tampoc vaig trobar ningú que m'hi volgués acompanyar. Si hi hagués hagut algun acte en col·laboració amb la Unión Deportiva Rapitense potser m'hauria pogut apropar a l'estadi de la Devesa i aprofitar així per quedar bé per una vegada amb el meu fillol i veure un partit, però no es van alinear les estrelles.

Ja començava a sospitar que potser passar-me les 60 hores del cap de setmana tancat a casa mirant teleporqueria i escoltant Aphex Twin no era tan mala idea, però no estava tranquil del tot, així que vaig decidir, per sentir-me una mica millor, apuntar-me a caminar per la muntanya amb part de la família. Així, almenys, faria una mica d'esport. Quan portàvem mitja hora resseguint un camí asfaltat entre oliveres vam veure en la distància una fumerada d'un color rosa xiclet. Primer vaig pensar si la cosa potser tenia a veure amb algun dels actes de la Gala Anual de Presentación del XX Congreso Nacional del Toro con Cuerda Ciudad de la Ràpita. De seguida la meua cunyada em va traure de l'error: allò, segurament, es tractava d'una gender reveal party. En aquell moment no tenia cobertura de dades, així que no vaig poder comprovar què vol dir ni com s'hauria de dir això en català segons el Termcat. Ara ja he confirmat que el Termcat no té recollit aquest concepte, així que hauré d'explicar de què es tracta, tal com va haver de fer ma cunyada amb mi. Si ho vaig entendre bé, una gender reveal party és una festa de naturalesa diversa (pot ser un berenar, una rostida en una caseta, un dinar en un restaurant, un sopar...) en la qual es reuneixen un grup de persones entre les quals hi ha una dona embarassada. La gràcia de la festa és revelar de manera original i sorprenent el gènere que se li pressuposa a la criatura, sobre la base del sexe que se li intueix en l'última ecografia. Pot ser que entre els assistents hi hagi apostes o vaticinis a favor d'una de les dues opcions que es contemplen. Cal aclarir que només són vàlides dues opcions i que tant les apostes com la revelació final es fan d'acord amb un codi cromàtic binari, segons el qual rosa significa xiqueta i blau significa xiquet. Hem de suposar, doncs, que en l'ecografia de la dona embarassada que havia organitzat la rostida en una caseta propera al camí asfaltat per on caminàvem no s'intuïen testicles.

No tinc paraules per descriure l'horror que em va envair mentre escoltava les explicacions i aclariments de ma cunyada. Immediatament, em van venir al cap tots els dinars, sopars i altres plans que m'he perdut en els últims anys amb els meus amics heterosexuals, la majoria dels quals s'han anat reproduint, per pura desídia i en part també, per què no dir-ho (suposo que no se m'enfadarà ningú), per peresa de menjar-me una salsitxa torrada envoltat de disset xiquets, o de menjar-me-la assegut tot sol a taula perquè tothom s'ha hagut d'aixecar a jugar, atendre plors o canviar bolquers. Els conec prou bé i estic bastant segur que ells no són el tipus de persones que organitzarien un paripé d'aquestes característiques, però avui en dia no estic en condicions de posar la mà al foc per ningú, i no sé com hauria pogut afectar la meua salut mental presenciar en directe, i amb persones conegudes amb les quals tinc vincles afectius i que valoro i respecto, un esdeveniment d'aquestes característiques. Potser he d'agrair a la meua vida en semiretir de caps de setmana de 60 hores seguides a casa el fet que, fins fa poc, no sabia ni tan sols que existien les gender reveal parties. Més que FOMO, el terme amb el qual més m'identifico ara mateix seria BOMO, i això és collita pròpia: benefits of missing out. Ja aniré a un altre concert d'aquí un any.