Obligades noves adquisicions

A la classe d'Història i cultura dels Estats Units, aquest matí, la Júlia ha lluït més que mai.

I no, no és que el riure que se li escapa cada vegada que el professor amb cara de peix bullit i americana de zara de fa set temporades fa una broma hagi sonat especialment creïble, o dolç, o càndid i innocent. Aquesta mitja rialla avui ha sonat odiosa, falsa i llepaculs com cada dia.

Tampoc és que la seva indumentària d'avui fos millor o pitjor que la dels altres dies. Avui la Júlia anava espectacular i ha estat la sensació del pati de la facultat de lletres quan l'ha creuat amb el cafè de màquina fumejant a primera hora, però això passa tots els dies.

I no, no és que el seu accent perfecte i perfectament odiós, encunyat durant tres estius fent la marfanta a Santa Mònica, LA, mentre el seu pare feia hores extra a la sucursal del banc on treballa i es quedava un estiu més sense fer el viatge a Buenos Aires que té pendent amb la dona des que va néixer la seva única filla, hagi sonat més west coast que els altres dies en les seves absurdes intervencions. El seu accent ha sonat igual de forçat i pretenciós que sempre i les seves intervencions també han resultat tan absurdes com sempre.

El que realment ha fet que avui la Júlia se sentís especialment bé ha estat la seva última adquisició: el flamant llibre electrònic. En arribar a classe, ha tret el nou aparell i l'ha deixat sobre la taula, al costat del miniordinador portàtil i l'iphone, mentre comentava a la seva companya "és que així puc tenir els textos al llibre electrònic i anar prenent apunts amb el portàtil sense haver d'anar canviant del word a l'adobe reader tota l'estona, que és un pal...". I, per més hilarant que sembli, la seva companya ha assentit.

El cas és que jo he sentit el comentari perquè avui m'he assegut darrere seu per casualitat. He sentit el comentari i he vist perfectament com la pobra Júlia no s'acabava d'aclarir a l'hora d'obrir els textos amb què treballàvem a classe amb el llibre electrònic. I també he vist com, a mitja classe, mig amagant-se, ha tret un full de paper i ha començat a prendre apunts a mà perquè se li ha acabat la bateria del miniportàtil. He vist i sentit tot això i he pensat que a partir d'ara m'asseuré sempre darrere seu i que si algun dia, per casualitat, veig com la pobra Júlia es deixa algun dels seus magnífics aparells en alguna de les aules, me l'ensacaré sense el més mínim remordiment.