Com la resta de mortals, jo també he caigut més d’una vegada en el bucle infinit que suposen els programes de renovacions de cases de Divinity. El meu preferit és el de la dissenyadora d’interiors que competeix amb l’agent immobiliari per veure si finalment una família es decideix a vendre la casa on viuen, que al principi sempre tenen plena de trastos inútils(1) i roba tirada per terra(2), o se la queden en veure com ha quedat després de la reforma, tot i tenir només 80 metres quadrats de jardí i tres lavabos(3). Suposo que com vosaltres, jo sempre vaig amb la dissenyadora, i em sap molt de greu quan els ha de comunicar que finalment no podrà habilitar una sala de billar al soterrani a causa del reajustament pressupostari que s’ha vist obligada a fer en descobrir unes canonades massa antigues o uns murs de càrrega que no s’ajusten a la normativa vigent. La sorpresa desagradable que obliga a improvisar, la conversa tensa entre la dissenyadora i els propietaris per comunicar-los les doloroses renúncies que suposarà resoldre problemes estructurals que no s’havien contemplat i els canvis de plans d’última hora per adaptar-se a les limitacions es repeteixen a cada programa de manera tan regular que resulta evident que es tracta de plot twists guionitzats (perdoneu l’anglicisme -del tot innecessari- i la redundància). El que no m’imaginava era que, guionitzats o no, els imprevistos, els canvis de plans i els inconvenients de tot tipus que es repeteixen a cada programa fins i tot es queden curts en comparació amb el que passa a la vida real. Si els programes de Divinity reflectissin amb un mínim de realisme el malson que suposa emprendre qualsevol reforma d’un habitatge(4), els capítols serien tan tediosos i desesperants que no voldria mirar-los ningú.
1. Màquines d’el·líptica, peses, màquines de rem, purificadors d’aire, iogurteres, obrellaunes elèctrics, gàbies, llits de raigs UVA, etc.
2. Preferentment d’estampat militar o animal print.
3. Per als estàndards d’aquesta gent, una casa habitable ha de tenir almenys cinc lavabos i un jardí on hi puguin aparcar cinc camions tràiler.
4. Em baso únicament en la meua experiència i només he reformat un habitatge, però m’aventuro a parlar de “qualsevol reforma d’un habitatge” perquè sí.
No patiu, no penso avorrir-vos recitant la llista de desgràcies i despropòsits que s’han encadenat durant els mesos que ha durat la reforma de la casa on feliçment visc ara, a pesar de la marca que m’ha deixat l’herpes descomunal que em va sortir al front(5) en les últimes setmanes del procés. El que m’interessa és comentar un comportament peculiar que he observat en bona part dels professionals que han posat els peus a casa meua en el llarg procés de reforma. Un darrere l’altre, aquests senyors -homes CIS heterosexuals d’entre 40 i 60 anys tots ells- han actuat de la mateixa manera: abans de començar a treballar, han dedicat entre 15 i 35 minuts a posar en dubte la competència dels professionals que els han precedit. Tots han criticat la feina feta pels que han passat per la casa abans que ells, feina des del seu punt de vista mal executada i que ha complicat en bona mesura la seua tasca, que en altres circumstàncies haurien pogut dur a terme de manera molt més ràpida, eficient amb més bons acabats. Per sort, he pogut comptar amb treballadors de primer nivell que han sabut superar tots els esculls gràcies a la seua audàcia i professionalitat (això segons ells, és clar, tot el contrari a parer dels que han vingut darrere seu).
5. Sí, al front.
No sé si se m’entén. El que vull dir és que els paletes van criticar el disseny de l’arquitecte, que els havia complicat la vida amb decisions que no entenien; el dels aluminis va maleir els paletes, que havien deixat els marcs on havien d’anar les finestres mal alineats i el van obligar a empescar-se solucions genials per collar-les bé; el responsable de la cuina es va queixar de l’electricista, ara no recordo quin era el motiu del seu descontentament, possiblement perquè vaig desconnectar al minut 1 del seu discurs contemplant-li el tupé canós però abundant; el lampista va comentar que semblava mentida que els que havien muntat la cuina no haguessin tingut en compte quina era la millor manera de connectar les entrades i sortides d’aigua, i el fuster va fer comentaris irònics i plens de condescendència sobre la feina del lampista, perquè no havia previst no sé quina cosa que ell, que fa molts anys es dedica al que es dedica, sí que havia previst. I en tots els casos jo vaig haver d’aguantar un soliloqui desproporcionat a l’estil Paco Umbral que hauria escoltat de bon grat si això hagués suposat una rebaixa en la factura final(6), però no era el cas.
6. Sí, he dit factura, malgrat que molts (no tots) els professionals amb qui he treballat no van dubtar a oferir-me la possibilitat de pagar en B, a la qual cosa vaig respondre, com a ciutadà exemplar/imbècil que soc, que no, gràcies.
