Gore per a tots els públics

Per algun motiu l'algoritme de Twitter (per a mi segueix dient-se així) va decidir l'altre dia que em podia interessar un vídeo en el qual es feia un estudi sociològic sobre les concepcions de la bellesa o de l'atractiu (al vídeo en deien attractiveness) dels homes i les dones joves heterosexuals (aquests últims adjectius els he afegit jo, m'imagino que els creadors del vídeo consideraven que representaven en el seu estudi la societat en general). La cosa sona més sofisticada del que en realitat era: al vídeo hi havia cinc dones adultes joves, amb la seva quota d'etnicitat (una asiàtica i una afroamericana, 40%) i de cossos no normatius (una gorda, 20%). Trobo que els percentatges no acaben de ser ajustats a la realitat de la societat, especialment de la nord-americana, que era on s'havia fet el vídeo. La qüestió és que es demanava a les dones que es posessin en fila i s'ordenessin de més a menys atractiva, d'acord amb el seu criteri. Les dones es miraven les unes a les altres, amb expressions d'entre incomoditat, vergonya i una certa complaença en algun cas. He d'admetre que immediatament vaig deixar de fer scroll i em vaig aturar per mirar el vídeo sencer (l'agoritme em té calat). 

Les dones es posaven d'acord en poc temps i amb certa cordialitat. La primera era una rossa prima i alta que portava un top negre sota una caçadora texana. L'última era l'asiàtica, primeta i baixeta, amb aspecte molt juvenil, tot i que vull pensar que les cinc dones de l'estudi havien de ser majors d'edat. Em va sorprendre agradablement veure que la gorda quedava situada en segona posició d'atractiu. No hauria de ser tan estrany: era una dona morena amb ulls grans i foscos, realment guapa, i no era una persona obesa, més aviat voluptuosa i corpulenta. "Ja no estem als anys 90", vaig pensar. "Les persones esquàlides, vivint sempre a només unes hores i un iogurt de la desnutrició, han deixat de ser l'ideal de bellesa", vaig pensar. "Cadascú té un concepte diferent de la bellesa i del que és atractiu", vaig pensar. En aquell punt de l'estudi entraven els homes. 

Eren cinc adults joves, d'edats semblants a les de les dones, i es posaven també en fila, cara a cara amb les cinc dones. "Ara es classificaran ells", vaig pensar. Però no, la "gràcia" del vídeo era que en aquell moment els homes classificaven les dones, per veure si els criteris dels mascles diferien dels de les dones. Les cares que feien ells mentre se les miraven eren per veure-les. Les mirades de complicitat i camaraderia masculina que es dedicaven els uns als altres, mentre valoraven el gènero, també. Evidentment, el primer que feien era fer descendir en l'escala d'atractiu la dona gorda i posar en primera posició l'asiàtica amb aspecte juvenil. Aquí vaig deixar de mirar el vídeo i em vaig posar a llegir les reaccions i els comentaris. 

Innocent de mi, esperava trobar entre els comentaris alguna reacció negativa, algú que com jo trobés que en aquella "gràcia" tot estava malament; algú que defensés la dona gorda; algú que pengés un enllaç a un altre vídeo en què es fes una comparativa similar, però a la inversa; algú que qüestionés el sentit de fer una escala de bellesa, com si l'atractiu d'una persona fossin dades objectives, idèntiques per a tots els ulls, comparables, contrastables i classificables. Però el que em vaig trobar van ser explicacions lògiques al que havia passat, per si algú no ho havia entès. El primer deia que era obvi que la primera classificació (la que havien fet les dones entre elles), s'havia fet en realitat d'acord amb les necessitats d'autoestima i de reforç positiu de l'ego de cadascuna, i que per això la gorda havia arribat tan amunt. El segon adjuntava una captura de pantalla de la cara que feia la dona que inicialment s'havia situat en primera posició quan un dels homes li demanava que cedís el seu lloc a l'asiàtica, i ironitzava sobre la seua expressió de desconcert. La resta de comentaris anaven en la mateixa línia, gairebé tots amb aquell to d'autosuficiència, condescendència i masclisme poc dissimulat propi dels íncels de pedigrí. Vaig deixar de llegir i em vaig posar a buscar algun altre contingut absurd i absorvent, per acabar d'aprofitar els meus 15 minuts diaris (restricció autoimposada) de Twitter, però no vaig trobar res a l'altura.

