No sabria dir com ni per quin motiu ahir vaig arribar a un vídeo d'Instagram, que en realitat era un reel provinent de TikTok, en què unes expertes sociòlogues creadores de contingut comparaven l'estil de vida de Barcelona i Madrid per lloar, de forma emfàtica i amb tota mena d'exemples que corroboraven el seu punt de vista de manera inequívoca, el caràcter i la manera de fer dels madrilenys, i de passada criticar el caràcter i la manera de fer dels habitants de la ciutat comtal.
El discurs era més o menys el que molts de vosaltres heu degut sentir alguna vegada: a Madrid la gent és oberta, acollidora i superenrotllada; fas amics només sortir per la porta de casa, gairebé sense voler. A Barcelona la gent és estirada, desconfiada i distant, i és impossible relacionar-se. A Madrid vas a fer canyes amb els companys de feina cada tarda entre setmana i un dia qualsevol acabes a les 4 del matí al pis d'algú supersimpàtic que sense dubte passarà a formar part del teu cercle de gent superenrotllada amb qui quedaràs segur cada setmana, perquè resulta que t'has trobat un tio en un bar, amb qui t'has posat a parlar per casualitat (a Madrid la gent, això, ho fa) i que, com és habitual a Madrid, t'ha començat a pagar canyes i tapes i després els seus col·legues, que també eren superenrotllats, t'han començat a donar conversa i t'han tractat com si et coneguessin de tota la vida, amb total naturalitat i confiança, i t'han proposat anar a sopar amb ells, i al restaurant on heu anat t'has trobat amb una tia que és amiga d'una cosina d'una tia que coneix la teva companya de feina i per això t'ha invitat a fer l'última copa al seu pis, on hi havia dues dotzenes de persones superenrotllades, supersimpàtiques i superguapes que t'han tractat superbé i t'han invitat a tot el que se t'hauria pogut acudir desitjar sense que ho haguessis ni d'insinuar, com si fossis un dels seus des del segon zero, i t'han demanat el número de telèfon i t'han inclòs a 12 grups de Whatsapp gràcies als quals a partir d'ara no pararan de sortir-te plans. I tot això quan encara no portaves ni cinc minuts al pis. Això, a Barcelona, no passa. La gent és freda i distant. Ni de conya t'inviten a una canya: els comptes sempre es divideixen i cadascú paga el seu. La gent seu en taules separades i parla amb desconfiança i en veu baixa, i tothom s'incomoda si es troba algú que coneix de la feina el dia que ha quedat amb els companys del gimnàs (dic companys i no col·legues, perquè a Barcelona la gent no té col·legues), perquè tothom té la vida perfectament compartimentalitzada i només imaginar-se la possibilitat de barrejar gent d'esferes diferents els genera atacs d'ansietat, així que la majoria opten per acotxar el cap, mirar cap a una altra banda i fer veure que no han vist el company de feina per estalviar-se una salutació incòmoda de la qual, a ulls d'ells, no podria sortir-ne res de bo.
Jo mateix havia sentit aquest discurs diverses vegades abans de veure el vídeo d'ahir, pronunciat en entrevistes, amb aquestes o altres paraules, per celebrities que han anat a viure a la capital per fer carrera al món del cinema o del teatre; i també per amics que hi han viscut una temporada o que coneixen algú que hi ha viscut una temporada i els ho ha explicat. La suposada revelació de les sociòlogues tiktokers en realitat només era la repetició d'una idea molt estesa i gens nova, però tot i així el vídeo em va afectar profundament per diversos motius. El primer és que soc una persona acomplexada per la meua demostrada minusvalia en sociabilitat i no vaig poder evitar sentir-me reflectit i exposat, atacat i humiliat a parts iguals. Jo soc dels que no mescla grups, dels que sempre va als mateixos bars per temor de trobar-me amb gent que no és del meu cercle de total confiança si vaig a una altre local, dels que va a un gimnàs d'un altre poble per no haver d'interactuar amb persones que només conec de vista (i ja m'està bé que sigui així) a la sala de màquines i córrer el risc d'anar agafant confiança amb aquestes persones i acabar exposant-me, ni que sigui minúsculament, a la possibilitat d'establir relacions homosocials de tipus gymbro. En els anys que vaig viure a Barcelona vaig fer bons amics en totes les feines que vaig tindre, alguns dels quals encara conservo a dia d'avui i espero conservar molts anys més, però he de reconèixer que em va costar un temps, almenys dues o tres setmanes, un o dos mesos en alguns casos, agafar confiança amb la gent i començar a quedar amb ells fora de la feina. La majoria de vegades vaig necessitar alguna data assenyalada o esdeveniment important (sopar d'empresa, festa de fi de trimestre, etc.) per trencar el gel i establir relacions amb més naturalitat i desimboltura. I a mi això em semblava que era raonable i comprensible. A més, no recordo haver acabat cap nit entre setmana al pis d'algú pel simple fet que aquesta persona coneixia algú que era company de pis d'algú que havia treballat amb algú que feia anys havia treballat en el mateix edifici que jo. Això a Barcelona no passa.
