Del terme, ni un pam!

Una nit de dissabte d'agost, després de la muntanya russa emocional que va suposar encadenar un capítol de la tercera temporada de Twin Peaks amb un de la sisena temporada de Ru Paul's Drag Race All Stars, la meva parella i jo vam decidir que, vist l'estat d'agitació en què ens trobàvem, necessitàvem bé una copa o bé un gelat abans d'anar a dormir. Com que tenim una edat vam optar per la segona opció i vam decidir anar a un establiment molt proper a casa nostra, que es troba sensiblement allunyada del nucli urbà, per evitar agafar el cotxe i estalviar-nos el col·lapse i el caos que regna a la Ràpita en aquestes dates, i també per no haver de vestir-nos amb alguna cosa més decent i menys còmoda i fresca que una samarreta foradada de fa quinze anys, un banyador desgastat i descolorit i unes crocs. Sabíem que l'aposta era arriscada, ja que l'establiment en qüestió ha tingut èpoques de més esplendor, i estàvem preparats per conformar-nos amb un Cornetto de llima, si feia falta, però no ens esperàvem haver de marxar sense gelat, com ens va passar. No vull entrar en detalls sobre els motius que ens van fer declinar l'oferta de gelats que se'ns va posar a l'abast, perquè aquest episodi desafortunat no és el motiu d'aquest escrit i perquè tenim en gran estima el local en qüestió. Només diré que la cosa va tenir a veure amb el color indescriptible del líquid en el qual estava submergit aquell estri metàl·lic de forma arrodonida que serveix per agafar el gelat i posar-lo als cucurutxos, amb el qual se suposava que m'havia de servir el gelat jo mateix. 

Fet evident que havíem de buscar una alternativa, el meu company em va persuadir perquè anéssim a les Cases a buscar el gelat i no a la Ràpita, no perquè ho tinguem més a prop, sinó perquè allà les probabilitats de trobar-nos algun conegut i ser vistos amb la nostra indumentària oficial de veterans de la guerra del Vietnam amb estrès posttraumàtic i una severa addicció al crack es redueixen considerablement. Podríem dir que la decisió va ser encertada. Vam aparcar amb facilitat, vam passar desapercebuts entre una multitud de manyos amb indumentàries tan discutibles com les nostres però molt menys autoconscients, vam fer un gelat de Ferrero Rocher descaradament rebaixat amb aigua en un dels xiringuitos del passeig, vam mirar el mar, vam passejar per davant del port, vam contemplar les palmeres, etc. Tot molt previsible, irrellevant i gens memorable, com els caps de setmana de la vida adulta, fins que ens vam aturar davant d'un rètol d'informació turística amb un mapa del terme municipal d'Alcanar. El rètol incloïa el típic senyal de vostè és aquí i mostrava tots els dominis de la ciutat d'Alcanar, que com tots estarem d'acord són absurdament desproporcionats i desconnectats de la realitat. Tot això jo ja ho sabia, la vastedat dels territoris sotmesos al domini canareu no va ser el que em va cridar l'atenció. El que realment em va sorprendre va ser un senyal que hi havia a l'extrem nord el terme. Just al nord de les urbanitzacions que hi ha a tocar de la platja del Suís, allà on hi ha la frontera que delimita el final del terme d'Alcanar, una fletxa assenyalava cap al nord i al costat hi posava "Cap a la Ràpita". 

La qüestió del terme i la municipalitat de segons quines urbanitzacions és un tema controvertit i no voldria amb aquestes línies reobrir un debat que irrita, com gairebé sempre passa, els partidaris de l'statu quo. No sé de qui depèn la definició dels termes municipals, dubto molt que sigui una cosa que es pot resoldre entre Ajuntaments i probablement hi ha altres administracions implicades en l'assumpte i s'han de tenir en compte factors històrics, legals, etc. que són molt complexos i requereixen una anàlisi molt més profunda i detallada que la que es pot fer en quatre paràgrafs en aquest blog. De tota manera, imaginem-nos per un moment que la definició del terme depengués exclusivament d'algú molt savi i molt poderós de l'Ajuntament d'Alcanar. Tal com ho veig jo, aquesta persona sàvia i poderosa, arribats al cas que algú proposés redefinir els límits del terme municipal d'Alcanar per integrar algunes urbanitzacions posem que, per exemple, al municipi de la Ràpita, tindria tres opcions:

1. Prendre's seriosament la proposta i encarregar un estudi per comprovar si realment les persones que viuen en aquestes urbanitzacions utilitzen els serveis municipals de la Ràpita, si realment a la pràctica viuen a la Ràpita. Organitzar algun tipus de consulta popular per comprovar si és veritat que la majoria dels veïns d'aquestes zones són partidaris d'un canvi de municipalitat i arribar a algun tipus d'acord amb l'Ajuntament de la Ràpita que respongués al resultat d'aquesta consulta.

2. No prendre's seriosament la proposta, per seguir cobrant IBI, escombraries, permisos d'obres i tota la resta de taxes i a més mantenir intacte l'orgull canareu, però almenys reinvertir part del capital recollit amb aquests impostos a les zones en qüestió, per tal d'acontentar els veïns de les urbanitzacions secessionistes. Es podrien instal·lar contenidors propis del primer món i fer una recollida regular d'escombraries, pavimentar alguns carrers perquè no semblin escenaris postbèl·lics, fer voreres i posar papereres, instal·lar enllumenat i xarxa de clavegueram, fer-hi circular encara que sigui una vegada al mes la brigada d'escombraires i alguna patrulla de la policia local, acondicionar algun tros de la línia de costa perquè no sigui considerat el camí de ronda més trash d'Europa, fer alguna mena de passeig o vorera en algun tram de l'antiga N340 perquè no hi hagi desenes de passejants i corredors cada matí i cada vespre al trist voral d'una carretera... D'aquesta manera, els veïns que de fet porten els seus fills a les escoles de la Ràpita, van al CAP de la Ràpita, llencen les deixalles a la deixalleria de la Ràpita, van als supermercats de la Ràpita, porten els cotxes als tallers de la Ràpita i van a sopar i a fer canyes als bars i restaurants de la Ràpita sentirien que reben algun tipus de servei pels impostos que paguen i que la seva contribució a les arques municipals canareves no és un donatiu per força altruista i desinteressat.

