Del terme, ni un pam!

Una nit de dissabte d'agost, després de la muntanya russa emocional que va suposar encadenar un capítol de la tercera temporada de Twin Peaks amb un de la sisena temporada de Ru Paul's Drag Race All Stars, la meva parella i jo vam decidir que, vist l'estat d'agitació en què ens trobàvem, necessitàvem bé una copa o bé un gelat abans d'anar a dormir. Com que tenim una edat vam optar per la segona opció i vam decidir anar a un establiment molt proper a casa nostra, que es troba sensiblement allunyada del nucli urbà, per evitar agafar el cotxe i estalviar-nos el col·lapse i el caos que regna a la Ràpita en aquestes dates, i també per no haver de vestir-nos amb alguna cosa més decent i menys còmoda i fresca que una samarreta foradada de fa quinze anys, un banyador desgastat i descolorit i unes crocs. Sabíem que l'aposta era arriscada, ja que l'establiment en qüestió ha tingut èpoques de més esplendor, i estàvem preparats per conformar-nos amb un Cornetto de llima, si feia falta, però no ens esperàvem haver de marxar sense gelat, com ens va passar. No vull entrar en detalls sobre els motius que ens van fer declinar l'oferta de gelats que se'ns va posar a l'abast, perquè aquest episodi desafortunat no és el motiu d'aquest escrit i perquè tenim en gran estima el local en qüestió. Només diré que la cosa va tenir a veure amb el color indescriptible del líquid en el qual estava submergit aquell estri metàl·lic de forma arrodonida que serveix per agafar el gelat i posar-lo als cucurutxos, amb el qual se suposava que m'havia de servir el gelat jo mateix. 

Fet evident que havíem de buscar una alternativa, el meu company em va persuadir perquè anéssim a les Cases a buscar el gelat i no a la Ràpita, no perquè ho tinguem més a prop, sinó perquè allà les probabilitats de trobar-nos algun conegut i ser vistos amb la nostra indumentària oficial de veterans de la guerra del Vietnam amb estrès posttraumàtic i una severa addicció al crack es redueixen considerablement. Podríem dir que la decisió va ser encertada. Vam aparcar amb facilitat, vam passar desapercebuts entre una multitud de manyos amb indumentàries tan discutibles com les nostres però molt menys autoconscients, vam fer un gelat de Ferrero Rocher descaradament rebaixat amb aigua en un dels xiringuitos del passeig, vam mirar el mar, vam passejar per davant del port, vam contemplar les palmeres, etc. Tot molt previsible, irrellevant i gens memorable, com els caps de setmana de la vida adulta, fins que ens vam aturar davant d'un rètol d'informació turística amb un mapa del terme municipal d'Alcanar. El rètol incloïa el típic senyal de vostè és aquí i mostrava tots els dominis de la ciutat d'Alcanar, que com tots estarem d'acord són absurdament desproporcionats i desconnectats de la realitat. Tot això jo ja ho sabia, la vastedat dels territoris sotmesos al domini canareu no va ser el que em va cridar l'atenció. El que realment em va sorprendre va ser un senyal que hi havia a l'extrem nord el terme. Just al nord de les urbanitzacions que hi ha a tocar de la platja del Suís, allà on hi ha la frontera que delimita el final del terme d'Alcanar, una fletxa assenyalava cap al nord i al costat hi posava "Cap a la Ràpita". 