També em va afectar el vídeo perquè, tot i que fa temps que visc a 200 km de Barcelona, és una ciutat a la qual em sento lligat emocionalment, perquè hi vaig viure 10 anys, perquè hi torno 6 o 7 vegades cada any amb qualsevol excusa, perquè hi tinc amics i familiars, perquè si m'he d'imaginar una ciutat de referència o capitalitat és la que em ve al cap -i no pas Madrid, que per molts motius em queda lluny, lluny- i perquè soc del Barça. I, sincerament, en els temps que corren ja tenim prou motius per sentir-nos inferiors i desgraciats en comparació amb l'esplendorosa capital del regne. Ja sabem que a Madrid es poden trobar les millors cotnes (1) del món, la millor salsa de romesco, el millor tram del Camino de Santiago, dues estàtues de la Llibertat, els neandertals més llestos de la prehistòria, la millor trobada de feixistes el món, el millor tren de Múrcia a Màlaga, el monarca més treballador d'Europa, les millors cerveses del món, els millors cachopos, les millors mascletades, la ciutat de la justícia més gran del món, el millor Richard Gere, la millor paella del món, la còpia més famosa de la Mona Lisa, la millor presidenta de comunitat de la història... (2) Ara també hem de viure sabent que a Madrid també tenen la gent més hospitalària, oberta, simpàtica i agradable? No teníem prou motius ja, els catalans, per viure acomplexats?
El tercer motiu pel qual el vídeo em va afectar profundament és que quan el vaig veure em trobava en un estat de profunda tristesa i desesperança, que és l'estat en què em trobo els dies de ressaca ara que m'apropo als 40 anys. El sentit del ridícul desbocat i la tendència a l'autoflagel·lació psíquica dels dies després d'haver begut unes quantes copes m'havien posat en una situació de vulnerabilitat emocional i no em trobava en condicions d'entomar i acceptar l'anàlisi de les expertes sociòlogues sense sentir-me abatut. Desesperat, intentant trobar un glop d'autoestima que almenys posés en dubte el discurs de les creadores de contingut em vaig posar a llegir els comentaris del vídeo. Error. El 99% dels comentaris donava fe de l'anàlisi que es feia de les dues ciutats. Algun comentari descrivia Madrid com una capital amb gent tan hospitalària, divertida i simpàtica com la de les ciutats del sud d'Espanya, però molt més cosmopolita. Pregunteu-vos-ho: Com és que no heu conegut mai cap andalús antipàtic o avorrit? Perquè no existeixen! Com és que no coneixeu cap català simpàtic i enrotllat? En l'abatiment d'ahir, jo veia clara la resposta. Un altre comentari es lamentava perquè tenia una coneguda que no havia fet amics a Barcelona després d'haver-hi viscut més de dos anys i això que el seu marit "incluso habla en catalán". Altres comentaris feien broma amb allò que a Barcelona hi ha molt de separatisme mentre que a Madrid estan per la convivència i el progrés. Els més atrevits afirmaven que a la ciutat comtal hi ha una barrera idiomàtica que fa impossible que la gent que ve d'altres parts d'Espanya es pugui relacionar amb normalitat i tenir una vida social sana i funcional.
