perruqueria, escales mecàniques i misogínia

Baixo les escales amb pressa, entro al vestíbul de l’estació de rodalies de plaça Catalunya mig corrents i de seguida la veig: esplèndida, divina, absoluta, plantada davant de l’única porta d’accés a les vies que funciona (la resta són de sortida o tenen una x vermella a la pantalleta de sota la ranura on els ciutadans de bé introdueixen religiosament el bitllet cada vegada que agafen el transport públic que indica que no funcionen).  La noia ha deixat una bossa enorme sobre un dels laterals de la porta i rebusca a l’interior entre estoigs de maquillatge, telèfons mòbils, perfums, fulards i altres complements indispensables, però sembla que no acaba de trobar el que vol. No sóc el primer que espera mentre ella remena entre els seus objectes personals, de fet, ja en som tres.

La noia podria buscar el seu bitllet a qualsevol altre lloc i d’aquesta manera no bloquejaria la porta i no ens tindria aquí esperant però, no importa, està tan guapa! És igual que la gent esperi quan porta els texans de cintura baixa negres que li afavoreixen tant les formes! I els cabells solts, llisíssims, recent tenyits... Es nota que avui ha anat a la perruqueria. Mentre venia cap a l’estació, més de tres i més de quatre l’han repassat de dalt a baix. Normal! La brusa blanca contrastant amb el negre dels texans i els cabells i la pell morena que s’ha treballat durant tot l’estiu bé que s’ho valen! I si algú s’espera darrere seu mentre ella busca el bitllet, li hauria d’estar agraït, així es pot delectar admirant la seva bellesa. En dies com avui se sent el centre del món, se sent segura de sí mateixa, i afirma la seva feminitat esclatant en tots els seus gestos. En la manera com camina, en la manera com es col·loca els cabells darrere l’orella esquerra amb els dits de la mà dreta, en la manera com s’atura uns segons a revisar les ungles pintades de color turquesa per por d’haver-se’n picat alguna mentre rebuscava a l’interior de la bossa amb les claus de casa els seus pares.

La noia pensa això mentre remena i remena i jo penso que els anuncis de compreses han fet molt mal a la nostra societat i que ara mateix hauria de dirigir-me a la noia i agafar-la dels cabells i treure-la de davant l’única porta d’accés a les vies que funciona en tota l’estació d’una estirada. O millor, li hauria de fer un nus amb els cabells recent tallats, tenyits i planxats, i li hauria de dir que aquesta brusa li queda fatal i que té el cul gros. O millor, l’hauria d’arrossegar (agafant-la dels cabells, és clar) fins a les escales mecàniques i li hauria d’enganxar el cerrell amb super glue 3 a un escaló, de manera que en arribar a dalt de tot, on les escales es pleguen i s’amaguen sota el terra per tornar a baixar i reiniciar el circuit, se li arrancaria la cabellera i no podria tornar a anar a la perruqueria mai més. I després hauria de portar-li la bossa i buidar-li al damunt –perquè dono per fet que després de l’incident de les escales estaria tirada pel terra- perquè busqués el bitllet amb calma i sense molestar.

Però evidentment no faig res de tot això, perquè sóc més educat i considerat que ella, i espero pacientment que la senyoreta –segur que li agradaria que se li adrecessin així, i segur que ningú no ho fa mai- trobi el bitllet, el posi a la ranura, i entri. Al cap d’uns minuts, coincidim a l’andana, i lamento no haver perdut el tren per culpa seva, perquè ara tinc menys motius per odiar-la. Però el destí fa que ella agafi el mateix tren que jo, i que s’assegui davant meu, i quan treu un exemplar de la revista Hola i es posa a llegir, penso que els motius per detestar-la no s’acabarien mai, i que hauria d’haver satisfet almenys alguna de les fantasies que em rondaven pel cap mentre esperava que ella trobés el bitllet.