Explosió vaginal

Després d’escriure moltes entrades en aquest bloc he arribat a la conclusió que la meua existència es redueix a un balanceig constant entre el complex d’inferioritat per no saber relacionar-me com una persona civilitzada amb la resta de conciutadans i la misantropia més absoluta i desesperançada que fa que vegi amb bons ulls la possibilitat d’un cataclisme climàtic que ens extingeixi d’una vegada per totes i que em senti temptat de llençar bosses de Cheetos Pelotazo als Ullals de Baltasar per contribuir a accelerar el procés de destrucció del planeta. 

Suposo que, per citar les paraules d’una artista performàtica que vaig conèixer el cap de setmana passat al Poblet, tot depèn de les “ulleres que portis posades aquell dia”. Segons ella, en contemplar els seus quadres abstractes un xiquet hi veia petards i explosions perquè portava posades “les ulleres de Sant Joan”. L’artista ens havia convidat a escriure en un paper les idees que ens vinguessin al cap en enfrontar-nos amb les seues obres. La meua amiga hi va escriure “explosió vaginal” i “squirting”, la qual cosa em va fer preguntar-me quina classe d’ulleres portava posades. Tornant al fil, la qüestió és que els esdeveniments de les últimes hores han anat enfosquint el vidre de les ulleres que porto posades avui.

En primer lloc tenim el Programa d’actes taurins festes majors la Ràpita 2024 aparegut recentment a les xarxes socials, que s’afegeix a la programació taurina de les festes del Carme, que inclourà els enyorats bous a la platja i el bou capllaçat del Carme. No m’estendré molt més en aquest tema, només vull aclarir que el meu disgust es deu al fet que a les dates d’aquests festejos no estaré al poble i per desgràcia em perdré els 14 bous embolats que hi ha previstos en una setmana. Una veu darrere unes ulleres de sol/vista ens va avançar en un acte recent que l’alcalde no hi havia pogut assistir perquè es trobava a Jaén “defensant les nostres tradicions” i amb la intenció de portar al poble “festejos molt importants”, però no m’esperava que la cosa fos tan espectacular. Com a Rapitenc expatriat, me’n sento vertaderament orgullós. El dia que Alcanar Platja siguem una EMD i tinguem un pressupost existent i unes festes com déu mana, espero veure sang, foc, baves i caguerades d’animals pels nostres carrers, però mai podrem arribar a l’esplendor dels festejos rapitencs.

El segon element enfosquidor d’ulleres que m’he trobat en les darreres hores ha arribat en forma de fontaner de l’assegurança. L’home, al qual ja coneixia de les tres vegades que va haver de venir fa uns mesos per reparar una fuita d’aigua que va haver de localitzar un amic meu després que en les seues dos primeres visites el professional (és a dir, ell) assegurés que no n’hi havia cap, ha estat un total de 20 minuts a casa meua avui al matí per fer una intervenció que m’ha deixat amb molts de dubtes, però que m’ha aclarit que: 1) Reciclar no serveix de res perquè a les plantes de reciclatge no fan res i ho mesclen tot. 2) Els magrebins cobren unes ajudes completament desproporcionades, molts més diners que els que pot arribar a guanyar un pagès amb la seua faena honrada, i són tots uns aprofitats i uns cara dures que se les saben totes. 3) Ell (el fontaner que m’explicava tot això mentre feia la seua faena) no és racista. No vull fer comentaris ni extraure conclusions sobre les reflexions que el fontaner ha trobat oportú compartir amb mi. Només diré que ha marxat i m’ha deixat l’embús tal com estava, però m’ha recomanat comprar un líquid als xinos que va d’allò més bé o tirar vinagre de tant en tant pel desguàs. També diré que no entenc per què tots els treballadors que venen a casa a fer una faena o altra tenen la necessitat d’explicar-me tantes coses quan el meu llenguatge gestual indica qualsevol cosa menys “explica’m coses”, “estic avorrit” o “què en penses de la situació socioeconòmica actual?”. Ja vaig dedicar una entrada a la meua relació amb aquest col·lectiu, de manera que deixaré aquest tema aquí.

El tercer fet que ha ennegrit la meua visió del món té a veure amb Maria José Catalá i les seues declaracions recents arran de la retirada de la bandera LGTBI de la façana de l’ajuntament de València. Aquesta senyora va dir al respecte d’aquest fet que ella no és homòfoba i que a l’Ajuntament de València no es penja cap bandera per commemorar l’orgull gai de la mateixa manera que no es penja cap bandera el dia internacional del Càncer, ni el dia internacional de l’ELA, ni el dia internacional de cap altra malaltia. Insisteixo, ha dit això per deixar clar que no és homòfoba. És a dir, no té fòbia a l’homosexualitat ni a cap altra malaltia. 

Suposo que aquesta dona no sap que l’OMS va deixar clar que l’homosexualitat és una orientació sexual i no una malaltia el 1990. Que això no passés fins al 1990 em sembla homòfob. Fins i tot recordar que això no va passar fins al 1990 em sembla homòfob. No vull ni pensar què em sembla que 34 anys després la màxima representant de la tercera ciutat més gran d’Espanya encara no ho sàpiga, o faci veure que no ho sap.

Arribats aquí, em ve al cap una pregunta que sempre m’he plantejat. Què porta algú suposo que heterosexual a ser homòfob? La preocupació per la reproducció de l’espècie la descartaria, veient la superpoblació mundial. Potser les motivacions religioses? Que no es preocupi la senyora Catalá: ella segur que anirà al cel. Els altres farem el que podrem. Tinc una idea més o menys clara d’on ve l’homofòbia entre els homes després d’un parell de converses que vaig tenir amb coneguts en un acte social recent. Un em va fer broma sobre com d’afortunat som els gais per compartir vestidor amb altres homes a gimnasos, piscines, etc. i em va insinuar si no ens hi apuntàvem únicament per aquest motiu. L’altre em va explicar que ell no és gens homòfob (com el fontaner no és racista, per cert) i que té un amic gai (desconec si el fontaner té algun amic magrebí, però no ho descartaria). El cas és que aquest últim subjecte em va explicar que al seu amic gai li va dir que ell no tenia res a dir sobre la seua vida sexual (la del seu amic), sempre que “deixés el seu cul en pau” (el del subjecte que vaig trobar a l’acte social). No m’ho invento. Aquesta conversa va tenir lloc el juny del 2024, al Montsià, a l’hemisferi nord del planeta, i jo era un dels dos participants en la conversa. Dedueixo, llavors, que en el cas dels homes que sí que són homòfobs (insisteixo que cap dels dos homes amb qui vaig parlar en aquest acte social, la conversa amb els quals he parafrasejat més amunt, no ho era), la seva fòbia es deu al fet que veuen amenaçada la integritat del seu cul, o que se senten observats i desitjats en vestidors. Però, i en el cas de les dones? Què passa? Per tancar el text, que es fa llarg, i per arrodonir-lo una mica tornant al principi, potser caldria preguntar-nos què hauria escrit en el trosset de paper la senyora Catalá si s'hagués aturat a contemplar els quadres de l'artista del Poblet. No sé quines ulleres porta posades ella, però alguna cosa em fa sospitar que no hauria escrit ni squirting ni explosió vaginal.