Obligades noves adquisicions

A la classe d'Història i cultura dels Estats Units, aquest matí, la Júlia ha lluït més que mai.

I no, no és que el riure que se li escapa cada vegada que el professor amb cara de peix bullit i americana de zara de fa set temporades fa una broma hagi sonat especialment creïble, o dolç, o càndid i innocent. Aquesta mitja rialla avui ha sonat odiosa, falsa i llepaculs com cada dia.

Tampoc és que la seva indumentària d'avui fos millor o pitjor que la dels altres dies. Avui la Júlia anava espectacular i ha estat la sensació del pati de la facultat de lletres quan l'ha creuat amb el cafè de màquina fumejant a primera hora, però això passa tots els dies.

I no, no és que el seu accent perfecte i perfectament odiós, encunyat durant tres estius fent la marfanta a Santa Mònica, LA, mentre el seu pare feia hores extra a la sucursal del banc on treballa i es quedava un estiu més sense fer el viatge a Buenos Aires que té pendent amb la dona des que va néixer la seva única filla, hagi sonat més west coast que els altres dies en les seves absurdes intervencions. El seu accent ha sonat igual de forçat i pretenciós que sempre i les seves intervencions també han resultat tan absurdes com sempre.

El que realment ha fet que avui la Júlia se sentís especialment bé ha estat la seva última adquisició: el flamant llibre electrònic. En arribar a classe, ha tret el nou aparell i l'ha deixat sobre la taula, al costat del miniordinador portàtil i l'iphone, mentre comentava a la seva companya "és que així puc tenir els textos al llibre electrònic i anar prenent apunts amb el portàtil sense haver d'anar canviant del word a l'adobe reader tota l'estona, que és un pal...". I, per més hilarant que sembli, la seva companya ha assentit.

El cas és que jo he sentit el comentari perquè avui m'he assegut darrere seu per casualitat. He sentit el comentari i he vist perfectament com la pobra Júlia no s'acabava d'aclarir a l'hora d'obrir els textos amb què treballàvem a classe amb el llibre electrònic. I també he vist com, a mitja classe, mig amagant-se, ha tret un full de paper i ha començat a prendre apunts a mà perquè se li ha acabat la bateria del miniportàtil. He vist i sentit tot això i he pensat que a partir d'ara m'asseuré sempre darrere seu i que si algun dia, per casualitat, veig com la pobra Júlia es deixa algun dels seus magnífics aparells en alguna de les aules, me l'ensacaré sense el més mínim remordiment.

Una futura estrella

Utilitzar les coses amb la finalitat per a la qual han estat concebudes és sempre una necessitat, però no sempre és un fet. Per exemple, hi ha molta gent que pren medicaments sense aturar-se a llegir-ne abans les indicacions, i això és un fet demostrat pels segons finals de tots els anuncis de productes farmacèutics. Si la gent tingués dos dits de front potser no caldria acabar tots aquests anuncis amb aquelles frases pronunciades tan ràpidament que per poc no s’entenen. Només amb això ja tenim dos objectes que s’utilitzen amb finalitats que no són les adequades: d’una banda els prospectes, que serveixen per informar el consumidor i no per fer-li la vida impossible a l’hora de tornar a guardar els medicaments a la capsa; de l’altra els medicaments mateixos, posem per cas els relaxants musculars, que serveixen per relaxar els músculs, com el seu nom indica, i no per fer passar la ressaca del consumidor o per compensar-li l’ansietat provocada per l’abstinència d’altres estupefaents.

La llista de productes que s’utilitzen amb finalitats equivocades no s’acabaria mai. Per exemple, els telèfons mòbils, que serveixen per comunicar-se, i no per amargar la resta de passatgers d’un vagó de metro a ritme de reggaeton; o les ulleres de sol, que serveixen per protegir els ulls del sol del migdia, i no per amagar la ceba de la mitjanit; o els lavabos públics, que serveixen per pixar i cagar bàsicament, i no per satisfer l’amplíssima gamma de necessitats, no precisament relacionades amb les esmentades anteriorment, que tots coneixem de sobres.