3. No prendre's seriosament la proposta, per seguir cobrant IBI, escombraries, permisos d'obres i tota la resta de taxes i a més mantenir intacte l'orgull canareu, i no reinvertir ni un euro per acontentar els veïns de les urbanitzacions secessionistes. Deixar els carrers plens de cràters i esquerdes plenes de males herbes que recorden algunes ciutats balcàniques a mitjans dels noranta, mantenir els contenidors retro col·lapsats i el servei de recollida sota mínims, continuar amb molts carrers sense enllumenat ni connexió a la xarxa de clavegueram, permetre que els intrèpids passejants del camí de ronda es juguin la integritat física cada quinze o vint metres i tinguin l'oportunitat de fer-se fotos amb un aire distòpic molt del gust dels fans Resident Evil. D'aquesta manera es podria traure el màxim partit dels impostos que paguen els veïns que de fet porten els seus fills a les escoles de la Ràpita, van al CAP de la Ràpita, llencen les deixalles a la deixalleria de la Ràpita, van als supermercats de la Ràpita, porten els cotxes als tallers de la Ràpita i van a sopar i a fer canyes als bars i restaurants de la Ràpita per reinventir-los en... bous embolats? La Fanecada? Per pur desconeixement del poble, no se m'acut res destacable del municipi d'Alcanar que exemplifiqui una bona gestió de l'Ajuntament, però segur que aquests diners van a parar a alguna banda.

Si hem de ser realistes, perquè la primera de les tres opcions no quedés fora de consideració s'haurien de complir dos requisits. El primer seria que tots els veïns de les urbanitzacions secessionistes estiguessin empadronats a Alcanar Platja i no a la Ràpita (o a Saragossa), de manera que la seva opinió i les seves peticions tinguessin alguna mena rellevància a les properes eleccions municipals. El segon seria que els veïns que viuen i sí que estan empadronats a Alcanar Platja fossin conscients d'on para Alcanar, sabessin qui n'és l'alcalde i els importés prou el resultat de les eleccions municipals d'un poble que els queda a deu o dotze quilòmetres i al qual van anar per última vegada potser fa sis o set anys com per anar a votar als propers comicis. Com que cap d'aquests dos condicionants s'ajusta a la realitat, és comprensible que les persones sàvies i poderoses de l'Ajuntament d'Alcanar que ens estem imaginant que tenen poders per prendre decisions sobre el terme descartin la primera opció automàticament.

Per valorar les opcions 2 i 3, no ho faré tan llarg. Qualsevol persona amb un mínim de sentit pràctic optaria per la tres, atès que tot són guanys i els carrers abonyegats i sense voreres, els contenidors plens a vessar i envoltats de bosses d'escombraries, les zones sense clavegueram ni enllumenat i els trams de camí de ronda que requereixen coneixements d'escalada queden a 10 o 12 quilòmetres dels seus votants potencials.

Un cop feta aquesta reflexió, penso que els habitants d'aquestes urbanitzacions han de comprendre l'estat de la qüestió i no poden fer cap retret al consistori d'Alcanar. Deixeu-me dir, però, que aquests veïns almenys tenen el dret d'exigir un mínim de respecte i defensar la seva dignitat. Em refereixo a la fletxa i la preposició cap a del mapa del municipi d'Alcanar que es troba al passeig de les Cases. Aquesta fletxa i aquesta preposició representen en el mapa els tres metres que cal caminar des de les urbanitzacions situades al final del terme municipal d'Alcanar en direcció nord per arribar al nucli urbà de la Ràpita, però en canvi no hi ha cap fletxa ni cap preposició en els 14 quilòmetres de carretera que s'inclouen en el mapa i que separen aquestes urbanitzacions del nucli urbà d'Alcanar. Aquesta fletxa és tan ridícula, tot i que per motius diametralment oposats, com la que anuncia les platges en un senyal que es pot trobar al mig d'Amposta(1). Fins i tot alguns veïns partidaris del canvi de municipalitat d'aquestes urbanitzacions, que voldrien que els seus impostos els recaptés el poble on fan la vida i dels serveis del qual són usuaris, podrien dir que aquesta fletxa i aquest cap a són irrespectuosos, ofensius i posen el dit a la llaga de manera del tot innecessària. Ja que reben uns serveis ridículs pels impostos que paguen, almenys aquests veïns mereixen que no se'ls sotmeti a l'escarni i la vexació d'una fletxa i una preposició en un rètol que s'ha pagat, precisament, amb el pressupost de l'Ajuntament que ells mateixos contribueixen a engreixar.

(1) Aquest senyal, del tot enganyós, només indica una direcció i no dona cap mena d'informació als pobres banyistes sobre la distància que cal recórrer per trobar aquestes platges. Els que coneixem el territori sabem que aquest senyal té el mateix sentit que tindria plantar un senyal a la plaça del Coc amb una fletxa assenyalant cap a l'oest que digués: Honolulu.