Aquests discursos, suposo que alimentats per la certesa per part seua que parlaven amb algú (és a dir, jo mateix) que no en té ni puta idea, es feien tan llargs que em donaven temps d’analitzar-los amb deteniment i preguntar-me quina era la seua motivació real. Primer vaig pensar que del que es tractava era de preparar el terreny per si alguna cosa sortia malament, és a dir, deixar clar que les condicions de treball de partida no eren les ideals per si alguna cosa no anava bé i la feina no quedava ben acabada. Veient que, en general, a la majoria tampoc els preocupava gaire si la feina al final quedava bé o no, vaig descartar aquesta possibilitat. Després de donar-hi voltes, he arribat a la conclusió que l’única motivació que tenien tots aquells homes CIS heterosexuals d’entre 40 i 60 anys per regalar-me llargues sessions de crítiques als altres treballadors i autobombo desacomplexat era alimentar-se l’autoestima. El lampista/electricista/paleta/fuster de torn, l’únic que volia era deixar-nos clar (a mi i a ell mateix) que ell és el millor professional de tots, el que sap com es fa una feina ben feta, el que treu les castanyes del foc, el més competent i responsable, l’home de confiança definitiu.
Mentre els escoltava, cada vegada amb les celles més aixecades pels comentaris carregats de reprovació i condescendència, em sentia utilitzat com si fos una andròmina d’automassatge com les que venen a La Tienda en Casa, però aplicada directament a l’ego dels meus interlocutors, i em preguntava si per a això, per reafirmar la seua posició en el món i sentir la seua masculinitat més realitzada, no en tenien prou de comprar-se un SUV més gran que el del veí.
Suposo que si vols que els teus clients et valorin i et considerin un gran professional tens dues opcions: assegurar-te que la teua feina parla per tu o avançar-te als esdeveniments i verbalitzar-ho amb una xapa considerable, per si la feina no parla. He comprovat que la segona opció és la preferida per molts. Com que soc un simple professor d’institut i no sé fer res fora d’una aula, en les llargues converses amb el fuster/electricista/instal·lador/guixaire de torn no he pogut discrepar i encara menys aportar absolutament res, i m’he limitat a assentir i mig demanar disculpes per la feina suposadament mal feta per un altre.
D’altra banda, també perquè soc un simple professor que no sap fer res, he arribat a una altra conclusió i és que els NOUS PEDAGOGS deuen tenir raó quan diuen que no hem de frustrar els alumnes fent-los aprendre coneixements desconnectats de la seua realitat i els seus interessos, corregint-los quan fan alguna cosa malament, exigint-los complir els terminis de lliurament de les tasques, limitant la seua creativitat, sotmetent-los a una pressió indigna quan els posem exàmens i perjudicant la seua autoestima i la seua estabilitat emocional quantificant el seu aprenentatge amb números o fins i tot qualificant-lo de NO ASSOLIT quan, en realitat, tots estan EN PROCÉS D’ASSOLIMENT. Probablement tots aquests professionals de qui he parlat en el paràgraf anterior no van tenir la sort d’estudiar amb els currículums, els criteris d’avaluació i les metodologies que s’estan establint i s’acabaran de desplegar en el futur, i per això són homes acomplexats, frustrats i insegurs, i necessiten justificar la seua feina. Són part d’una generació faltada del reforç positiu continuat i l’atenció al benestar emocional que els estudiants d’avui dia i dels propers anys sí que hauran tingut. Si haguessin tingut una educació com la que oferim avui dia, per exemple, els encarregats d’enviar-me les rajoles de lavabo haurien sabut que no passava res per enviar-ne la meitat de cada manera. No es van equivocar en enviar-me mig lot amb el disseny capgirat, estaven en procés d’enviar-me’l bé (7). Quan els paletes deixaven les tasques a mitges i no les reprenien fins passades dues o tres setmanes, endarrerint tot el procés i obligant tots els altres treballadors a reprogramar agendes, només estaven participant de manera activa i democràtica en la tria i l’organització de la feina que calia fer aquella setmana, i evitaven així constrènyer-se fent tasques que no s’ajustaven a les seues motivacions i interessos del moment, i que podien perjudicar el seu benestar emocional. I, evidentment, a les factures, que per cert em van enviar el mateix dia que van posar l’última tapeta per a les caixes de cables d’electricitat (tapeta que van venir a posar tres vegades perquè havien pres malament les mesures), no hi havia cap falta d’ortografia. Simplement la persona que les havia redactat havia deixat de seguir unes regles obsoletes i completament desconnectades de la seua realitat i del món digital en què vivim. No tinc cap dubte que d'aquí a una o dues dècades, el món laboral estarà ple de persones felices, amb prou autoestima i una personalitat prou definida com per no permetre que ningú els digui què poden fer i què no, com s’ha de fer la feina o quin dia s’han de lliurar les tasques. Espero que això, almenys, eviti segons quins discursets.
7. Encara ho estan.
Boníssim! Com sempre
ResponElimina