Tria la vida. Tria una feina. Tria una carrera.

L'altre dia vaig sentir en un pòdcast com una periodista amb la qual acostumo a estar d'acord en absolutament tot afirmava que s'havia adonat que no hi ha res que la molesti més que la gent que explica obertament i de manera desvergonyida el bé que li va la vida i fins a quin punt està satisfeta amb les decisions que ha pres i els camins que ha triat per arribar a la situació en què es troba ara. 

En principi vaig pensar que també en això li havia de donar la raó, tot i que fins aquell moment no m'ho havia plantejat. És cert, les persones que aprofiten qualsevol excusa per recordar-te que se senten increïblement realitzades amb la seva feina, perquè tenen una ocupació estimulant, creativa, sempre amb nous reptes i emocions, sempre amb possibilitats d'aprendre coses noves, viatjar a llocs desconeguts, i que no els importa fer les hores extres que calgui, perquè la validació i el sou que en trauen bé ho valen... aquesta gent em fa venir ganes de comprar-me una identitat falsa, unir-me a una secta mística hinduista i desaparèixer del mapa. 

Però també em resulten irritants les converses amb persones que recorden periòdicament com són de feliços amb la seua vida senzilla, amb la seua parella i les seues criatures, perquè no hi ha res més important que passar temps amb els teus: jugant al parc, passejant al costat del riu, esperant a la sortida de l'entrenament de futbol del xiquet, acompanyant la xiqueta a classes de dansa... I que no els importa en absolut si fa tres anys que no miren una pel·lícula, ni llegeixen un llibre, ni van a un concert, ni s'emborratxen i ballen fins a fer el ridícul, perquè per ser vertaderament feliç i trobar sentit a la vida no hi ha res com estar al costat dels teus. Després de converses com aquesta m'agafarien ganes, si la genètica m'ho permetés, que no és el cas, de convertir-me en escort i viure una vida plena de plaers superficials i capitalisme grotesc, encara que això suposés perdre qualsevol rastre de dignitat i respecte per mi mateix.

Però també he de reconèixer que jo soc un odiador professional, i hi ha tantes coses que em molesten, tants comportaments que em resulten irritants i inacceptables, que afirmar que la gent que mostra congratulació amb el seu estil de vida és el pitjor que hi ha és molt afirmar. Realment aquesta gent és més molesta que els que inverteixen en criptomoneda i t'ho expliquen? Possiblement sí, ja que per sort el terme cryptobro ens va caure del cel per definir-los, encasellar-los i humiliar-los públicament, de manera que ara ja no queden cunyats que intentin impressionar-te amb els seus coneixements en criptomoneda, perquè tothom els té calats i no volen fer el ridícul, i també perquè les modes cada vegada caduquen més de pressa i segurament ara mateix parlar de criptomoneda ja deu ser cosa de iaios. Suposo que ara el que es porta és fotre la brasa amb la intel·ligència artificial, amb com absolutament tot canviarà fins a nivells que ara mateix no podem ni imaginar, amb les meravelles del programa XX, de pagament, és clar, mil vegades més eficient i sofisticat que ChatGPT, que només els més espavilats coneixen i saben fer servir... i dic el programa XX perquè totes i cadascuna de les vegades que he tingut una conversa com aquesta (i n'han sigut unes quantes) en les últimes setmanes el meu cervell s'ha desconnectat automàticament i m'he posat a mirar els punts negres del nas del meu interlocutor, preguntant-me si amb una mica de vapor d'aigua sortirien de manera gairebé elegant aplicant-hi només una lleu pressió.

Probablement, tota aquesta desaprovació i ressentiment em venen del fet que potser jo mateix no estic tan encantadíssim amb les decisions vitals que he anat prenent fins ara, almenys en l'àmbit professional, com altres persones. Veure gent tan segura d'haver encertat el camí i tan realitzada i aprofitada en l'actualitat em causa una enveja que em fa rabiar de valent. Segurament deu ser que jo no em sento tan aprofitat. I que consti que no és per una qüestió d'ego o autoestima desmesurada, els que em coneixen m'han sentit dir més d'una vegada que considero que no es perdrà gran cosa en la no reproducció de la meua genètica. Simplement, i els que em coneixen també més d'un cop m'ho han sentit dir, és que trobo que el meu és un col·lectiu avariat, no sé si pel maltractament constant al qual estem sotmesos, pel desprestigi creixent que tenim en la societat, o per la música infame que se sent a les faràndules de professors, a les quals no assisteixo en un absurd intent de preservar una certa dignitat, i també per una certa por al COVID i les ETS. I sí, és cert que tenim bons horaris, bones vacances i que en realitat el tracte amb adolescents, si tens el caràcter adequat, pot resultar molt enriquidor, però també és cert que en un institut no només hi ha adolescents. Hi ha també molts adults, de formacions molt diverses, amb personalitats i interessos molt diversos. I sí, també n'hi ha que fan crossfit, i que necessiten fer-ho saber, si pot ser, enmig d'una reunió, en veu alta, perquè tothom que hi ha a la sala es quedi absolutament al·lucinat, i perquè les més atrevides (el missatge va dirigit només a fèmines) s'imaginin com deuen ser aquells abdominals... 

Per trobar-hi un contrapunt positiu, he de destacar que almenys som funcionaris (alguns). Com a mínim, tots treballem per al sector públic. I això és bo, no per la relativa estabilitat, que també, sinó perquè almenys estem exempts d'haver de fer-nos un perfil a Linkedin. Aquesta xarxa social deu ser millor que el porno per a les persones que descrivia al segon paràgraf. Per a mi, és el pitjor dels malsons. Alguna vegada hi he fet un cop d'ull, per xafardejar els perfils d'amics i coneguts, i només hi he trobat obscenitat i sordidesa. Fotos professionals, amb il·luminació perfecta. Pentinats de perruqueria, americanes i corbates. Persones amb tres màsters a ESADE i experiència a empreses de sis països diferents del sud-est asiàtic. Gent que parla sis idiomes i ha participat en congressos internacionals sobre intel·ligència artificial, que s'ofereix per fer coaching o external consulting i que, a més, es declaren aficionats al crossfit en el temps lliure que no tenen, com ho demostren els botons de la camisa Ralph Lauren a la foto de perfil, a punt de cedir a la pressió dels pectorals i sortir disparats... He titulat aquesta entrada citant l'inici de la novel·la Trainspotting, d'Irvine Welsh. I la veritat és que llegir segons quins perfils de Linkedin em faria venir ganes de triar el camí dels protagonistes de la novel·la i escollir el nihilisme i les drogues dures. Però per sort som treballadors públics, funcionaris o interins, i tot això ens ho estalviem, que no és poc.