Una futura estrella

Utilitzar les coses amb la finalitat per a la qual han estat concebudes és sempre una necessitat, però no sempre és un fet. Per exemple, hi ha molta gent que pren medicaments sense aturar-se a llegir-ne abans les indicacions, i això és un fet demostrat pels segons finals de tots els anuncis de productes farmacèutics. Si la gent tingués dos dits de front potser no caldria acabar tots aquests anuncis amb aquelles frases pronunciades tan ràpidament que per poc no s’entenen. Només amb això ja tenim dos objectes que s’utilitzen amb finalitats que no són les adequades: d’una banda els prospectes, que serveixen per informar el consumidor i no per fer-li la vida impossible a l’hora de tornar a guardar els medicaments a la capsa; de l’altra els medicaments mateixos, posem per cas els relaxants musculars, que serveixen per relaxar els músculs, com el seu nom indica, i no per fer passar la ressaca del consumidor o per compensar-li l’ansietat provocada per l’abstinència d’altres estupefaents.

La llista de productes que s’utilitzen amb finalitats equivocades no s’acabaria mai. Per exemple, els telèfons mòbils, que serveixen per comunicar-se, i no per amargar la resta de passatgers d’un vagó de metro a ritme de reggaeton; o les ulleres de sol, que serveixen per protegir els ulls del sol del migdia, i no per amagar la ceba de la mitjanit; o els lavabos públics, que serveixen per pixar i cagar bàsicament, i no per satisfer l’amplíssima gamma de necessitats, no precisament relacionades amb les esmentades anteriorment, que tots coneixem de sobres.

El mal ús de les coses que ens envolten està a l’ordre del dia i és un problema que ens hauríem de prendre molt més seriosament del que ho fem, perquè és el motiu principal de la gran majoria dels mals de la nostra societat. Aquestes setmanes he estat la víctima d’un cas de mal ús d’objectes que perfectament hauria pogut acabar en tragèdia i que no ha passat d’anècdota perquè, i aquí deixo de banda la falsa modèstia, sóc una persona especialment equilibrada. Tothom sap que el sing star és un videojoc-karaoke que serveix per fer el ridícul en sopars d’amics, a cases d’amics (així no et senten els veïns), i només en casos d’extrema borratxera. L’àmbit d’ús d’un videojoc així d’absurd és així de limitat, i fins i tot en aquests casos la seva utilitat és força discutible. Però el que està clar, el que no deixa marge per al dubte, és que el sing star no serveix per convertir una preadolescent odiosa amb veu de marginada de la classe en una futura estrella del pop internacional. I això ho sap tothom, amb la fatídica excepció dels meus veïns. I és per això que cada tarda, quan acabo de rentar els plats i apago la tele i m’assec a l’escriptori per mirar d’estudiar una mica, aquell filet de veu se’m posa al cervell i em destrossa la vida amb cada nota que intenta interpretar. I és que la lletjor absoluta de la veu de la nena no és el pitjor, el pitjor és la falta d’escrúpols a l’hora d’escollir el repertori. La nena canta, i fa que tots els veïns del carrer sentim, algunes de les cançons que més amargor han provocat entre la gent decent en els últims vint anys. De manera que Celine Dion, La Quinta Estación o King África entre altres joies envaeixen casa meva cada tarda i impossibiliten el meu estudi sense contemplacions. I la nena canta amb tantes ganes, amb tant sentiment, i amb tan poca gràcia que m’agafen ganes de tirar-li un còctel molotov per la finestra.

I segurament algú dirà que exagero, que la noia és odiosa i que algú li hauria de destrossar el videojoc perquè no pogués jugar-hi mai més (perquè fer-li entendre que mai, mai serà una estrella i que no té dret a torturar els veïns de la manera que ho fa seria impossible) i que aquí s’acaba la història. I que tot això que m’empatollo del mal ús dels objectes i dels mals de la societat és només una manera d’introduir el tema de la maleïda nena que canta. Però res d’això. La cosa no és tan senzilla, i no ens la podem prendre en broma. Cada acció té les seves conseqüències. En el meu cas, quan sento aquell abominable ...near, far, wherever you are... m’agafa un malestar indescriptible, i m’he de fumar un cigarro o dos per tranquil·litzar-me, i me’ls fumo en tres o quatre calades, i és bàsicament per culpa seva que m'he reenganxat al tabac. En el meu cas, i repeteixo que em considero una persona equilibrada, el tabac és la via d’escapatòria, i és el preu que pago per la inconsciència de la nena, però podria ser molt pitjor. Perquè, posem per cas, si fos obès, en sentir-la cantar no podria evitar menjar-me tres quilos de croissants de xocolata i enviaria a la porra tots els consells de la dietista. I si fos un exalcohòlic, en sentir-la cantar em veuria obligat a trincar-me una botella sencera de ginebra, i tots els esforços de rehabilitació no haurien servit per a res. I si fos un maltractador en potència, en sentir-la cantar li rebatria una cadira pel cap a la meva dona, així, sense més. I si fos depressiu, en sentir-la cantar saltaria pel balcó, i no em prendria la molèstia d'escriure una última carta als familiars. I si tingués una feina mitjanament fixa, en sentir-la cantar m’agafaria la baixa durant uns mesos per ansietat, o faria que em fessin fora per passar-me dos anys a l’atur, recuperant-me del trauma. Així que poca broma.