Arribats a aquest punt em van sorgir una sèrie de preguntes. Que no estàvem parlant de Barcelona? O potser amb el tema de la barrera idiomàtica es referia que a Barcelona tothom li havia parlat en anglès? Llegint uns quants comentaris més i les interaccions d'aquest mateix comentador vaig arribar a la conclusió que no es referia a l'anglès quan parlava de barrera idiomàtica, sinó al catalán. Quines són les probabilitats reals d'assistir a una trobada social a Barcelona i coincidir amb gent que: a) sigui de Barcelona; b) parli en català sense terror a ser titllat de garrulo de poble o radical separatista; c) no demani disculpes dos segons després d'haver dit bon dia en català quan detecta que la persona amb qui parla no ha entès que només l'estava saludant i que en realitat no intentava convèncer-lo perquè es faci soci d'Òmnium Cultural? Poques. Almenys en la realitat de la ciutat que vaig conèixer jo. Potser el panorama sociolingüístic s'ha girat com un calcetí en els últims anys i ara tot déu va parlant en català per tot arreu sense cap mena d'educació, consideració ni vergonya. O potser la teoria dels universos paral·lels i les múltiples versions de la realitat és un fet.
Avui al matí m'he tornat a mirar el vídeo i m'he rellegit bona part dels comentaris. Amb la ment una mica més clara (ja feia 28 hores des de l'últim gintònic) i un mínim d'estabilitat emocional m'he començat a plantejar si realment calia donar-li credibilitat a un vídeo de TikTok les protagonistes del qual pronunciaven frases com "en Madrid, entre más gente, mejor". Realment podia donar veracitat a l'anàlisi d'algú que afirmava que no havia fet amics a Barcelona perquè tothom li parlava en català? I, encara que en l'anàlisi sociològica de les creadores de contingut hi hagués part de veritat, que segurament n'hi ha, això m'hauria de disgustar? Tenint en compte que ja tinc l'excusa pensada per no anar al sopar de quintos que sense dubte convocaran d'aquí un any, tot i que en realitat preferiria que la invitació per a aquest sopar no m'arribés mai i, per tant, no tingués la necessitat d'usar-la... Tenint en compte això, m'hauria de sentir difamat per identificar-me amb un col·lectiu o una ciutat que suposadament evita la socialització desordenada i probablement excessiva? Si resulta que em vaig casar en semisecret perquè celebrar l'enllaç, encara que fos de manera reduïda, implicava posar en contacte les famílies de les dues parts, o amics comptats i molt propers, però d'àmbits lleugerament diferents, i no volia ni imaginar-me a mi mateix suant per mantenir la compostura i actuar amb naturalitat enmig d'aquell desordre socioafectiu... Si aquesta i altres situacions em terroritzen, realment hauria de sentir enveja o admiració per una ciutat on el més fàcil és que acabis en un bar parlant amb setanta-sis desconeguts amb els quals establiràs vincles que et portaran a quedar un altre dia en un altre bar per conèixer cinquanta-vuit desconeguts més, i així ad infinitum? Sincerament, de veritat vull o estic preparat per acabar un dimarts la nit al pis de la fisioterapeuta del millor amic de la companya de pis de la meua companya de feina? I si resulta que aquesta gent tan enrotllada i oberta pensa que El Hormiguero és un programa de televisió entretingut o, encara pitjor, que Nicholas Cage no és el millor actor de la història? I si mengen xiclet amb la boca oberta? I si parlen d'ells mateixos en tercera persona o tanquen els ulls quan estan fent una explicació molt llarga? I si es prenen la carrera en solitari postECDL de Dani Martín seriosament? I si són del tipus de gent que et pregunta si estàs de part de Shakira o de Piqué i realment esperen que tinguis una opinió formada al respecte? I si estan convençuts que Coldplay són la millor banda en directe del món? I si l'últim llibre que han llegit és el d'El Rubius, i d'això ja fa 10 anys? I si l'últim llibre que han llegit és el d'El Rubius, i d'això fa un mes? I si van deixar Los Soprano perquè la trobaven lenta? I si utilitzen paraules i expressions com fiestuki, tapeo o no te creo! I si troben que Ibai és divertit o han votat Se Acabó la Fiesta? Gràcies, però no.