La qüestió del terme i la municipalitat de segons quines urbanitzacions és un tema controvertit i no voldria amb aquestes línies reobrir un debat que irrita, com gairebé sempre passa, els partidaris de l'statu quo. No sé de qui depèn la definició dels termes municipals, dubto molt que sigui una cosa que es pot resoldre entre Ajuntaments i probablement hi ha altres administracions implicades en l'assumpte i s'han de tenir en compte factors històrics, legals, etc. que són molt complexos i requereixen una anàlisi molt més profunda i detallada que la que es pot fer en quatre paràgrafs en aquest blog. De tota manera, imaginem-nos per un moment que la definició del terme depengués exclusivament d'algú molt savi i molt poderós de l'Ajuntament d'Alcanar. Tal com ho veig jo, aquesta persona sàvia i poderosa, arribats al cas que algú proposés redefinir els límits del terme municipal d'Alcanar per integrar algunes urbanitzacions posem que, per exemple, al municipi de la Ràpita, tindria tres opcions:

1. Prendre's seriosament la proposta i encarregar un estudi per comprovar si realment les persones que viuen en aquestes urbanitzacions utilitzen els serveis municipals de la Ràpita, si realment a la pràctica viuen a la Ràpita. Organitzar algun tipus de consulta popular per comprovar si és veritat que la majoria dels veïns d'aquestes zones són partidaris d'un canvi de municipalitat i arribar a algun tipus d'acord amb l'Ajuntament de la Ràpita que respongués al resultat d'aquesta consulta.

2. No prendre's seriosament la proposta, per seguir cobrant IBI, escombraries, permisos d'obres i tota la resta de taxes i a més mantenir intacte l'orgull canareu, però almenys reinvertir part del capital recollit amb aquests impostos a les zones en qüestió, per tal d'acontentar els veïns de les urbanitzacions secessionistes. Es podrien instal·lar contenidors propis del primer món i fer una recollida regular d'escombraries, pavimentar alguns carrers perquè no semblin escenaris postbèl·lics, fer voreres i posar papereres, instal·lar enllumenat i xarxa de clavegueram, fer-hi circular encara que sigui una vegada al mes la brigada d'escombraires i alguna patrulla de la policia local, acondicionar algun tros de la línia de costa perquè no sigui considerat el camí de ronda més trash d'Europa, fer alguna mena de passeig o vorera en algun tram de l'antiga N340 perquè no hi hagi desenes de passejants i corredors cada matí i cada vespre al trist voral d'una carretera... D'aquesta manera, els veïns que de fet porten els seus fills a les escoles de la Ràpita, van al CAP de la Ràpita, llencen les deixalles a la deixalleria de la Ràpita, van als supermercats de la Ràpita, porten els cotxes als tallers de la Ràpita i van a sopar i a fer canyes als bars i restaurants de la Ràpita sentirien que reben algun tipus de servei pels impostos que paguen i que la seva contribució a les arques municipals canareves no és un donatiu per força altruista i desinteressat.

3. No prendre's seriosament la proposta, per seguir cobrant IBI, escombraries, permisos d'obres i tota la resta de taxes i a més mantenir intacte l'orgull canareu, i no reinvertir ni un euro per acontentar els veïns de les urbanitzacions secessionistes. Deixar els carrers plens de cràters i esquerdes plenes de males herbes que recorden algunes ciutats balcàniques a mitjans dels noranta, mantenir els contenidors retro col·lapsats i el servei de recollida sota mínims, continuar amb molts carrers sense enllumenat ni connexió a la xarxa de clavegueram, permetre que els intrèpids passejants del camí de ronda es juguin la integritat física cada quinze o vint metres i tinguin l'oportunitat de fer-se fotos amb un aire distòpic molt del gust dels fans Resident Evil. D'aquesta manera es podria traure el màxim partit dels impostos que paguen els veïns que de fet porten els seus fills a les escoles de la Ràpita, van al CAP de la Ràpita, llencen les deixalles a la deixalleria de la Ràpita, van als supermercats de la Ràpita, porten els cotxes als tallers de la Ràpita i van a sopar i a fer canyes als bars i restaurants de la Ràpita per reinventir-los en... bous embolats? La Fanecada? Per pur desconeixement del poble, no se m'acut res destacable del municipi d'Alcanar que exemplifiqui una bona gestió de l'Ajuntament, però segur que aquests diners van a parar a alguna banda.

