l'art de la combinatòria

Com que sóc de caràcter extremament indecís, m’he passat mitja vida agonitzant davant les dicotomies més simples. Qualsevol situació que m’exigia una decisió, per trivial que fos, es convertia en un drama. A l’hora d’esmorzar, per exemple. Colacao o cafè? Galetes o cereals? Al tren, escoltar música o llegir? Les nits de festa, rom o gintònic? Vestir-me sempre ha estat una tragèdia. Anar a sopar fora, encara pitjor. Per no parlar del pànic a l’hora d’exercir el dret a vot a les eleccions, o de la impossibilitat de prendre una opció sexual determinada. La majoria de vegades he anat trampejant la situació de manera que no he hagut de decidir-me. Quan m’ha estat possible, he combinat les diverses opcions de manera més o menys equilibrada. A l’esmorzar, per exemple, els dies parells prenc cafè i cereals, i els dies senars, colacao i galetes. Quan no es poden combinar les dues opcions, deixo que els altres decideixin per mi. Això és el que he fet fins ara amb la meva vida sexual, per exemple, o quan vaig a sopar fora. A les eleccions, sempre deixo que sigui l’atzar qui triï quin partit votaré. Així que es podria dir que la meva vida ha estat sempre un gran dubte, un pànic constant a prendre la decisió equivocada. M’he passat anys esquivant el moment de prendre una determinació, però això ha canviat. L’altre dia, mirant MTV, vaig veure la solució.

La solució em va arribar en forma de videoclip. La imatge d’Alicia Keys, dreta davant del piano, fent veure que el toca i movent el cul embotit en uns pantalons negres de pell brillant va ser reveladora per a mi. Això, explica’t així a pèl, pot semblar absurd. Cal una mica de context. Alicia Keys tocava el piano dreta (amb el conseqüent mal de ronyons, m’imagino) i movia el cul embotit en uns pantalons negres de pell brillant en un videoclip que comparteix amb un cantant de rap que es diu Jay Z. Es veu que han fet una cançó junts. Imagineu-vos el dilema del realitzador del videoclip. Fem un vídeo com els vídeos de rap o fem un vídeo com els vídeos d’Alicia Keys? Fer un vídeo de rap és senzill: calen cotxes cars i noies vestides com putes ballant com putes i mirant a la càmera com putes al voltant de cantants vestits de la manera més hortera possible, amb ulleres horteres i gorres que justificarien qualsevol agressió. Fer un vídeo d’Alicia Keys implica un piano. Però, com combines els dos vessants? Com fas que els dos artistes es vegin representats al vídeo? El realitzador en qüestió va trobar la solució en un exercici de sincretisme tan brillant com senzill. Va agafar un piano, va llençar al foc el banc del piano, va vestir Alicia Keys com la protagonista de l’anunci de busco a jacks i la va posar inclinada davant del piano, fent veure que el tocava al mateix temps que ballava movent el cul de banda a banda. El resultat no pot ser més brillant. Allà tens l’essència del soul (perquè Alicia Keys ve del soul, no?) en el piano de cua i al mateix temps veus un bon cul ben cenyit, ben a la vista, movent-se de banda a banda, i això és el que s’espera d’un bon vídeo de rap. Bravo.

Qui va dir que la vida és prendre decisions? Qui va dir que la vida és triar uns camins i deixar de banda els altres? S’equivocava. L’art de la combinatòria és la solució. Ara cada dia esmorzo llet amb cafè, colacao, cereals i galetes. I al tren llegeixo i escolto música al mateix temps. Les nits de festa barrejo tots els tipus d’alcohol que em trobo per davant, sense cap tipus de criteri. Als matins em poso tota la roba que trobo a l’armari, una peça sobre l’altra. A les properes eleccions, votaré tots els partits. No sé quan tornaré a anar a sopar fora, perquè, ara com ara, demanar tota la carta s’escapa de les meves possibilitats. Però algun dia ho faré. I si no he practicat aquest mateix exercici combinatori en el terreny sexual, és perquè encara no he trobat les persones adequades, o perquè els seixanta queden molt lluny.