El discurs era més o menys el que molts de vosaltres heu degut sentir alguna vegada: a Madrid la gent és oberta, acollidora i superenrotllada; fas amics només sortir per la porta de casa, gairebé sense voler. A Barcelona la gent és estirada, desconfiada i distant, i és impossible relacionar-se. A Madrid vas a fer canyes amb els companys de feina cada tarda entre setmana i un dia qualsevol acabes a les 4 del matí al pis d'algú supersimpàtic que sense dubte passarà a formar part del teu cercle de gent superenrotllada amb qui quedaràs segur cada setmana, perquè resulta que t'has trobat un tio en un bar, amb qui t'has posat a parlar per casualitat (a Madrid la gent, això, ho fa) i que, com és habitual a Madrid, t'ha començat a pagar canyes i tapes i després els seus col·legues, que també eren superenrotllats, t'han començat a donar conversa i t'han tractat com si et coneguessin de tota la vida, amb total naturalitat i confiança, i t'han proposat anar a sopar amb ells, i al restaurant on heu anat t'has trobat amb una tia que és amiga d'una cosina d'una tia que coneix la teva companya de feina i per això t'ha invitat a fer l'última copa al seu pis, on hi havia dues dotzenes de persones superenrotllades, supersimpàtiques i superguapes que t'han tractat superbé i t'han invitat a tot el que se t'hauria pogut acudir desitjar sense que ho haguessis ni d'insinuar, com si fossis un dels seus des del segon zero, i t'han demanat el número de telèfon i t'han inclòs a 12 grups de Whatsapp gràcies als quals a partir d'ara no pararan de sortir-te plans. I tot això quan encara no portaves ni cinc minuts al pis. Això, a Barcelona, no passa. La gent és freda i distant. Ni de conya t'inviten a una canya: els comptes sempre es divideixen i cadascú paga el seu. La gent seu en taules separades i parla amb desconfiança i en veu baixa, i tothom s'incomoda si es troba algú que coneix de la feina el dia que ha quedat amb els companys del gimnàs (dic companys i no col·legues, perquè a Barcelona la gent no té col·legues), perquè tothom té la vida perfectament compartimentalitzada i només imaginar-se la possibilitat de barrejar gent d'esferes diferents els genera atacs d'ansietat, així que la majoria opten per acotxar el cap, mirar cap a una altra banda i fer veure que no han vist el company de feina per estalviar-se una salutació incòmoda de la qual, a ulls d'ells, no podria sortir-ne res de bo.
Jo mateix havia sentit aquest discurs diverses vegades abans de veure el vídeo d'ahir, pronunciat en entrevistes, amb aquestes o altres paraules, per celebrities que han anat a viure a la capital per fer carrera al món del cinema o del teatre; i també per amics que hi han viscut una temporada o que coneixen algú que hi ha viscut una temporada i els ho ha explicat. La suposada revelació de les sociòlogues tiktokers en realitat només era la repetició d'una idea molt estesa i gens nova, però tot i així el vídeo em va afectar profundament per diversos motius. El primer és que soc una persona acomplexada per la meua demostrada minusvalia en sociabilitat i no vaig poder evitar sentir-me reflectit i exposat, atacat i humiliat a parts iguals. Jo soc dels que no mescla grups, dels que sempre va als mateixos bars per temor de trobar-me amb gent que no és del meu cercle de total confiança si vaig a una altre local, dels que va a un gimnàs d'un altre poble per no haver d'interactuar amb persones que només conec de vista (i ja m'està bé que sigui així) a la sala de màquines i córrer el risc d'anar agafant confiança amb aquestes persones i acabar exposant-me, ni que sigui minúsculament, a la possibilitat d'establir relacions homosocials de tipus gymbro. En els anys que vaig viure a Barcelona vaig fer bons amics en totes les feines que vaig tindre, alguns dels quals encara conservo a dia d'avui i espero conservar molts anys més, però he de reconèixer que em va costar un temps, almenys dues o tres setmanes, un o dos mesos en alguns casos, agafar confiança amb la gent i començar a quedar amb ells fora de la feina. La majoria de vegades vaig necessitar alguna data assenyalada o esdeveniment important (sopar d'empresa, festa de fi de trimestre, etc.) per trencar el gel i establir relacions amb més naturalitat i desimboltura. I a mi això em semblava que era raonable i comprensible. A més, no recordo haver acabat cap nit entre setmana al pis d'algú pel simple fet que aquesta persona coneixia algú que era company de pis d'algú que havia treballat amb algú que feia anys havia treballat en el mateix edifici que jo. Això a Barcelona no passa.