Si hem de ser realistes, perquè la primera de les tres opcions no quedés fora de consideració s'haurien de complir dos requisits. El primer seria que tots els veïns de les urbanitzacions secessionistes estiguessin empadronats a Alcanar Platja i no a la Ràpita (o a Saragossa), de manera que la seva opinió i les seves peticions tinguessin alguna mena rellevància a les properes eleccions municipals. El segon seria que els veïns que viuen i sí que estan empadronats a Alcanar Platja fossin conscients d'on para Alcanar, sabessin qui n'és l'alcalde i els importés prou el resultat de les eleccions municipals d'un poble que els queda a deu o dotze quilòmetres i al qual van anar per última vegada potser fa sis o set anys com per anar a votar als propers comicis. Com que cap d'aquests dos condicionants s'ajusta a la realitat, és comprensible que les persones sàvies i poderoses de l'Ajuntament d'Alcanar que ens estem imaginant que tenen poders per prendre decisions sobre el terme descartin la primera opció automàticament.

Per valorar les opcions 2 i 3, no ho faré tan llarg. Qualsevol persona amb un mínim de sentit pràctic optaria per la tres, atès que tot són guanys i els carrers abonyegats i sense voreres, els contenidors plens a vessar i envoltats de bosses d'escombraries, les zones sense clavegueram ni enllumenat i els trams de camí de ronda que requereixen coneixements d'escalada queden a 10 o 12 quilòmetres dels seus votants potencials.

Un cop feta aquesta reflexió, penso que els habitants d'aquestes urbanitzacions han de comprendre l'estat de la qüestió i no poden fer cap retret al consistori d'Alcanar. Deixeu-me dir, però, que aquests veïns almenys tenen el dret d'exigir un mínim de respecte i defensar la seva dignitat. Em refereixo a la fletxa i la preposició cap a del mapa del municipi d'Alcanar que es troba al passeig de les Cases. Aquesta fletxa i aquesta preposició representen en el mapa els tres metres que cal caminar des de les urbanitzacions situades al final del terme municipal d'Alcanar en direcció nord per arribar al nucli urbà de la Ràpita, però en canvi no hi ha cap fletxa ni cap preposició en els 14 quilòmetres de carretera que s'inclouen en el mapa i que separen aquestes urbanitzacions del nucli urbà d'Alcanar. Aquesta fletxa és tan ridícula, tot i que per motius diametralment oposats, com la que anuncia les platges en un senyal que es pot trobar al mig d'Amposta(1). Fins i tot alguns veïns partidaris del canvi de municipalitat d'aquestes urbanitzacions, que voldrien que els seus impostos els recaptés el poble on fan la vida i dels serveis del qual són usuaris, podrien dir que aquesta fletxa i aquest cap a són irrespectuosos, ofensius i posen el dit a la llaga de manera del tot innecessària. Ja que reben uns serveis ridículs pels impostos que paguen, almenys aquests veïns mereixen que no se'ls sotmeti a l'escarni i la vexació d'una fletxa i una preposició en un rètol que s'ha pagat, precisament, amb el pressupost de l'Ajuntament que ells mateixos contribueixen a engreixar.

(1) Aquest senyal, del tot enganyós, només indica una direcció i no dona cap mena d'informació als pobres banyistes sobre la distància que cal recórrer per trobar aquestes platges. Els que coneixem el territori sabem que aquest senyal té el mateix sentit que tindria plantar un senyal a la plaça del Coc amb una fletxa assenyalant cap a l'oest que digués: Honolulu. 

Fora bestioles

Em penso que va ser Nacho Vigalondo que deia en una entrevista: "Llegeixis el que llegeixis, no llegeixis mai la columna de comentaris". Suposo que tots estareu d'acord que es tracta d'un consell savi. Sabem que a la majoria de la gent li agrada opinar sobre qualsevol cosa, especialment quan ningú els ho ha demanat i encara més si no tenen ni puta idea del que estan parlant. Si a aquest còctel ja de per si explosiu de necessitat d'atenció i ignorància desvergonyida hi sumem l'anonimat d'internet, el resultat és, com dirien los Punsetes, un desastre de proporcions bíbliques. 