Durant el dia em vaig quedar pensant en com havia sigut de decebedor el vídeo, i en com havia sigut de frustrant llegir els comentaris, però em vaig consolar (si és que això és algun tipus de consol) dient-me que en realitat les ments brillants que havien produït el vídeo, les que havien redactat els comentaris, les que hi havia dins dels caps de les dones que s'havien sotmès a aquesta experiència entre desconcertant i humiliant davant d'una càmera, les que hi havia dins dels homes que havien aparegut a la meitat del vídeo per posar ordre... Totes aquestes ments, aquestes maneres de pensar i d'actuar, no són tan diferents de les que trobem en multitud d'altres situacions. I sempre trobem alguna manera de relativitzar el drama i traure ferro a la situació. En el cas del vídeo, podríem argumentar que els creadors i els homes i dones que hi apareixen sabien perfectament que el contingut del vídeo era escandalós, però que de totes maneres havien decidit fer-lo per buscar visibilitzacions. Pel que fa als comentaris, es podria al·legar alguna justificació potser menys elaborada, però no menys convincent, del tipus "és que tal o tal altre avui encara no se l'ha pelat". I així en qualsevol situació. Quan veiem un adolescent que adopta determinats comportaments quan es troba en companyia d'exemplars de la mateixa espècie que desprenen feromones, podem adduir alguna cosa com "estan en l'edat". Quan algú no es trau els auriculars sense fil de les orelles en tot el dia, encara que estigui dins d'una aula, un cinema, un teatre, en una conferència o parlant amb algú; o quan una jove va semidespullada malgrat que el termòmetre no arriba als 10 graus, podem adduir "és la moda d'ara". Quan un xic va tot l'hivern en pantalons curts i es comunica únicament a base de gestos, cops, càntics i improperis, expressats a crits en un pseudollenguatge que bàsicament combina a l'atzar verbs transitius com rebentar, arrencar, trencar, unflar amb substantius com cap, cara, galtes, morros, podem justificar-ho fàcilment amb raonaments del tipus "és que va al futbol". Quan una persona adulta és capaç d'anar més enllà de la norma social constrenyedora i revelar l'autèntica essència dels humans, sotmesos com tots els altres mamífers als instints de reproducció i supervivència de l'espècie, ho excusem fàcilment amb un "feia un mes que no hi havia faràndula +40".

Tots aquests rituals estan presents a tot arreu, a totes hores. Als realities, a les festes majors, a les aules, a les competicions esportives, i segurament és normal que els tinguem normalitzats, valgui la redundància. La cossificació, la hipersexualització, les relacions socials condicionades per una jerarquia establerta en base a la follabilitat de cadascú són tan habituals que les tenim assumidíssimes. Com diria un vell conegut a qui m'agrada citar en qualsevol situació: "mira miss Veneçuela...". Aquesta frase així, aïllada i treta de qualsevol context, explica moltíssimes coses. 

La part positiva de tot plegat és que totes aquestes cabòries m'han ajudat a repensar i reconciliar-me amb The substance, la pel·li protagonitzada per Demi Moore que es va estrenar recentment. Quan la vaig veure, vaig sortir del cinema decebut i emprenyat. Vaig trobar que estava sobreexplicada fins a l'extenuació. Que no calia repetir vint-i-set vegades, de vint-i-set maneres diferents, durant els primers vint minuts de metratge, que fan fora de la feina el personatge de Demi Moore perquè troben que s'ha fet gran, perquè ja no és prou fresca, juvenil o follable. S'havia entès a la primera. No calia veure la seua estrella del passeig de la fama xafada i embrutada amb indiferència pels vianants. No calia veure com retiraven un rètol publicitari on sortia ella per posar-ne un altre on sortia una altra dona més jove. No calia que se sentís una conversa telefònica del director executiu de la seva cadena (Dennis Quaid) dient en veu alta i de manera explícita tot allò que ja s'havia comprès perfectament. Tampoc calia el pla de mitja dotzena d'homes grans, vestits d'executiu, mirant-se una dona joveneta i caient-los la bava lascivament. Tot això ja s'entenia al primer minut de pel·lícula, vaig trobar que la directora ens tractava de tontos i ens ho deixava tot mastegadet, no fos cas que alguna cosa no s'entengués. Ara, però, després de reflexionar-hi, penso que potser Coralie Fargeat (així es diu la directora), quan va fer la pel·lícula, pensava precisament en la gent que mira aquests realities en els quals l'encaix en un determinat patró estètic determina el teu estatus; en els joves que no es trauen els auriculars sense fils en cap situació perquè troben que d'alguna manera complementen el seu look; en els homes que es relacionen a base de crits, insults i cops perquè troben que aquesta conducta els assegura un determinat rol dins del grup; en les dones que s'avenen a participar en un concurs, festa major o vídeo viral en el qual se les classifica segons una escala de valors determinada pels homes; en els íncels que van redactar els comentaris que explicaven allò que ells trobaven obvi en relació amb el vídeo que ha motivat aquesta entrada... Coralie Fargeat pensava en tota aquesta gent i volia que el seu missatge els arribés també a ells, que s'entengués. Era una mena de mesura universal, com una pel·lícula amb PI (perdoneu el terme relacionat amb l'apassionant i sempre canviant món de la pedagogia), perquè tothom pogués entendre el missatge bàsic que volia transmetre. En resum, gràcies al vídeo que l'algoritme de Twitter em va posar davant dels morros, he entès que, malgrat els litres i litres de sang, les ferides obertes, les vísceres i la violència, The substance és en realitat una pel·lícula pensada per a tots els públics.