També em va afectar el vídeo perquè, tot i que fa temps que visc a 200 km de Barcelona, és una ciutat a la qual em sento lligat emocionalment, perquè hi vaig viure 10 anys, perquè hi torno 6 o 7 vegades cada any amb qualsevol excusa, perquè hi tinc amics i familiars, perquè si m'he d'imaginar una ciutat de referència o capitalitat és la que em ve al cap -i no pas Madrid, que per molts motius em queda lluny, lluny- i perquè soc del Barça. I, sincerament, en els temps que corren ja tenim prou motius per sentir-nos inferiors i desgraciats en comparació amb l'esplendorosa capital del regne. Ja sabem que a Madrid es poden trobar les millors cotnes (1) del món, la millor salsa de romesco, el millor tram del Camino de Santiago, dues estàtues de la Llibertat, els neandertals més llestos de la prehistòria, la millor trobada de feixistes el món, el millor tren de Múrcia a Màlaga, el monarca més treballador d'Europa, les millors cerveses del món, els millors cachopos, les millors mascletades, la ciutat de la justícia més gran del món, el millor Richard Gere, la millor paella del món, la còpia més famosa de la Mona Lisa, la millor presidenta de comunitat de la història... (2) Ara també hem de viure sabent que a Madrid també tenen la gent més hospitalària, oberta, simpàtica i agradable? No teníem prou motius ja, els catalans, per viure acomplexats?
El tercer motiu pel qual el vídeo em va afectar profundament és que quan el vaig veure em trobava en un estat de profunda tristesa i desesperança, que és l'estat en què em trobo els dies de ressaca ara que m'apropo als 40 anys. El sentit del ridícul desbocat i la tendència a l'autoflagel·lació psíquica dels dies després d'haver begut unes quantes copes m'havien posat en una situació de vulnerabilitat emocional i no em trobava en condicions d'entomar i acceptar l'anàlisi de les expertes sociòlogues sense sentir-me abatut. Desesperat, intentant trobar un glop d'autoestima que almenys posés en dubte el discurs de les creadores de contingut em vaig posar a llegir els comentaris del vídeo. Error. El 99% dels comentaris donava fe de l'anàlisi que es feia de les dues ciutats. Algun comentari descrivia Madrid com una capital amb gent tan hospitalària, divertida i simpàtica com la de les ciutats del sud d'Espanya, però molt més cosmopolita. Pregunteu-vos-ho: Com és que no heu conegut mai cap andalús antipàtic o avorrit? Perquè no existeixen! Com és que no coneixeu cap català simpàtic i enrotllat? En l'abatiment d'ahir, jo veia clara la resposta. Un altre comentari es lamentava perquè tenia una coneguda que no havia fet amics a Barcelona després d'haver-hi viscut més de dos anys i això que el seu marit "incluso habla en catalán". Altres comentaris feien broma amb allò que a Barcelona hi ha molt de separatisme mentre que a Madrid estan per la convivència i el progrés. Els més atrevits afirmaven que a la ciutat comtal hi ha una barrera idiomàtica que fa impossible que la gent que ve d'altres parts d'Espanya es pugui relacionar amb normalitat i tenir una vida social sana i funcional.