No llegir l'exhibició d'atrocitats lingüístiques i ideològiques que conformen els comentaris aportats pels lectors de qualsevol publicació en línia (de totes ideologies i temàtiques, aquí no se salva ningú) és una condició indispensable si es pretén mantenir un cert equilibri mental i un mínim de fe en la humanitat. Jo fa temps que vaig perdre les dos coses, de manera que ja no em ve d'aquí i em puc permetre el luxe(?) de llegir-los àvidament per diversió, per masoquisme o potser perquè veure com pensa i escriu el personal em reconforta, ja que em fa sentir intel·ligent, assenyat, culte, raonable i uns quants adjectius més que en condicions normals no associaria amb la meva persona. 

Avui he llegit un article a l'Ara sobre les platges de Catalunya que permeten la presència de gossos. L'article tampoc és que sigui gaire interessant. Parla sobre les ordenances municipals que restringeixen la presència dels animals al litoral, presenta la situació d'una platja per a gossos de la costa brava i reflexiona sobre la quantitat de quilòmetres de litoral en què es permet la presència de mascotes. Una dada sorprenent, a Barcelona un 25% de la població té gos, però només un 0,06% dels metres de platja del municipi permeten la presència d'animals. Estaria bé saber quin percentatge de la població té criatures, atès que es permet la seva presència en el 100% del litoral. No em malinterpreteu, no tinc res en contra dels infants ni cap intenció de fer propaganda de res. Simplement m'agraden les estadístiques, especialment els percentatges. Per sort, visc en un lloc apartat i quan vull anar a la platja amb la meua gossa hi vaig, i tenim la sort de tenir la platja per a nosaltres dos, i no m'he de preocupar de si molesta algú quan comença a córrer com una psicòpata per l'arena d'una punta a l'altra i entra i surt de l'aigua sense miraments, cosa que fa totes i cada una de les vegades que baixem a la cala. De tota manera, tot això us ho deia només per introduir el que realment m'ha interessat de l'article: els comentaris.

Alguns usuaris fan reflexions interessants com per exemple un tal Carles B, que es pregunta si la població de gossos actual no és la més nombrosa de la història (1). Una tal Teresa aporta una reflexió brillant que no s'havia fet mai fins ara i diu que els gossos han de viure a la natura, on poden córrer i ser feliços, i no tancats en pisos petits (2) (3) (4). Un tal Ós Calmós proposa que els propietaris de gossos paguin més impostos (5) i un tal Pau Macià es queixa que conviure a les platges amb animals no és saludable perquè poden transmetre virus (6). Després hi ha uns quants usuaris que comparen els drets dels gossos amb els de diferents col·lectius com els minusvàl·lids, els refugiats o amb les persones en general i asseguren que els animals tenen més drets (7). També n'hi ha alguns que aprofiten per criticar els governs "progres" i "moderns" que es preocupen més pels animalots que per les persones (8). Finalment, hi ha entre quinze i vint-i-sis mil comentaris que posen èmfasi en la quantitat de pixum i merda que genera la població canina, que embruta ciutats i platges (9) (10) i conclouen de manera gens demagògica ni generalitzadora que tots els que tenen gos són uns bruts i uns insolidaris (11) (12).