El mal ús de les coses que ens envolten està a l’ordre del dia i és un problema que ens hauríem de prendre molt més seriosament del que ho fem, perquè és el motiu principal de la gran majoria dels mals de la nostra societat. Aquestes setmanes he estat la víctima d’un cas de mal ús d’objectes que perfectament hauria pogut acabar en tragèdia i que no ha passat d’anècdota perquè, i aquí deixo de banda la falsa modèstia, sóc una persona especialment equilibrada. Tothom sap que el sing star és un videojoc-karaoke que serveix per fer el ridícul en sopars d’amics, a cases d’amics (així no et senten els veïns), i només en casos d’extrema borratxera. L’àmbit d’ús d’un videojoc així d’absurd és així de limitat, i fins i tot en aquests casos la seva utilitat és força discutible. Però el que està clar, el que no deixa marge per al dubte, és que el sing star no serveix per convertir una preadolescent odiosa amb veu de marginada de la classe en una futura estrella del pop internacional. I això ho sap tothom, amb la fatídica excepció dels meus veïns. I és per això que cada tarda, quan acabo de rentar els plats i apago la tele i m’assec a l’escriptori per mirar d’estudiar una mica, aquell filet de veu se’m posa al cervell i em destrossa la vida amb cada nota que intenta interpretar. I és que la lletjor absoluta de la veu de la nena no és el pitjor, el pitjor és la falta d’escrúpols a l’hora d’escollir el repertori. La nena canta, i fa que tots els veïns del carrer sentim, algunes de les cançons que més amargor han provocat entre la gent decent en els últims vint anys. De manera que Celine Dion, La Quinta Estación o King África entre altres joies envaeixen casa meva cada tarda i impossibiliten el meu estudi sense contemplacions. I la nena canta amb tantes ganes, amb tant sentiment, i amb tan poca gràcia que m’agafen ganes de tirar-li un còctel molotov per la finestra.

I segurament algú dirà que exagero, que la noia és odiosa i que algú li hauria de destrossar el videojoc perquè no pogués jugar-hi mai més (perquè fer-li entendre que mai, mai serà una estrella i que no té dret a torturar els veïns de la manera que ho fa seria impossible) i que aquí s’acaba la història. I que tot això que m’empatollo del mal ús dels objectes i dels mals de la societat és només una manera d’introduir el tema de la maleïda nena que canta. Però res d’això. La cosa no és tan senzilla, i no ens la podem prendre en broma. Cada acció té les seves conseqüències. En el meu cas, quan sento aquell abominable ...near, far, wherever you are... m’agafa un malestar indescriptible, i m’he de fumar un cigarro o dos per tranquil·litzar-me, i me’ls fumo en tres o quatre calades, i és bàsicament per culpa seva que m'he reenganxat al tabac. En el meu cas, i repeteixo que em considero una persona equilibrada, el tabac és la via d’escapatòria, i és el preu que pago per la inconsciència de la nena, però podria ser molt pitjor. Perquè, posem per cas, si fos obès, en sentir-la cantar no podria evitar menjar-me tres quilos de croissants de xocolata i enviaria a la porra tots els consells de la dietista. I si fos un exalcohòlic, en sentir-la cantar em veuria obligat a trincar-me una botella sencera de ginebra, i tots els esforços de rehabilitació no haurien servit per a res. I si fos un maltractador en potència, en sentir-la cantar li rebatria una cadira pel cap a la meva dona, així, sense més. I si fos depressiu, en sentir-la cantar saltaria pel balcó, i no em prendria la molèstia d'escriure una última carta als familiars. I si tingués una feina mitjanament fixa, en sentir-la cantar m’agafaria la baixa durant uns mesos per ansietat, o faria que em fessin fora per passar-me dos anys a l’atur, recuperant-me del trauma. Així que poca broma.

perruqueria, escales mecàniques i misogínia

Baixo les escales amb pressa, entro al vestíbul de l’estació de rodalies de plaça Catalunya mig corrents i de seguida la veig: esplèndida, divina, absoluta, plantada davant de l’única porta d’accés a les vies que funciona (la resta són de sortida o tenen una x vermella a la pantalleta de sota la ranura on els ciutadans de bé introdueixen religiosament el bitllet cada vegada que agafen el transport públic que indica que no funcionen).  La noia ha deixat una bossa enorme sobre un dels laterals de la porta i rebusca a l’interior entre estoigs de maquillatge, telèfons mòbils, perfums, fulards i altres complements indispensables, però sembla que no acaba de trobar el que vol. No sóc el primer que espera mentre ella remena entre els seus objectes personals, de fet, ja en som tres.

La noia podria buscar el seu bitllet a qualsevol altre lloc i d’aquesta manera no bloquejaria la porta i no ens tindria aquí esperant però, no importa, està tan guapa! És igual que la gent esperi quan porta els texans de cintura baixa negres que li afavoreixen tant les formes! I els cabells solts, llisíssims, recent tenyits... Es nota que avui ha anat a la perruqueria. Mentre venia cap a l’estació, més de tres i més de quatre l’han repassat de dalt a baix. Normal! La brusa blanca contrastant amb el negre dels texans i els cabells i la pell morena que s’ha treballat durant tot l’estiu bé que s’ho valen! I si algú s’espera darrere seu mentre ella busca el bitllet, li hauria d’estar agraït, així es pot delectar admirant la seva bellesa. En dies com avui se sent el centre del món, se sent segura de sí mateixa, i afirma la seva feminitat esclatant en tots els seus gestos. En la manera com camina, en la manera com es col·loca els cabells darrere l’orella esquerra amb els dits de la mà dreta, en la manera com s’atura uns segons a revisar les ungles pintades de color turquesa per por d’haver-se’n picat alguna mentre rebuscava a l’interior de la bossa amb les claus de casa els seus pares.

