La veïna del primer

La veïna del primer s'ha passat la tarda al carrer, amb la crossa a la mà, fent guàrdia. Feia guàrdia vigilant una pila de merda acumulada al cantó, al costat de la porta de casa. Merda de tot tipus: mobles vells, capses de cartró, fustes trencades i bosses d'escombraries que alguns veïns massa dropos per caminar fins al contenidor han decidit deixar allà mateix, aprofitant que algú hi havia posat els mobles abans. No és la primera vegada que passa. I això enerva la veïna. Des de fa unes setmanes, defensar el cantó de casa de les possibles bosses d'escombraries dels veïns massa dropos (i desconsiderats) s'ha convertit en la seva causa.
La veïna és vella i està sola i espantada. En els seixanta o setanta anys que porta al barri, l'ha vist canviar d'una manera radical. Ja no coneix els veïns, ni els botiguers. Els veïns i els botiguers ja no parlen la seva llengua, ni tenen els seus costums, ni la seva manera de fer. Alguns es droguen al carrer, alguns es prostitueixen, altres viuen de la manera més digna que poden. Però la veïna no fa distincions, és massa vella i està massa espantada. Per això cada nit deixa la tele engegada, amb el volum ben alt, perquè els possibles lladres es pensin que hi ha algú despert a casa. I durant el dia es torna valenta i crida pel balcó als bruts que deixen les bosses, i els insulta, i es posa amb la seva raça i les seves coses.
Avui ha fet un pas més i ha baixat al carrer i vigila que no vingui ningú més a deixar merda. Ara un senegalés remena entre els mobles abandonats, per veure si hi ha alguna cosa aprofitable. I la veïna es torna boja i li crida i l'insulta i li diu porc i brut i mort de gana i li ordena que no escampi la merda. I el senegalès fa veure que no la veu ni la sent, tot i que la té al costat, i va a la seva. I la veïna aixeca la crossa i amenaça el senegalès. I el senegalès s'allunya una mica i li diu a la dona que està boja. I la veïna es lamenta "quina raça més dolenta ens ha tocat al barri!". I jo m'ho miro des del balcó i penso que el més trist de tot no és no tenir res millor a fer que vigilar el munt de merda del costat de la porta de casa, ni tampoc haver de rebuscar entre els mobles i els objectes abandonats al carrer. El més trist de tot és mirar-se una situació com aquesta des del balcó i quedar-se absolutament igual.