Totes aquestes sàvies aportacions tenen el colofó en el comentari definitiu, la reflexió final compartida per un usuari anomenat R2 que fa que totes les altres siguin prescindibles. En sis paraules aquest visionari resol la problemàtica: Fora bestioles de totes les platges! El terme bestioles admet diverses interpretacions, però si aquest usuari volia dir el que em penso que volia dir quan l'ha emprat, entenc que amb la seva proposta s'acabarien molèsties com els brics de Don Simon llençats entre les roques, les llaunes de cervesa a terra, les bosses de patates surant a la vora de la mar, les puntes de cigarro semienterrades, els altaveus amb reggaeton a tot volum, els plors i els crits incessants, els mocs expansius, les escopinades expansives, l'arena als ulls, les restes de crema solar flotant a l'aigua, els embussos a les carreteres d'accés a la platja, etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc., etc. (13)

1. Se m'acut una altra espècie que es troba en una situació similar.

2. Sospito que la tal Teresa es pensa que en sortir de Barcelona tot són rierols i boscos on els animals viuen en harmonia i els gossos tenen prats verds per fer la migdiada i no molesten a ningú i regulen els seus instints per no reproduir-se més del compte i a més no hi ha carreteres ni autopistes perquè, entre altres coses, els pixapins puguin pujar al Pirineu o anar a les platges sense gossos de la costa brava, de manera que no hi ha absolutament cap risc que siguin atropellats.

3. No estic del tot segur de si la tal Teresa té o no en compte els 4567940 anys d'evolució que han convertit els gossos salvatges en animals domèstics.

4. Potser em precipito, però m'atreviria a afirmar que la tal Teresa no és conscient dels metres quadrats que tenen les gàbies de la majoria de gosseres (gàbies que comparteixen 3, 4 o 6 animals) i que no ha comparat els metres quadrats d'aquestes gàbies amb els metres quadrats dels pisos minúsculs que coarten la llibertat dels animals que haurien de viure en la natura.

5. No tinc res a dir sobre aquest comentari. Que tothom pagui més impostos ja em sembla bé. Tinc una tendència malaltissa a estar d'acord amb mesures impopulars.

6. Se m'acut una altra espècie que també podria ser transmissora de virus.

7. La comparació em sembla tan absurda i oportunista que no tinc res a dir al respecte, més enllà que m'ha semblat un dels comentaris més divertits de llegir.

8. Aquí es podria aplicar el mateix comentari que a (7).

9. Sobre la quantitat de porqueria acumulada en platges, em vaig a fer una mica d'autopropaganda i faré referència a un altre text d'aquest mateix blog titulat Flamencs i mascaretes quirúrgiques. Per si us fa peresa llegir-lo, deixeu-me comentar que de la platja on vaig amb la meua gossa he arribat a traure'n paquets de pizza de casa Tarradellas, llaunes de Kas Naranja i bolquers (a qui vull enganyar, els bolquers no els vaig ni tocar, però els vaig veure i em van fer venir ganes de boçar).

10. Sospito que cap d'aquests usuaris s'ha parat a comparar els anys que tarda a descompondre's un bon cagalló amb el temps que tarda a descompodre's l'embolcall del Pirulo Tropical que segurament li va caure l'altre dia a un dels seus fills i que l'aire va allunyar ràpidament del seu abast, prou com per deixar-ho estar i limitar-se a renyar la criatura sense haver d'anar a buscar el plàstic.

11. Algú podria dir que abusar d'aquesta manera de les notes a peu de pàgina és incòmode per al lector i que a més és una còpia barata de David Foster Wallace. No negaré cap d'aquestes dos afirmacions. 

12. Algú potser també diu que almenys hauria pogut posar els números que referencien les notes al peu ben posats, vull dir amb superíndex. No tinc cap problema per admetre que no sé com es fa.

13. Algú potser buscarà desacreditar aquest escrit i la meua persona titllant-me de vulgar animalista. Deixeu-me dir que no em sento còmode amb aquesta etiqueta, més aviat em sento identificat amb el terme antihumanista. (14)

14. Amb això no vull dir que tingui res en contra d’artistes com Bernat Metge. Més aviat al contrari, Lo somni és un dels llibres més interessants que he tingut el plaer de llegir. Amb antihumanista volia dir una altra cosa.