Arribats a aquest punt em van sorgir una sèrie de preguntes. Que no estàvem parlant de Barcelona? O potser amb el tema de la barrera idiomàtica es referia que a Barcelona tothom li havia parlat en anglès? Llegint uns quants comentaris més i les interaccions d'aquest mateix comentador vaig arribar a la conclusió que no es referia a l'anglès quan parlava de barrera idiomàtica, sinó al catalán. Quines són les probabilitats reals d'assistir a una trobada social a Barcelona i coincidir amb gent que: a) sigui de Barcelona; b) parli en català sense terror a ser titllat de garrulo de poble o radical separatista; c) no demani disculpes dos segons després d'haver dit bon dia en català quan detecta que la persona amb qui parla no ha entès que només l'estava saludant i que en realitat no intentava convèncer-lo perquè es faci soci d'Òmnium Cultural? Poques. Almenys en la realitat de la ciutat que vaig conèixer jo. Potser el panorama sociolingüístic s'ha girat com un calcetí en els últims anys i ara tot déu va parlant en català per tot arreu sense cap mena d'educació, consideració ni vergonya. O potser la teoria dels universos paral·lels i les múltiples versions de la realitat és un fet.
Avui al matí m'he tornat a mirar el vídeo i m'he rellegit bona part dels comentaris. Amb la ment una mica més clara (ja feia 28 hores des de l'últim gintònic) i un mínim d'estabilitat emocional m'he començat a plantejar si realment calia donar-li credibilitat a un vídeo de TikTok les protagonistes del qual pronunciaven frases com "en Madrid, entre más gente, mejor". Realment podia donar veracitat a l'anàlisi d'algú que afirmava que no havia fet amics a Barcelona perquè tothom li parlava en català? I, encara que en l'anàlisi sociològica de les creadores de contingut hi hagués part de veritat, que segurament n'hi ha, això m'hauria de disgustar? Tenint en compte que ja tinc l'excusa pensada per no anar al sopar de quintos que sense dubte convocaran d'aquí un any, tot i que en realitat preferiria que la invitació per a aquest sopar no m'arribés mai i, per tant, no tingués la necessitat d'usar-la... Tenint en compte això, m'hauria de sentir difamat per identificar-me amb un col·lectiu o una ciutat que suposadament evita la socialització desordenada i probablement excessiva? Si resulta que em vaig casar en semisecret perquè celebrar l'enllaç, encara que fos de manera reduïda, implicava posar en contacte les famílies de les dues parts, o amics comptats i molt propers, però d'àmbits lleugerament diferents, i no volia ni imaginar-me a mi mateix suant per mantenir la compostura i actuar amb naturalitat enmig d'aquell desordre socioafectiu... Si aquesta i altres situacions em terroritzen, realment hauria de sentir enveja o admiració per una ciutat on el més fàcil és que acabis en un bar parlant amb setanta-sis desconeguts amb els quals establiràs vincles que et portaran a quedar un altre dia en un altre bar per conèixer cinquanta-vuit desconeguts més, i així ad infinitum? Sincerament, de veritat vull o estic preparat per acabar un dimarts la nit al pis de la fisioterapeuta del millor amic de la companya de pis de la meua companya de feina? I si resulta que aquesta gent tan enrotllada i oberta pensa que El Hormiguero és un programa de televisió entretingut o, encara pitjor, que Nicholas Cage no és el millor actor de la història? I si mengen xiclet amb la boca oberta? I si parlen d'ells mateixos en tercera persona o tanquen els ulls quan estan fent una explicació molt llarga? I si es prenen la carrera en solitari postECDL de Dani Martín seriosament? I si són del tipus de gent que et pregunta si estàs de part de Shakira o de Piqué i realment esperen que tinguis una opinió formada al respecte? I si estan convençuts que Coldplay són la millor banda en directe del món? I si l'últim llibre que han llegit és el d'El Rubius, i d'això ja fa 10 anys? I si l'últim llibre que han llegit és el d'El Rubius, i d'això fa un mes? I si van deixar Los Soprano perquè la trobaven lenta? I si utilitzen paraules i expressions com fiestuki, tapeo o no te creo! I si troben que Ibai és divertit o han votat Se Acabó la Fiesta? Gràcies, però no.
1. No cal que ho busqueu, són torreznos.
2. No m'invento res, tot ha aparegut publicat a la premsa i republicat a l'instagram d'Et Felicito Fill.
Brillant!!! Jo com tu!
ResponEliminaVisca!
ResponElimina