La noia pensa això mentre remena i remena i jo penso que els anuncis de compreses han fet molt mal a la nostra societat i que ara mateix hauria de dirigir-me a la noia i agafar-la dels cabells i treure-la de davant l’única porta d’accés a les vies que funciona en tota l’estació d’una estirada. O millor, li hauria de fer un nus amb els cabells recent tallats, tenyits i planxats, i li hauria de dir que aquesta brusa li queda fatal i que té el cul gros. O millor, l’hauria d’arrossegar (agafant-la dels cabells, és clar) fins a les escales mecàniques i li hauria d’enganxar el cerrell amb super glue 3 a un escaló, de manera que en arribar a dalt de tot, on les escales es pleguen i s’amaguen sota el terra per tornar a baixar i reiniciar el circuit, se li arrancaria la cabellera i no podria tornar a anar a la perruqueria mai més. I després hauria de portar-li la bossa i buidar-li al damunt –perquè dono per fet que després de l’incident de les escales estaria tirada pel terra- perquè busqués el bitllet amb calma i sense molestar.

Però evidentment no faig res de tot això, perquè sóc més educat i considerat que ella, i espero pacientment que la senyoreta –segur que li agradaria que se li adrecessin així, i segur que ningú no ho fa mai- trobi el bitllet, el posi a la ranura, i entri. Al cap d’uns minuts, coincidim a l’andana, i lamento no haver perdut el tren per culpa seva, perquè ara tinc menys motius per odiar-la. Però el destí fa que ella agafi el mateix tren que jo, i que s’assegui davant meu, i quan treu un exemplar de la revista Hola i es posa a llegir, penso que els motius per detestar-la no s’acabarien mai, i que hauria d’haver satisfet almenys alguna de les fantasies que em rondaven pel cap mentre esperava que ella trobés el bitllet.

La veïna del primer

La veïna del primer s'ha passat la tarda al carrer, amb la crossa a la mà, fent guàrdia. Feia guàrdia vigilant una pila de merda acumulada al cantó, al costat de la porta de casa. Merda de tot tipus: mobles vells, capses de cartró, fustes trencades i bosses d'escombraries que alguns veïns massa dropos per caminar fins al contenidor han decidit deixar allà mateix, aprofitant que algú hi havia posat els mobles abans. No és la primera vegada que passa. I això enerva la veïna. Des de fa unes setmanes, defensar el cantó de casa de les possibles bosses d'escombraries dels veïns massa dropos (i desconsiderats) s'ha convertit en la seva causa.
La veïna és vella i està sola i espantada. En els seixanta o setanta anys que porta al barri, l'ha vist canviar d'una manera radical. Ja no coneix els veïns, ni els botiguers. Els veïns i els botiguers ja no parlen la seva llengua, ni tenen els seus costums, ni la seva manera de fer. Alguns es droguen al carrer, alguns es prostitueixen, altres viuen de la manera més digna que poden. Però la veïna no fa distincions, és massa vella i està massa espantada. Per això cada nit deixa la tele engegada, amb el volum ben alt, perquè els possibles lladres es pensin que hi ha algú despert a casa. I durant el dia es torna valenta i crida pel balcó als bruts que deixen les bosses, i els insulta, i es posa amb la seva raça i les seves coses.
Avui ha fet un pas més i ha baixat al carrer i vigila que no vingui ningú més a deixar merda. Ara un senegalés remena entre els mobles abandonats, per veure si hi ha alguna cosa aprofitable. I la veïna es torna boja i li crida i l'insulta i li diu porc i brut i mort de gana i li ordena que no escampi la merda. I el senegalès fa veure que no la veu ni la sent, tot i que la té al costat, i va a la seva. I la veïna aixeca la crossa i amenaça el senegalès. I el senegalès s'allunya una mica i li diu a la dona que està boja. I la veïna es lamenta "quina raça més dolenta ens ha tocat al barri!". I jo m'ho miro des del balcó i penso que el més trist de tot no és no tenir res millor a fer que vigilar el munt de merda del costat de la porta de casa, ni tampoc haver de rebuscar entre els mobles i els objectes abandonats al carrer. El més trist de tot és mirar-se una situació com aquesta des del balcó i quedar-se absolutament igual.

no hi ha res més trist que una amanida de pasta davant del portàtil

No hi ha res més trist que una amanida de pasta davant del portàtil, sol a casa, menjant mig amb presses perquè tot just d'aquí a mitja hora he d'agafar un tren a una estació depriment, calorosa i que fa pudor, per desplaçar-me a una ciutat gris de l'extrarradi, per escalfar cadira durant les quatre hores que estipula el meu contracte... encara que, ben mirat, com tothom, em queixo per queixar-me. Una botiga d'animals és molt més trista.